Els finals d'any solen ser moments que s'aprofiten per mirar enrere i veure què és el que ha succeït, què és el que no ha passat, què s'ha aconseguit i quines són les tasques i objectius pendents. Aiixí aquest any que acaba ha estat de tot menys senzill. En qualsevol cas, no cal dir-ho, l'any no podia acabar millor però això no implica que no sigui necessària una retrospectiva d'aquests últims dotze mesos.

En aquests dotze mesos hem viscut situacions molt complexes, algunes també en el terreny personal, quan ens hem transformat en objectiu del que no és més que una guerra per altres mitjans i que en termes anglosaxons es denomina lawfare. Però, en el terreny professional, no podem no estar satisfets perquè molts dels objectius plantejats s'han aconseguit i, sobretot, perquè s'ha posat de relleu una cosa que per a nosaltres resulta molt important: la feina que s'està fent a partir, amb i des de l'exili.

No han estat poques les crítiques que hem rebut, tampoc les que despietadament i interessadament reben els nostres defensats per fer, justament, allò a què es van comprometre amb els qui els van elegir per liderar un projecte destinat a superar l'autonomisme.

Han estat dotze mesos de crítiques, menyspreus i rialles, unes vegades soterrades i altres descarades; tanmateix, les resolucions recents del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 19 i 20 de desembre i les conseqüències que se'n deriven, fan que, fins i tot, hagi valgut la pena passar per aquests atacs.

Ara bé, si se'm pregunta què destacaria d'aquest any no és tant ni la part negativa del que hem viscut ni el positiu dels resultats sinó, simplement, les lliçons de vida que hem rebut i que, aquest any, han vingut, justament, d'aquells als quals defensem i que, juntament amb nosaltres, han estat objectiu predilecte d'aquests atacs a què em refereixo.

[Puigdemont i Comín] tenien i tenen un objectiu clar i davant de les dificultats creixen, són capaços d'esperar i, sobretot, de conservar la calma i mantenir la dignitat

La lliçó ha estat clara i es basa en la determinació dels qui han arribat a sacrificar-ho tot a canvi de complir els compromisos adquirits, assumint totes les conseqüències que se'n desprenguin. L'exili no va ser una opció senzilla, tampoc una decisió mancada de valor, sinó, ben al contrari, va ser un pas complex de fer i que, per mantenir-se, requereix un valor, una determinació i una dignitat que rares vegades es veuen i que moltes vegades ni tan sols s'aprecien.

L'elecció del camp de batalla no és una decisió tàctica sinó estratègica i, per adoptar-la, primer s'han de tenir les idees clares, després s'han de prendre les decisions adequades i, finalment, ha de saber-se mantenir la posició per no sucumbir al primer envit. Això i no una altra cosa és el que ha guiat el comportament dels qui van decidir continuar lluitant des de fora.

La història ho deixarà més clar que un balanç de final d'any però, quan ho van decidir, tenien clara una cosa essencial: era impossible superar una contesa desigual amb peus i mans lligades i l'única manera d'aconseguir els objectius proposats passava pel sacrifici de l'exili, el traslladar el camp de batalla a aquest terreny més favorable que, com s'està demostrant, no es troba dins de les fronteres de l'Estat.

Triada aquesta opció les dificultats van ser, i estan sent, moltes; la primera d'elles és la incomprensió, la segona la crítica i la tercera la deshumanització, que permet desacreditar qualsevol acció que s'abordi. Però ara ja no poden haver-hi dubtes que la decisió de seguir la lluita en l'exili va ser l'adequada i això no només pels resultats sinó també pels mètodes per obtenir-los i els costos d'aconseguir-los.

Pas a pas es van complint els objectius estratègics, cosa que es pot denominar un èxit si bé encara parcial, però no tot èxit és legítim i, en aquest cas, pels mitjans utilitzats ho són però, més encara, també ho són pels costos associats que, en cap moment, no han portat a cap renúncia.

Des que vaig conèixer els exiliats hi ha una cosa que sempre em va cridar l'atenció i que ara, mirant en retrospectiva, m'adono que és una mica més que un punt d'atenció: tots ells compartien i comparteixen un objectiu però, sobretot, una determinació a prova de bales i que els ha permès afrontar-ho tot, absolutament tot, des d'una postura que s'ha transformat, per mi, en una autèntica lliçó de vida.

Segurament el moment més complex que hem viscut en aquests dos anys va tenir lloc el passat 2 de juliol quan per decisió meva ni el president Puigdemont ni Toni Comín van creuar la frontera germanofrancesa per anar al Parlament Europeu. Era una trampa, vam ser advertits i vam saber reaccionar a temps.

Va ser complex perquè es va aprofitar per molts per desprestigiar-los, als advocats també, per atacar-los, als advocats també, per marginar-los, als advocats també, i per intentar humiliar-los, als advocats també. Encara recordo algunes rialles i algunes riotes que vam viure aquells dies.

En el viatge de tornada a Bèlgica, que era tot menys una festa, va ser quan millor vaig apreciar de quin material estaven fets perquè ambdós, abans que intimidar-se o rendir-se, només ens van preguntar: Quant temps tardarà a resoldre's el tema legal? I amb la resposta a la mà van continuar lluitant, que és com millor se superen les dificultats.

Tenien i tenen un objectiu clar i davant de les dificultats creixen, són capaços d'esperar i, sobretot, de conservar la calma i mantenir la dignitat per, des d'aquesta base, continuar lluitant per allò a què s'han compromès. A Bruges, fent transbord, recordo que tant el president Puigdemont com Toni Comín, mirant-me seriosament, em van dir: "Ni un pas enrere" i ho han complert.