Han passat onze anys d'aquell terrible accident que va costar la vida a 79 persones i que en va deixar 145 de ferides, segons les dades oficials. Va passar a Angrois, a tres quilòmetres de Santiago de Compostel·la. Onze anys de dolor, impotència, ràbia i una sensació tremenda d'injustícia. Una cosa que la sentència que vam conèixer ahir no canvia gens ni mica.
La decisió judicial que s'acaba de dictaminar és susceptible de recurs, per la qual cosa encara podrem continuar veient com es resol aquest assumpte, i tant de bo que la justícia aparegui en algun moment. Perquè, desgraciadament, segons la meva opinió, no ho ha fet. Que s'hagi tardat tant temps ja no té remei. Això no es pot arreglar, per molts recursos que s'interposin, per molt que cridem als quatre vents tot el que ens sembla aberrant en aquest afer. I és un punt que no hauria de passar inadvertit, perquè una vegada més, si la justícia és lenta, deixa de ser justa.
Segons la sentència coneguda ahir, la magistrada considera que dimecres a la tarda, 24 de juliol de 2013, a les 20.39 hores, el tren Alvia, amb recorregut Madrid-Ferrol, va sortir de la via circulant a 176 quilòmetres per hora. Va agafar un revolt que no hauria de fer a més de 80 quilòmetres per hora. Segons la jutgessa, el maquinista no va prendre les precaucions necessàries, perquè just va respondre a una trucada en aquell tram. L'ha condemnat a dos anys i mig de presó i l'ha inhabilitat també per exercir la seva professió.
Hi va haver un moment durant el procés en què tot apuntava que tota la culpa la descarregarien en Garzón, el maquinista. Però en això hi ha hagut un petit gir dels esdeveniments: també s'ha condemnat al que va ser director de Seguretat de Circulació d'Adif, el responsable de certificar que tot estava en ordre i que la línia era segura. Ho va fer passant per alt un informe on s'analitzaven de manera preliminar els riscos i s'advertia de la possibilitat d'un descarrilament a Angrois. Un informe que a més presentava una proposta, que era la d'establir un sistema de frenada automàtica denominada tècnicament ERTMS. Un sistema que, a més, apareixia inclòs en el projecte presentat per iniciar les obres i que posteriorment va ser eliminat, amb el vistiplau del director de Seguretat d'Adif. Aquest senyor també l'han condemnat a dos anys i mig de presó i també se l'ha inhabilitat. El mateix que a Garzón.
Que hagin condemnat el director de Seguretat d'Adif, suposa responsabilitat per a l'empresa pública, que s'ha escarrassat —i molt— per encasquetar tot l'assumpte al conductor del tren. Si no hagués estat per la intervenció d'instàncies europees, probablement hauria estat així. De fet, des d'Europa s'han sorprès que l'agència que controla la seguretat ferroviària sigui "tan propera" als operadors de la xarxa i que pugui ser parcial, com s'ha denunciat en reiterades ocasions. El 2016, l'Agència Europea del Ferrocarril va determinar que les indagacions del Ministeri de Foment que dirigia la senyora Ana Pastor, incomplien les normes europees perquè es va permetre que Renfe i Adif s'investiguessin a si mateixes i hi haguessin passat per sobre sense aprofundir en les causes de l'accident. Li van encasquetar el merder al maquinista i es van rentar les mans, bàsicament.
Un conductor, Francisco José Garzón, de 52 anys, expert en la seva professió i sense cap taca en la seva carrera. Que va rebre una trucada de feina, per part de l'interventor, per informar-lo sobre uns passatgers i la seva parada prevista. Concretament, l'interventor, Antonio Martín preguntava si el tren cabia per la via de l'estació de Pontedeume, on baixaria una família amb nens. Una trucada que va durar 100 segons, és a dir, un minut i mig en el qual el tren va transcórrer per un túnel, un viaducte i un altre túnel abans d'entrar en el revolt d'A Grandeira, a Angrois. En aquest lapse de temps, el tren circulava a 195 quilòmetres per hora, i quan Francisco José va voler adonar-se'n i activar el fre d'emergència, ja era tard. Els seixanta segons següents suposarien el desastre, que es va produir a 179 quilòmetres per hora.
Eren les 20.41 hores quan oficialment es va produir l'accident. I el conductor va parlar amb el lloc de comandament a Atocha des de la locomotora bolcada. "Déu meu, Déu meu, Déu meu. Pobres viatgers! Tant de bo no hi hagi cap mort!". Des d'aquell instant, tot va ser terrorífic. Hi va haver 80 morts, encara que se n'hagin reconegut oficialment 79, ja que un d'ells s'ha considerat que no va morir per causa directa de l'accident, sinó per una malaltia prèvia que va empitjorar arran d'aquest fet.
Han hagut de ser les víctimes les que han remogut cel i terra perquè resultés evident que l'Estat havia estat presumptament negligent i, a més, s'havia volgut desentendre de la seva responsabilitat i fer que recaigués en el maquinista
Eren 200 passatgers. I el transcurs del viatge havia estat perfectament normal. Hi va haver quatre avisos de rutina durant el trajecte: dos avisos per anar a 201 quilòmetres per hora, i uns altres dos per baixar de 197.
Dos dies després, Garzón va declarar i va quedar lliure, encara que amb càrrecs. No va ser l'únic imputat. N'hi va haver 22 en aquell primer moment. El jutge d'instrucció, Almez, va imputar els responsables de seguretat, va responsabilitzar-ne 22 càrrecs i excàrrecs d'Adif. Un mes després, va arxivar les imputacions. La fase d'instrucció acaba i l'únic imputat que hi havia era Francisco José Garzón, el maquinista.
Però un any després, l'Audiència provincial decideix reobrir la causa perquè ha observat indicis que Adif no havia avaluat correctament el risc existent en el revolt. La raó, en veritat, té a veure amb el toc que ve de l'Agència Ferroviària Europea, com hem indicat abans. Així és com un any després, s'imputa també Cortabitarte, qui va ser director de Seguretat d'Adif. S'obre investigació sobre tres tècnics d'INECO. Encara era l'any 2017. Es va demanar llavors que els dos imputats presentessin una fiança de més de 57 milions d'euros, que van ser cobertes per les companyies d'assegurances i les entitats públiques Renfe Operadora i Adif. I no serà fins al 2022 quan comenci el judici. La Fiscalia sol·licita llavors quatre anys de presó per al maquinista i uns altres quatre per al director de seguretat, Cortabitarte.
A finals del 2021, entrevisto el portaveu i president de l'Associació de Víctimes de l'accident d'Angrois, Jesús Domínguez. Aquí podeu recuperar, estimats lectors, la conversa, que vam mantenir llavors. Aquell mateix dia, es va presentar la denúncia contra el ministeri, per no haver assegurat correctament les mesures de protecció. En aquella entrevista, vaig advertir en la presentació de la importància que tenia aquest tema. No només per la necessària justícia per a les víctimes, sinó pels perills que per a tota la ciutadania suposa establir aquest precedent.
El Jesús em va explicar llavors que Renfe va sol·licitar al director de Seguretat d'Adif "que desconnectés el sistema de seguretat pels retards que generava". És a dir: el mateix ministeri s'encarregava d'investigar un fet en el qual havia pres part, i una part especialment rellevant. El senyor Cortabitarte, que acaba de ser condemnat, havia estat el pèrit de l'accident de València, on va dir que tot estava bé. Manolo Mata, del Partit Socialista de València, ho recordava, precisament ara a les xarxes socials: "Cortabitarte, que com a pèrit va dictaminar que en l'accident de metro de València només hi havia un responsable, el maquinista, ha estat condemnat per l'accident d'Angrois com a responsable que no hi hagués mesures de seguretat per resoldre un error del maquinista".
No està malament recordar coses com aquesta. Perquè després d'aquell peritatge, de l'accident a València, on van morir més de quaranta persones, a Cortabitarte el nomenen director de Seguretat. Encara que fos imputat, la Fiscalia va retirar de manera sorprenent l'acusació en últim moment. Just després d'aquest moviment, el fiscal ha estat ascendit.
I cal explicar que va ser l'Associació de Víctimes qui va anar a Brussel·les a denunciar davant de la Comissió Europea que el mateix ministeri estava fent l'informe d'avaluació sobre l'accident del qual podria haver tingut responsabilitat. És important subratllar-ho, perquè han hagut de ser les víctimes les que han remogut cel i terra perquè resultés evident que l'Estat havia estat presumptament negligent i, a més, s'havia volgut desentendre de la seva responsabilitat i fer que recaigués en el maquinista.
No està malament recordar que l'informe que es va emetre des de Brussel·les, demolidor, on denunciava Espanya per no ser imparcial ni actuar conforme a la llei, es va guardar en un calaix fins després de les eleccions. El 2019 s'obre un procediment sancionador des de Brussel·les contra Espanya per aquestes irregularitats.
Des de l'àrea de negoci de Renfe, se sol·licita a Adif que desconnecti el sistema de seguretat "perquè es produeixen retards"
Les víctimes s'han sentit torejades tant per Ana Pastor com per José Luis Ábalos. PP i PSOE. Els ha tocat obrir un procés per via administrativa per asseure els responsables. Després d'onze anys passant-les magres, sense poder girar full, sentint-se enganyades.
L'opinió pública ha de saber que el projecte presentat, deu anys abans, portava el sistema de seguretat des d'Ourense fins a Santiago. José Blanco era ministre llavors, i es va modificar el projecte, de manera que el sistema de frenada de seguretat s'elimina en aquest últim tram. No hi havia temps, i segons explicava el Jesús a l'entrevista, Blanco volia inaugurar aquest projecte dins del seu mandat com a ministre. Blanco inaugura la línia amb el sistema de seguretat sense instal·lar, just abans del revolt. I quan Ana Pastor entra al ministeri, posen el tren. I en posar-lo en marxa, es produeixen una sèrie de retards, "perquè el sistema de seguretat, si nota una cosa rara, s'atura". "Per les presses, no estava ben configurat, i en sortir d'Ourense, de vegades es produïen retards". Ens havíem gastat 3.000 milions d'euros en 87 quilòmetres, em recordava el Jesús. Des de l'àrea de negoci de Renfe, se sol·licita a Adif que desconnecti el sistema de seguretat "perquè es produeixen retards".
El periodista Javier Lezaola ha publicat avui un missatge: "El pacte perquè Pepiño Blanco (el que volia fitxar el pocavergonya de l'exministre) i Ana Pastor (la verificadora no, l'altra) sortissin airosos de l'accident d'Angrois és també bipartidisme, i del pitjor. Hem de tenir clar d'una vegada la màfia que tenim davant i fins on arriba". I apunta cap a un lloc molt determinat: "El pacte del revolt". Una manera d'encapçalar el comunicat que la plataforma de víctimes d'Alvia ha publicat en conèixer-se la sentència. A què es refereixen amb aquest títol?
El periodista Anxo Lugilde ho explica molt bé quan escriu: "El pacte del revolt, que, com sosté l'Associació de Víctimes del Tren Alvia, ha estat desmantellat per la sentència de l'accident d'Angrois, va ser un acord informal al qual van arribar l'endemà, al lloc del sinistre, la ministra de Foment Ana Pastor i el cap de l'oposició, Rubalcaba. El pacte del revolt va consistir en un tancament de files de PP i PSOE per consolidar la veritat oficial que un dels pitjors accidents ferroviaris a la UE en dècades es va deure només a la badada del maquinista. Es va establir un compromís de no-agressió entre ambdós partits. Després de la seva conversa amb Pastor, Rubalcaba va donar instruccions a les direccions del PSOE local i gallega. La ministra va informar del pacte del revolt a la cúpula del PP. Al president de la Xunta, Feijóo, va ser a qui més li va costar assumir-lo, ja que era l'ocasió d'acabar amb Blanco. Amb el suport del cap del partit de l'oposició, el govern espanyol i la Xunta, ambdós del PP el 2013, van apel·lar a la raó d'estat per no tacar el prestigi de l'alta velocitat ferroviària a Espanya, quan aquesta optava a un contracte al Brasil, després del de la Meca. En la sentència es veu que, des de la seva concepció del seu paper en la societat, els aparells del PP i PSOE gairebé es van sentir obligats a entendre's en tot el que era referent a la catàstrofe d'Angrois, com la millor manera de protegir els seus interessos mentre s'atacaven en altres fronts.
La línia Ourense-Santiago es va construir en l'era de Zapatero, però va entrar en servei just quan Rajoy el succeïa. Una part de la responsabilitat que ha suposat la condemna de l'exdirector de seguretat d'Adif era de l'etapa del socialista Blanco i una altra, de la popular Pastor. El pacte del revolt va suposar que el Ministeri de Foment s'investigués a si mateix, a través d'una suposada comissió independent, el dictamen de la qual la Fiscalia i la judicatura van fer servir per parar els intents del primer jutge d'instrucció, Luis Aláez, d'investigar a fons.
El pacte del revolt va descarrilar a Brussel·les. Amb l'ajuda de la representant del BNG a Brussel·les, Ana Miranda, les víctimes del tren van exposar el cas davant de l'Agència Ferroviària Europea, escandalitzada per la falta d'un sistema automàtic de seguretat i una investigació independent. Com va revelar el periodista David Reinero a Praza Pública, el govern de Rajoy va pressionar sense èxit la Comissió Europea perquè no fes públic l'informe de l'Agència Ferroviària. Així l'Audiència corunyesa va avortar el pla per jutjar només el maquinista. La ruptura entre Pedro Sánchez amb el seu antic cap José Blanco, quan va ser defenestrat com a líder del PSOE, va provocar una fissura en el pacte del revolt que va permetre la creació d'una comissió d'investigació el Congrés dels Diputats, perquè els socialistes van deixar d'oposar-s'hi. Malgrat el compromís de Podemos d'impulsar una investigació real de l'accident d'Angrois, com demana la UE, no es va fer ni amb el govern del PP, ni amb el PSOE en solitari, ni amb el de coalició amb els d'Iglesias i Díaz. Tampoc el BNG no la va exigir al PSOE. La intervenció de la UE sí que va provocar que l'Audiència de la Corunya ordenés reobrir el cas amb un segon imputat, a més del maquinista: l'exdirector de Seguretat d'Adif, Andrés Cortabitarte. Ambdós van ocupar el banc dels acusats en el judici. El 2023, en l'últim tràmit del judici, la Fiscalia va retirar l'acusació contra l'exdirector d'Adif, de manera que tornava a l'intent de condemnar només el maquinista i exonerar l'Estat, la qual cosa per a l'Agència Ferroviària Europea suposaria un gran retrocés en seguretat. El gir de la Fiscalia no va impedir que en la seva sentència la jutgessa Fernández Currás desmuntés la veritat oficial de la badada del maquinista com a causa única. Posa al mateix nivell el canvi del projecte i la desconnexió del sistema de seguretat ERTMS a la zona anterior al revolt. Víctimas Alvia 04155, plataforma nascuda després que una primera associació es lliurés a la Xunta, va aconseguir, contra vent i marea, la condemna de l'Administració en primera instància. Victimas Alvia 04155 va ser la plataforma, presidida per Jesús Domínguez, que va aconseguir portar el cas de la no-investigació en profunditat de l'accident d'Angrois, amb 79 morts, davant de les màximes instàncies de la Unió Europea.
El pacte del revolt va consistir en un tancament de files del PP i PSOE per consolidar la veritat oficial que un dels pitjors accidents ferroviaris a la UE en dècades es va deure només a la badada del maquinista
La incògnita està en si el pacte del revolt renaixerà al Suprem o si l'error no canviarà. Aquest afer tindrà recorregut. No hi ha cap dubte. Ja s'han anunciat recursos davant de la sentència. Però avui jo volia escriure sobretot un cas que em trenca l'ànima. I em trenca l'ànima per diferents raons. L'accident es podria haver evitat si s'haguessin fet les coses com s'havien de fer. Si hagués estat instal·lat el sistema de fre que constava en el projecte, i que estava compromès, la terrible catàstrofe no s'hauria produït.
Encara que Francisco José hagués contestat a la trucada del seu interventor (que, sigui dit de passada, potser no hauria de trucar mentre el company condueix). És més, per què no s'estableix un sistema que elimini la possibilitat de rebre trucades que no siguin d'estricta emergència? Com podia saber el maquinista si la trucada era per a una cosa urgent o no, fins que no la respongués i atengués, com va fer, uns segons?
Em sembla aberrant que les víctimes hagin d'estar lluitant contra l'Estat. Que els partits es cobreixin els uns als altres quan és evident qui va prendre les decisions i per quines raons polítiques es va actuar com es va actuar. És aberrant que s'articuli tot un sistema per penjar els morts al maquinista, que està vivint un calvari, afegit al de l'accident, perquè d'altres volen que algú pagui pel que no va ser culpa seva.
La jutgessa està segura que si el maquinista no hagués estat al telèfon, l'accident no s'hauria produït. I posa al mateix nivell aquest fet amb la falta del sistema de seguretat.
Llegir la sentència és per estirar-se els cabells. Perquè és injusta, perquè no és ponderada, perquè el maquinista no es mereix això. Com tampoc no ho va merèixer el de València. Perquè els 3.000 milions d'euros eren per assegurar la protecció per sobre de l'eficàcia del servei. Això és el que ens importa als ciutadans. I que la justícia sigui justa. I que sigui l'Estat qui es bolqui amb les persones afectades, i depuri totes les responsabilitats que hi hagi. I ho faci ràpid. Just al revés de tot el que s'ha fet.
Segueixo aquest assumpte des del primer instant. Són moltes i diverses les raons que em mouen a fer-ho. I explicar tot això em semblava una obligació moral. I que cadascun de nosaltres ho fem, també. Veient el que ha passat, qualsevol, a qualsevol tren, pot sentir-se igual.