Les abraçades han configurat un element substancial de la cultura folklòrica del procés. La més cèlebre de totes, ho recordareu, fou aquella històrica encaixada corporal del 9-N entre el cupaire David Fernández i Artur Mas, un president que —ara sí, amb la jugada mestra de l’amnistia— ha aconseguit salvar-se també de la repressió estatal (el fet ha coincidit amb un accident tan misteriós com que l’advocat Xavier Melero i el seu equip de secretàries passessin per alt respondre un requeriment del Tribunal Europeu de Drets Humans; amb l’edat, ai las, tots oblidem on hem deixat les claus o si ens manca paper higiènic a casa!). Doncs bé, les abraçades han tornat, precisament en ocasió de l’amnistia; fa pocs dies, al Congreso, contemplàvem Oriol Junqueras i Jordi Turull units en cos i ànima entre diputats convergents i republicans, celebrant els indults com aigua de maig.

La propaganda oficial i les entitats cíviques diuen que hom torna a flairar clima d’unitat entre els independentistes, una sensació que només acostuma a passar quan Convergència vol pispar-li de nou la cartera a tot cristo. De fet, fa ben pocs dies, els responsables d’Òmnium tornaven a dur Junqueras i Turull a la presó per repetir unes quantes abraçades —no us espanteu; em refereixo a la Model, ara convertida en centre cultural d’allò que els cursis anomenen “memòria històrica”— per celebrar novament la bona nova de l’indult corporatiu i exercitar-se en l’art ancestral d’escriure manifestos (Amnistia, una conquesta col·lectiva deu ser el número 347 del procés, però té la gràcia de llegir-se ràpid). Curiosament, a l’acte en qüestió no hi havia cap membre de l’Assemblea Nacional Catalana; tot perquè, diuen els cronistes, el pamflet no insistia prou en el dret d’autodeterminació.

Llach i els seus poden continuar rient-li les gràcies al president 130 o començar a posar-lo entre l’espasa i la paret dels seus propis compromisos

Desconec si aquest argument és raó suficient per plantar un acte unitari. Però entenc que qualsevol membre de l’ANC tingués problemes per sortir al carrer després del vodevil que ha precedit l’elecció de Lluís Llach com a president de l’ens. Cal dir que l’Assemblea ha avançat en un punt inqüestionable: per primera vegada en anys, Llach ha pogut ser el candidat més votat pels associats i acabar de capatàs de la guingueta, cosa que trenca amb la tradició històrica de les fumates que s’ordien a passeig de Gràcia amb Diagonal. Com que ningú no és perfecte, l’ANC no ha pogut evitar el ridícul de fer-se públic (corregeixo, que la gent d’ERC filtrés) que Llach tenia quotes pendents de pagar abans de les eleccions. Home Lluís, carinyo, amb la pasta que t’has arribat a deixar salvant negrets a l’Àfrica, tampoc no costava tant afluixar els tres eurets de la modalitat de jubilats!

Sigui com sigui, la unitat estètica de l’independentisme es mantindrà durant uns quants dies, perquè quan acabin els comicis europeus caldrà repartir les cadires de la Mesa del Parlament, i quan hi ha nòmines en joc, fins i tot els enemics més acèrrims acaben dialogant. Després començarà el ball de la investidura: de moment, Marta Rovira s’ha disfressat de convergent per dir que Esquerra no investirà Salvador Illa... de moment, però que mai se sap! Davant la nul·la possibilitat que el PSC accepti un referèndum d’independència en aquesta legislatura, la repetició d’eleccions no sembla una idea tan forassenyada com ho era a la nit del 12-M. És aquí on l’ANC de Llach i els altres ens cívics indepes poden jugar fort, perquè hauran de triar entre ser una agrupació de puigdemontistes ardits més o collar el president perquè torni a condició de reprendre la DUI.

Ara que té els pagaments en ordre i el xiringo als seus peus, al nostre cantautor nacional se li gira una feina difícil. Si la tabarra de l’ANC com a garant per collar els partits independentistes fos real, Llach i els seus haurien de deixar ben claret que cap partit secessionista (o que s’autoanomeni així, vaja) pot investir un Molt Honorable del PSC. I si el preu és una repetició electoral que no volen la majoria de partits de la causa política, vist que l’ANC no en depèn, la resposta hauria d’ésser; que es fotin. Dit d’altra manera, Llach i els seus poden continuar rient-li les gràcies al president 130 o començar a posar-lo entre l’espasa i la paret dels seus propis compromisos. Puigdemont no els acostuma a complir mai, com s’ha vist en aquests darrers set anys, però una ANC que —en qualsevol cas— acabés amb la imatge del president com un home que està disposat a tot potser seria la millor notícia.

Quines conyes té la vida, Lluís. A la teva edat, potser hauràs de tornar a la cançó protesta. Però compte: contra els nostres! No t’equivoquessis pas d’enemic...