Una vegada, en un país en blanc i negre, vivia un meteoròleg anomenat Mariano Medina que residia quasi a perpetuïtat en els estudis de TVE de Prado del Rey. I com aquella princeseta que treia la mà per la finestreta i deia, amb veu dolça, “collons, com plou”, Medina treia la seva per la finestra i segons la meteorologia que experimentava la seva epidermis, anunciava als espectadors del telenotícies de l’única cadena de televisió que existia: “Llueve en Espanya o hace sol en Espanya”, entenent que Madrid era Espanya i Espanya era Madrid.
Aquesta experiència meteorològica m’agradava viure-la a la sala d’estar del meu avi Joan, vilatà de la Garriga, republicà i catalanista, no gaire amic de Medina i crític, com molts altres catalans, de la visió centralista i centralitzadora d’un Estat que desitjava ser com França. L'endogàmia de París havia fagocitat la resta de ciutats franceses, i Madrid desitjava aconseguir el mateix que París.
El desig i la realitat, sovint, gairebé sempre, són un matrimoni en crisi i Madrid no va reeixir el somni centrípet fins que no va assumir el poder un estadista de llums led de baixíssima intensitat anomenat José María Aznar. Des que va aterrar a la Moncloa, la seva obsessió va ser aconseguir que la capital fos el km 0 de tot i de tothom. Per assolir la fita, Aznar, Jose Mari o Ansar per als amics, va tenir l’ajut impagable de tots els poders fàctics de l‘“Espanya es una y no cincuenta y una”, de les televisions privades i d’una generació de polítics de províncies d’una qualitat més servil que intel·lectual i amb una gran dosi, tot sigui dit, d’ineptitud.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que Mariano Medina tenia raó quan treia la maneta per la finestreta d’un dels edificis de Prado del Rey i, segons el temps que experimentés, assegurava que plovia o feia sol a Espanya.
A Madrid no li cal indústria per ser rica, perquè la seva riquesa és el Poder en majúscules
A Isabel Díaz Ayuso, la chulapona presidenta de la Comunitat de Madrid, ja no li cal treure la maneta per saber que Madrid és Espanya, Espanya és Madrid i la resta són extraradis que treballen i viuen per nodrir la menjadora madrilenya.
Un alt càrrec d’una gran empresa de qui no revelaré el nom em va dir que, tot i que la capital creix en pes industrial, a Madrid no li cal indústria per ser rica, perquè la seva riquesa és el Poder en majúscules. Per exemplificar les seves paraules m’ensenyava el mòbil. Un president d’un banc truca al ministre X i en mitja hora ja estan reunits al despatx. I així es va teixint una xarxa de poder en què tot està connectat. Es necessita indústria quan tu pots decidir on inverteixes els calés des d’una poltrona de Madrid? I com que el Poder crida al Poder, qualsevol multinacional construeix la seu central allà on es decideixen les coses.
Aquest alt càrrec anomena aquesta multicasta centrípeta com els Mandarins. Per cert, un d’aquests membres experts en les arts marcials del poder, Miguel Barroso, home del qual jo coneixia certes extravagàncies fruit de la seva capacitat de moure’s en l’ombra, va morir d’un infart dissabte a l’edat de setanta anys.
Una menció honorífica mereixen els catalans que busquen un lloc sota el sol madrileny. Durant els meus 17 anys de vida a la capital, vaig trobar-ne uns quants que funcionaven seguint els mateixos patrons. Eren catalans, però simpàtics, convidaven sempre que podien per certificar que no eren garrepes i es feien perdonar els orígens demostrant que eren més madrilenys que l’Almudena. Això vol dir proclamar als quatre vents el seu amor per Madrid en comparació a Barcelona. “Una ciutat en decadència”, asseguraven. I és que a Madrid ningú és de Madrid, una altra frase prefabricada per demostrar l’esperit cosmopolita castís d’una ciutat que, si passeges pel seu centre, et transporta sense un DeLorean al programa de televisió de l’època de Mariano Medina anomenat La comarca nos visita.
Els més admirables d’aquests catalans són els que intenten dissimular el seu accent amb una estranya constricció fonètica. Posen una boqueta de pinyó mentre sembla que estiguin prement les natges. Dos exemples són Josep Borrell, el qual mai va fer carrera a Catalunya, i l’exalcalde de la Roca del Vallès, Salvador Illa.
S’ha de ser realista. La batalla de Barcelona envers Madrid està perduda, però acceptant l’esfondrament, ens manquen alcaldes amb una certa xuleria de l’estil d’Isabel Díaz Ayuso. No tenim els 50.000 milions que li cauen a Madrid cada any per ciència infusa, ni l’efecte capitalitat, i, per no tenir, no tenim polítics capaços de revertir la tragèdia.
El meu pare i jo fèiem una broma relativa a com reaccionarien un català i un madrileny davant d’una piràmide. El català diria que això és impossible de fer avui dia perquè és molt car, i el madrileny diria que a Madrid, de piràmides, en tenen set. I és que ja se sap. De Madrid al cel i, sovint, en patinet.