En general, la majoria dels humans arribem a la maternitat/paternitat amb molt poca experiència en tenir cura de nadons. Quan neix el nostre primer fill o filla, tenim prou feina intentant acostumar-nos als seus horaris i necessitats. Ningú no neix ensenyat i, per tant, durant els primers mesos de vida del nadó intentem reconèixer els seus plors, els seus moviments i els seus sons, per tal de conèixer-ne l'estat. Estem tan acostumats a expressar les nostres necessitats parlant, que maldem per entendre què intenta dir-nos aquell petit ésser. “Plora perquè té gana” o “No veus que té calor? Destapa’l una mica”, són frases que, amb bona voluntat, ens van dient aquí i allà la gent que ens envolta, i nosaltres, com baldufes —i com a mares i pares primerencs de manual— fem cas sense gaire criteri. És cert que, a poc a poc, anem trobant la clau de volta, i cada vegada interpretem més bé el patró dels plors i sons dels nostres descendents. Sabem quan és un plor dins de la normalitat (potser té una mica de desconfort) o un plor sostingut i profund, d’un dolor com ara el mal d’orelles o d’un còlic del lactant. Quan són més grandets, ploren quan la mare els deixa, o quan tenen por. I anem fent el nostre propi diccionari de plors i sons, que amb el segon o el tercer fill, perfeccionem. Tant és així que moltes mares saben reconèixer el plor del seu infant sense veure’l o entremig de molts plors.

Els nadons i infants humans no són els únics que s'expressen cridant o plorant. Evidentment, les cries d’altres simis també s’expressen de forma semblant. Coneixem que els cadells de gossos i gats criden, borden i miolen, que les cries de dofins i balenes emeten sons específics i es comuniquen amb les seves mares, però també les cries d’altres animals vertebrats expressen les seves necessitats amb sons molt concrets; penseu, per exemple, en les aus, com els pollets piulen reclamant que els progenitors els alimentin, i, fins i tot, les cries de rèptils, com ara els cocodrils, criden i emeten sons quan es troben en perill, i aquests crits són reconeguts per les seves mares. Una pregunta que es fan alguns investigadors del comportament animal (etòlegs) és si existeix una mena de llenguatge universal de les cries, és a dir, si quan les cries de vertebrats se senten en perill, emeten sons característics i, d’alguna manera, similars, per comunicar aquesta sensació, tot esperant, és clar, que les mares responguin i les rescatin.

Els senyals acústics amb què els vertebrats ens comuniquem, com ara les cries amb les seves mares —tot i que puguin ser interpretables— no tenen per què ser idèntics entre espècies diferents

Estudis d’audició en persones que han mantingut contacte i han tingut cura d’infants humans, quan els posen determinats àudios de nens, però també de cries d’altres primats (com ara, ximpanzés i bonobos), per tal que distingeixin si els plors i crits són de perill i sensació d’angoixa, o són plors per raons més habituals, mostren que les persones podem reconèixer millor els plors de nadons humans, però no sempre interpretem correctament els d’altres animals propers a nosaltres. En concret, els humans ens guiem pel to del plor. Com més agut és el to, ens sembla que la causa del plor és més greu i rellevant. Això fa que, tot i que el ximpanzé i el bonobo siguin espècies molt properes entre elles i a nosaltres, interpretem que el plor de la cria de ximpanzé (més greu) no és de sensació de perill, mentre que, per contra, el de la cria de bonobo, que emet uns crits molt aguts en tota mena de situacions, sempre ens sembla que indica una situació de perill o angoixa. Us adjunto l’enllaç a alguns d’aquests àudios, realitzats per investigadors francesos, on trobareu el plor d’un nadó humà, d'una cria de ximpanzé i d'una cria de bonobo (per aquest ordre), en un estat de perill elevat, i un altre de plors i crits de baixa sensació de perill. A veure si sou capaços d’interpretar-los fàcilment.

ÀUDIO PLOR D’ELEVADA SENSACIÓ DE PERILL (High arousal) (en el cas de nadons humans, quan els vacunen) (Crèdit: ENES Bioacoustics Research Laboratory, CNRS-University of Saint-Etienne)

ÀUDIO PLOR DE BAIXA SENSACIÓ DE PERILL (Low arousal) (en el cas de nadons humans, durant el bany) (Crèdit: ENES Bioacoustics Research Laboratory, CNRS-University of Saint-Etienne)

Aquests àudios s’han fet servir també per determinar si animals molt més allunyats de nosaltres, en concret, els cocodrils del Nil (Crocodyilus niloticus) saben reconèixer i interpretar els plors de nadons humans i de primats millor que nosaltres mateixos. Aquests grans animals (els mascles poden arribar als 1.000 kg i més de sis metres de llargada) són depredadors d’oportunitat i mengen tota mena d’animals, però també cries de primats, incloent-hi els nens humans. Se sap que quan senten els crits i plors de cries, els cocodrils se senten atrets i exploren la possibilitat de “caçar” una víctima propícia i sense defensa. Per determinar què els guia a l’hora de reconèixer els plors, han categoritzat els sons dels àudios (els que heu escoltat) emprant 18 variables acústiques, que han agrupat després en tres grans grups, relacionats amb el to, l’harmonia i el caos. Per estudiar el reconeixement dels plors, els investigadors de la Université de Saint Etienne (França) han anat a un zoològic de Marroc que té més de 300 exemplars de cocodril del Nil. Els van instal·lar bafles a les basses, mentre aquests grans rèptils descansen letàrgicament, i en van gravar i estudiar la reacció davant els diferents àudios de plors, observant el percentatge d’animals que es movien cap a la font del so i quan ho feien. Doncs bé, els cocodrils saben reconèixer millor quin tipus de plor és el que senten.

Segons els investigadors, al voltant d’un de cada cinc cocodrils s’interessa pels plors i crits de baixa intensitat de perill, però més d’un terç dels animals s’interessen, i molt, quan els àudios són els d’alta sensació de perill, i fins i tot, alguns s’abraonen sobre els bafles de so i els mosseguen (recordem que els cocodrils són “miops” i no hi veuen gaire fora de l’aigua). Com és que els cocodrils interpreten millor el significat emocional de l’angoixa del plor (i la seva finestra d’oportunitat per depredar) que no pas els humans? Quan s’estudia quines són les variables acústiques que permeten a aquests animals reconèixer que les cries poden estar en una situació de “desemparament” i, per tant, ser més vulnerables al seu atac, identifiquen com a factors més determinants la disharmonia i prominència dels plors, i certs sons intermedis més caòtics, però en canvi, el to (la freqüència) dels sons no els afecta a l'hora d'interpretar-los.

Així, doncs, sembla que els senyals acústics amb què els vertebrats ens comuniquem —com ara les cries amb les seves mares— tot i que puguin ser interpretables, no tenen per què ser idèntics entre espècies diferents.