Salvador Illa ha muntat un Govern perfecte per explicar l’agonia del sistema autonòmic espanyol a Catalunya, amb el nucli dur esperable del seu PSC i el col·laboracionisme d’Esquerra i d’antics ideòlegs de CiU. La primera conclusió que cal treure del nou executiu és que el president 133 sap molt bé que per espanyolitzar el país necessita l’ajuda dels seus antics rivals dins del catalanisme vetust. Dit d’una altra manera, fitxant gent com Espadaler o Sàmper, Illa maldaria perquè la vella Convergència torni a surar i el fantasma de Carles Puigdemont o el seu pròxim successor tingui un recorregut tan breu com el seu discurs a l’Arc de Triomf de Barcelona. Per tal de sobreviure, el règim del 78 necessita un catalanisme feliçment instal·lat en les prebendes que atorga la Generalitat i que l’independentisme esdevingui un nucli aïrat de gent molt indignada, d’aquella que fa tres-centes piulades al dia, però que no passa d’aquí. Heus ací l’agenda de la pacificació.
En un primer terme, el president ha aconseguit erigir-se en la figura d’home tranquil que viu allunyat del brogit del món, en contrast amb l’histrionisme de la convergentada (una indignació encara més risible si hom considera que els cadells de Pujol només estan enfadats perquè els últims de la classe els han pispat la cartera). Illa també té la seguretat que, per molt que Puigdemont insisteixi en la seva performance, els aparells ideològics de l’estat l’acabaran amnistiant, no pas perquè se’n morin de ganes, sinó perquè resulta la millor manera d’anul·lar-lo. Si el president 130 ha violentat la seva situació, en això estic d’acord amb el que deia Enric Vila en aquest mateix diari, no és a causa d’un esperit temerari, sinó perquè encara vol imposar-se a les temptacions autonomistes del seu propi partit i palesar que encara en du el timó. El que no comparteixo és el seu futur, car l’indult general li arribarà tard o d’hora i això posarà fi al glamur del martirologi.
Illa sap que per espanyolitzar el país necessita l’ajuda dels seus antics rivals dins del catalanisme vetust
De fet, l’astracanada de Puigdemont a l’Arc de Triomf (i la futura repressió judicial que poden patir els mossos que hi participaren) reforça el relat de Sánchez i d’Illa, segons el qual l’amnistia s’està aplicant de manera lenta només per l’obsessió malaltissa de quatre jutges un pèl fatxes amb l’antic president. Crec que no s’ha d’infravalorar el paternalisme i resulta molt indicatiu que —al seu discurs de presa d’entronització— l’actual estadant de Palau agraís la tasca dels seus predecessors, incloent-hi l’home que tot just acabava de fugir entre la multitud, abillat amb un barret de palla. El Govern de la socioesquerrovergència és una resposta al puigdemontisme, és cert, però caldrà veure si té recorregut més enllà de la seva moral contrastant. També caldrà guipar la conducta d’Esquerra quan surti de l’interinatge i Junqueras hagi de triar entre acabar de matar Puigdemont o associar-se amb el Molt Honorable en una nova sintonia d’antics pirates.
Per molt que s’alimenti de la nostàlgia autonomista, el Govern de la socioesquerrovergència compta només amb la força parlamentària de quaranta-dos escons i un coixí de vots encara inferior a l’abstencionisme independentista (per molt que protestin els nostres mandarins, el moviment polític més esperançador que hi ha ara per ara a Catalunya). Pere Aragonès ja intentà liderar una administració amb poc tremp, més aviat tecnocràtica, i el president 132 ha acabat veient que la població necessita quelcom més que un lideratge de funcionaris amb aparença d’eficients. Illa potser s’estarà quatre anys ben tranquil a la plaça Sant Jaume, però després de l’1-O, Catalunya ja no rutllarà mai aplicant-hi la pax autonòmica. A la socioesquerrovergència no se la menjarà el fantasma de Puigdemont; qui la podria fer tremolar són les restes d’un procés que molts voldrien liquidat, però que roman en l’esperit dels individus.
De moment, tot sembla ben tediós. Però no patiu, que —això ho saben els gats vells— la història no s’esborra a cop de decret, ni molt menys amb la carpetada d’una amnistia.