Madrid està feta per impressionar catalans o qualsevol altre indígena que vingui de la perifèria. L’AVE radial, el pont aeri, els edificis dels ministeris, la Puerta del Sol... el poder es respira a qualsevol cantonada. Els dos cops que hi he anat, m’he sentit com ho feia Will Smith en arribar a Beverly Hills durant la careta d’entrada d'El Príncep de Bel Air: dins d’un taxi, amb la gorreta de passerell, càmera de fotos a punt i cara d’entusiasme.
A la capital t’adones de com d’absurdes són les lluites de capelletes, entre mitjans, entre partits, entre feministes, a Catalunya. Tal com relata David Jiménez a El Director, les batusses a la Cort són pel poder de veritat, no per l’administració d’una regió pseudoautonòmica. Ha estat gràcies a visites a Madrid, Londres, Toronto o Nova York que m’he fet independentista. No només perquè sempre m’hi he trobat el típic espanyol que no dissimula que li fas un fàstic horrorós o la madrilenya que considera que parlar català és tan exòtic com els lleons del Serengueti, sinó també perquè, un cop tastes el que és viure en ciutats així, és difícil conformar-te amb el que tens a casa. Sobretot amb una Barcelona que creu que ser cosmopolita és posar-li T-Casual a la T-10.
La Villa y Corte conviu amb el Madrid pinxo. El queer, feminista, obrer, antiracista, contracultural. T’hi sents ben a gust. Gent inquieta, acollidora. Més oberta que la que hi ha a Barcelona, com ironitzen les animacions de Rocío Quillahuaman. Els madrilenys, quan surten de festa, no tenen aturador. Just quan em disposava a anar a sopar amb unes amigues, un conegut que ha viscut a la capital em va trucar per advertir-me de la nit que m’esperava.
Si m’ho puc permetre, aniré més sovint a Madrid. A reviure les complexes sensacions que genera estar a un indret que existeix a base de domesticar les elits del meu país i esclafar-ne la història i cultura, i que a la vegada conté oasis tan hospitalaris com insubmisos
Gestionar els contrastos madrilenys no és fàcil. Entenc la il·lusió de Jaume Asens per tenir un ministeri: és la mateixa que experimentaves quan la gent enrotllada de l’institut t’incloïa a una de les seves mogudes. Comprenc la síndrome d’Estocolm de Joan Tardà: el Madrid proletari encén les fantasies fraternals de qualsevol, i deixar que un català independentista bonifaci, per un generós sou, digui barrabassades al Congrés els és útil per demostrar que són ben tolerants. Em solidaritzo amb Albert Rivera: les mascotes catalanes poden viure bé a la Cort, malgrat ser repudiades quan apareix un Abascal que té el pedigrí d’haver-se bregat a la indòmita Euskadi. Pateixo per la CUP: el poder madrileny és una gran teranyina de normes, aliances i instrumentalitzacions de les lluites d’esquerres capaç d’atrapar qualsevol hòbbit disposat a lluitar contra Sauron fonent l’anell sota el seu gran ull. Simpatitzo amb tot aquell intel·lectual català renegat que ha fet fortuna a la capital del Regne: si t’has de vendre l'ànima, conspirar i inflar l'ego per desenvolupar el poc o molt talent que tinguis, és millor fer-ho en una àgora més gran.
El preu que sovint has de pagar, en tots els casos, és renunciar a exercir una catalanitat rebel, que existeixi sense la intermediació espanyola. Una catalanitat que esdevingui malgrat Espanya. La meva experiència a Madrid de fa unes setmanes va ser meravellosa. L’entusiasme meu i el caliu seu no em va estalviar, però, el malestar en veure aules o biblioteques amb noms com Baltasar Garzón, el repressor d’independentistes catalans, o Fernando Grande-Marlaska, el repressor d’independentistes bascos, batejades en honor a la contribució dels dos senyors en la defensa dels drets LGTBI. Tampoc van evitar-me la decepció de corroborar com bona part del Madrid canallita va avalar la repressió catalana ―i la detenció d’activistes madrilenys per defensar l’autodeterminació― en el moment en què van beneir un preacord PSOE-Podemos per evitar, presumptament, l’ascens del trifatxet. Ben fet que van fer, tan de bo l’esquerra catalana deixés de ser la benaventurada de les esquerres de la pell de brau.
És justament davant d’aquests conflictes per salvar la pell quan contemples les veritables dimensions del Madrid fraternal i republicà. Al final, el suport de la resta de l’Estat que podem rebre els independentistes catalans es redueix als sospitosos habituals del Sindicat Andalús de Treballadors, Madrid por el Derecho a Decidir i organitzacions gallegues i basques de tota mena.
Si m’ho puc permetre, aniré més sovint a Madrid. A reviure les complexes sensacions que genera estar a un indret que existeix a base de domesticar les elits del meu país i esclafar-ne la història i cultura, i que a la vegada conté oasis tan hospitalaris com insubmisos. A no perdre el contacte amb el que significa identificar-se amb una nació que no ha de demanar perdó per existir cada cinc minuts, fins al punt que la seva gent, a dreta i esquerra, s’oblida que hi pertany.