Això de ser culer és molt cansat. La frase la robo a mitges a Joel Joan, extreta d’una entrevista realitzada el dissabte a Can Bundó. I dic a mitges, perquè l’actor va dir que “ser català és molt cansat”, i té raó, “i que li agradaria ser de Càceres”, que ho dubto. Ser culer és molt cansat, però no ho canviaria per res del món, a pesar de la sensació de viure constantment en un Dragon Khan d’emocions típiques dels ciclotímics. Jo, madridista i de Madrid, ni que em paguessin un sou vitalici.
La primera vegada que vaig trepitjar el Camp Nou va ser quan Johan Cruyff va fitxar com a jugador i el Barça va guanyar la primera Lliga després, si no m’erro, de 13 anys de sequera. Fins aquell instant màgic de la meva comunió amb el barcelonisme i el cruyffisme, el futbol eren el brogit dels gols a distància i les tertúlies posteriors als partits. Vivíem al carrer Maria Barrientos, en un pis situat a 100 metres de l’estadi, i quan els pares marxaven al futbol, jo em quedava a cura de les meves tietes Mila i Olga mentre esperava que tornessin amb un grup d’amics per gaudir de tertúlies memorables amb molt fum de tabac i grans dosis de destil·lats. Borja de Riquer, Pep Termes, Josep Fontana..., la llista de tertulians amics donaria per a un dream team del saber.
En aquells anys no recordo haver sentit cap -isme relacionat amb el barcelonisme. Potser per la impossibilitat d’oposició en temps d’oligarquies diverses. Però vet aquí que va arribar la democràcia i el Barça va poder celebrar les primeres eleccions, en les quals es va presentar un estrany personatge anomenat José Luis Núñez —llavors es feia dir José Luis—, ric de cagar, com deien alguns, amb calés fets amb contractes comissionistes típics de l’alcalde Porcioles, que en glòria sia. En Núñez, fidel a la seva ideologia, va entrar en campanya amb un eslògan, “Per un Barça triomfant”, que pretenia treure qualsevol màcula de catalanisme a un club que fins aquell moment s’aferrava al dogma “Més que un club”. I aquí faré un incís. El documental sobre Núñez emès al 3Cat és bo, però no acaba d’aprofundir en les foscors d’un personatge desestructurat.
Ser entrenador del Barça és com ser català: és molt cansat
Núñez va guanyar les eleccions, però va haver de claudicar amb el catalanisme. Núñez era una persona necessitada d’amor i de poder, una estranya parella, i amb ell va néixer un dels -ismes històrics del Barça: el nuñisme. Si Núñez va ser un bon o mal president, ho està decidint la història, però eleccions rere eleccions va anar sumant una horda de fidels que van defensar Josep Lluís amb el furor d’una guàrdia pretoriana. Núñez, per fi, era estimat, però l’estima és com el sucre, es desfà fàcilment, i en una època confusa va decidir fitxar Johan Cruyff com a taula de salvació. El Cruyff entrenador li va salvar els mobles fabricant un Barça, per fi, triomfant; però amb dos galls al galliner, el matrimoni estava condemnat al divorci. Cruyff va sortir per la porta del darrere, però va deixar un llegat enverinat per a Núñez: el cruyffisme.
L’expulsió de Cruyff del paradís va lliurar als nuñistes una víctima propiciatòria, el jugador mimat de l’holandès, Pep Guardiola. El gran jugador, l’home que llegia poesia —és gravíssim, és gravíssim, eh—, va ser considerat pels nuñilovers com la bomba de rellotgeria cruyffista col·locada dins del vestidor i li varen fer la vida impossible amb campanyes vergonyoses fins que va abandonar el club, evidentment, per la porta del darrere. Per combatre Guardiola i amb l’ajut de Van Gaal, van promocionar un jove talentós del filial anomenat Xavi Hernández, l’exemple de futbolista amb pinta d’oficinista fidel a l’amo de la sucursal.
Caigut Núñez i amb el laportisme (un altre -isme) a les regnes del club, és altament metafòric que fos l’entrenador Pep Guardiola qui salvés el coll de Xavi Hernández després d’una temporada nefasta amb Frank Rijkaard a la banqueta. A Xavi el volien traspassar, i Guardiola li va donar la potestat per convertir-se en una llegenda del barcelonisme i un dels millors centrecampistes de la història del futbol.
Ser entrenador del Barça és com ser català: és molt cansat. Des que Guardiola va abandonar la banqueta de l’equip, s’ha enyorat la seva poètica futbolística despietada amb el rival. I aquí rau el problema de Xavi. En èpoques de vaques magres, es buscava l’antídot, i el 6 del millor equip de la història del Barça era el remei escollit. Però casos com el del Pep, que venint d’un filial acaba guanyant sis títols, podria ser considerat un fenomen d’una magnitud tan paranormal que ha acabat afectant Xavi i el desig dels altres de convertir-lo en un nou Guardiola.
Titular aquest article "Guardiolisme contra xavisme" hauria sigut una absurditat. L’entrenador de Santpedor fa temps que ha tret la bandera blanca i se’n renta les mans. I estic segur que Xavi no vol ser xavista, però hi ha psicofonies que no el deixen dormir. Un altre tipus de fenomen paranormal del qual s’intueix l’origen si ens atenim a la història d’aquest club ciclotímic que col·lecciona més -ismes que Champions. S’ha de viatjar en el temps per entendre d’on ve aquesta absurda i suposada rivalitat entre Pep Guardiola i Xavi Hernández. Una rivalitat que, a finals dels noranta, va fomentar el nuñisme per esborrar les empremtes del cruyffisme i que ha derivat en un conte de fantasmes en què el protagonista Xavi veu espectres guardiolistes per culpa dels nostàlgics de l’home del totxo, tan necessitats de demostrar que el Barça triomfant era obra de paletes i no de poetes.