Lluny de la perspectiva romantitzada de la lectura, que la converteix en el salvavides polític que ens guardarà de tots els mals o que només se la mira com un refugi sentimental, llegir és essencial per aprendre a pensar. Submergir el cervell en els mecanismes de pensament d’algú altre, que es filtren en la seva escriptura, suposa posar-se en condicions d’eixamplar els propis mecanismes de pensament i, fins i tot, sotmetre’ls al límit. Cavil·lar tota l’estona sobre les idees d’un mateix capa les possibilitats de pensar res nou. En canvi, explorar l’esquema psicològic d’algú altre, malgrat que només se n’extregui el plaer de la confrontació o el pes de l’avorriment, contribueix a bastir i desenvolupar una base sòlida per pensar. No es tracta, doncs, de parlar de la lectura associant-la a les finalitats d’un espectre polític determinat o a un motlle social concret, ans de centrar-nos en allò que passa sense ornamentar l’acte: llegir ajuda a pensar millor. Pensar millor, tenir més informació i saber-la jugar a favor de les pròpies idees és essencial per constituir un criteri. Tenir criteri, l’oportunitat de modificar-lo i l’autonomia d’actuar-hi en conseqüència és essencial per ser un ciutadà lliure.
Sense la lectura que sustenta la comprensió i el discerniment, sense una caixa d’eines que permet a l’individu escollir com absorbeix la informació, la configuració del propi pensament quedarà en mans d’algú altre
En aquest punt, tots plegats ja hem entès que el problema de l’extrema dreta no és la manca de llibres. L’autoritarisme —el de dretes i el d’esquerres—, però, se serveix dels ciutadans manipulables per legitimar l’autoritat que cobeja. És possible que els nois que aquest any fan segon de batxillerat tinguin molta més informació sobre el món i la tinguin molt més a l’abast que servidora quan va fer les PAU, ara fa deu anys. Alhora, la sensació és que aquestes generacions s’enfronten al món desprotegides. Tot són pòdcasts, reels, streams i tiktoks que funcionen com si es tractés d'un bombardeig informatiu —o desinformatiu—. Sense la lectura que sustenta qualsevol capacitat de comprensió i discerniment, sense una caixa d’eines que permet a l’individu escollir com absorbeix la informació amb què se’l bombardeja, la configuració del propi pensament sempre quedarà en mans d’algú altre. Sense llegir, perdem capacitat d’autogovern.
Veient com ha funcionat el Departament d’Educació aquests últims anys, quan surti publicada aquesta columna, potser s’haurà repensat la decisió d’eliminar les lectures obligatòries
Desmuntar aquesta consigna és relativament fàcil, però: hi ha moltes coses que ajuden a treballar l’intel·lecte. I tant. Amb tot, la lectura —del llibre que sigui— gaudeix de dues particularitats que la fan inherentment útil. D’una banda, escriure és la manera més eficaç —l’única, diria— de concretar idees i transmetre-les d’un cap a un altre cap. De rebre idees de la manera més propera a com la persona que les emet les ha pensades, vull dir. De l’altra, la lectura, a diferència d’un reel o un pòdcast, requereix una capacitat de comprensió i concentració que incentiven la destresa memorística. Si hi ha hagut esforç de concentració, de comprensió i d’adopció o refutació d’allò que s’ha llegit, és més fàcil que el lloc nou a què hem arribat fent aquest procés quedi imprès al nostre cervell.
El menyspreu a l’avaluació de la comprensió lectora és l’enèsim símptoma d’un model educatiu que sembla que estructuri els seus programes amb finalitats prioritàriament lúdiques
Soc conscient que, veient com ha funcionat el Departament d’Educació aquests últims anys, quan surti publicada aquesta columna, potser s’haurà repensat la decisió d’eliminar les lectures obligatòries. La capacitat d’il·lusionar-se és condició necessària per a la felicitat, suposo. El problema, però, és que el menyspreu a l’avaluació de la comprensió lectora és l’enèsim símptoma d’un model educatiu que sembla que estructuri els seus programes amb finalitats prioritàriament lúdiques, com si la majoria de les coses importants no s’aprenguessin sobreposant-se a un mateix i sobrepassant els propis límits. “Ja els suspendrà la vida”, diem, com si d’aquest sistema els alumnes en sortissin guanyadors. D’aquest model desalfabetitzador i al·lèrgic a suspendre, els alumnes en són les víctimes. L’educació que els donem no els farà fer el sacrifici ni tan sols de descarregar-se un resumet literari d’internet i comprendre’l per passar una prova. El sistema educatiu català no està preparant els alumnes per a la vida adulta ni per al món. Els enèsims informes PISA ja ho apuntaven clarament. En comptes de donar-los les eines per a protegir-se de les turbulències de la modernitat, els desprotegeix. En comptes de vetllar per a la seva llibertat, els posa en condició de ser captius.