Sense govern des del 29 de gener del 2020, quan el president Torra va decretar la fi del que ell encara va presidir uns mesos, Catalunya es troba en una situació lamentable. Ni es governa amb accions dignes de tal cosa, ja que només s'administra, ni es fa la pressió sobre La Moncloa que caldria esperar d’un govern que governés i més després d’una victòria electoral en vots per primer cop a la història.
Com passa en alguns esports, els errors no forçats poden ser més nocius que les ferides infligides pels contraris. Com el Barça, el dia del Granada, on ho tenia tot per assegurar-se la Lliga, però només va ser líder durant 40 minuts; la Generalitat pateix una fuga de tensió alarmant. Els errors no forçats rebaixen l’autoestima i duen a l’inexcusable stand by actual.
Aquesta setmana hem vist una cerimònia realment poc edificant per no dir grotesca. Hem assistit a una cimera entre ERC i JxCat, entre Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, a la presó de Lledoners. Tenint en compte que aquesta és la seva injusta i il·legítima residència, no sembla que calgués trigar tant per a aquesta “trobada”, per molt que hi concorreguessin segons o tercers espases, i escenificar-la com s’ha fet. Sobra escenografia, dolenta, i manca acció política, bona.
La tardança a constituir un nou govern, un govern de veritat, no de fireta, és un dèficit intolerable que empetiteix Catalunya, dins i fora de les fronteres
No resulta creïble que des de la mateixa nit del 14-F, quan encara gaudien del tercer grau, no comencessin a posar fil a l’agulla i plantessin les bases d’un govern sòlid, objectiu primordial que hauria d’haver estat resolt des de fa temps. La tardança a constituir un nou govern, un govern de veritat, no de fireta, és un dèficit intolerable que empetiteix Catalunya, dins i fora de les fronteres. Cal no confondre un cop més mostres de solidaritat —ja sabem a quin trencaonades van a morir aquestes accions— amb un respecte institucional. Reitero, institucional, ni personal ni èpic. Institucional.
Si es vol construir una república, amb les seves estructures, cal començar per tenir uns bons plànols i uns arquitectes de primera. Només d’èpica, només del cuitadament gloriós 1-O, viu una comunitat política. El perill de mitificació, quan s’anava, en paraules d’una de les protagonistes, “de farol”, no és el millor dels avals.
La millor de les garanties és la feina feta a l’hora de bastir institucionalment el que es proclama com a objectiu col·lectiu, avui, per primer cop, projecte guanyador a les urnes.
Al capdavall, poc importa si les diferències que impedeixen construir un govern com cal, que encari tots els reptes que té Catalunya, siguin estratègiques i/o tàctiques, és a dir, polítiques; les personals, si n’hi ha, són irrellevants. Les divergències d’índole política, lògiques, han de ser superades —ja n’és l’hora— amb un programa de coalició; ni submissió ni plena acció conjunta, atès que tenim tres partits diferents, que són els únics subjectes que aquí interessen. Un cop més, cal fer política i mostrar lideratge. Lideratge que, si fos el cas, podria començar per explicar públicament, fil per randa, les impossibilitats dels acords. Així, l’electorat sabrà quin pa s’hi dona.
Sense lideratge polític no hi ha futur, per moltes cimeres que es facin o el lloc on es facin.