Carles Puigdemont ha gaudit de moltes ocasions per retornar a Catalunya i incomodar les estructures profundes d’Espanya, començant pels dies posteriors a aquelles eleccions continentals on va prometre desembarcar al país, si els catalans l’elegien eurodiputat (cosa que incomplí, en una més de les tones de mentides que el Molt Honorable ens ha regalat després dels fets del 2017). Que el president hagi especulat morbosament amb el seu desembarcament manta vegada i que acabi tornant ara, precisament ara que no situarà Espanya en cap mena d’atzucac, només per intentar posar pals a les rodes d’una investidura autonòmica —infructuosament, afegeixo—, resulta un deliri oceànic. A pesar dels seus incomptables fraus, el president ha mantingut certa flaire de legitimitat durant l’exili: amb el seu messianisme malaltís, ara podria estar a punt de destruir-ho tot, només per quatre engrunes.
El puigdemontisme ha esdevingut religió i els seguidors del president 130 una cort de fidels aduladors que li riuen totes les gràcies. Crec, sincerament, que el Molt Honorable necessitaria un amic que l’agafés del braç i es dediqués a dir-li la veritat, per molt que cogui. I la veritat és que Carles Puigdemont va perdre les darreres eleccions al Parlament i que Junts, Esquerra i la CUP van enfonsar la majoria independentista (a banda de sumar una abstenció del seu camp de vot superior a un milió de paperetes). El president va sotmetre a referèndum el seu lideratge i va fracassar. Ara, Puigdemont acusa Esquerra de traïdoria, quan fou l’antic president qui conspirà perquè el seu partit sortís del govern Aragonès, a qui exigia tenir la valentia unilateral que ell mateix no acabà de perpetrar el 2017, la qual cosa inhabilita els convergents per parlar de res que s’assembli a la unitat d’acció independentista.
Si el president vol fer servei a la nació, que foti el favor d’esperar que s’apliqui la llei que ell mateix va signar amb els socialistes i que s’allunyi del paradigma Companys
Ara, Puigdemont vol tornar, només per fer-se retratar mentre el detenen i martiritzar-se com han fet tants líders del catalanisme. Com sap perfectament, així no evitarà que Salvador Illa aconsegueixi els vots per esdevenir Molt Honorable, ni provocarà cap mena d’esgarrinxada a l’Estat, que ja advertí a l’expresident que l’amnistia hauria de ser aplicada pels jutges i que el camí del seu alliberament podia no ser tan fàcil com el d’altres exiliats. Però Puigdemont actua només mogut per un narcisisme malaltís —una egolatria que pot llençar per la finestra la llibertat que ha aconseguit preservar durant quasi set anys—, i tot per tramar més politiqueta autonòmica i fer quedar Esquerra com una colla de botiflers per pactar amb sociates; la qual cosa també té la seva conya, car Junts ajudà a investir Pedro Sánchez, talment com els republicans i fins fa quatre dies encara sospirava pel concert econòmic.
El problema del puigdemontisme és que no atén cap mena de memòria dels fets. Qualsevol esmena a la conducta suïcida del president implica que formes part de l’aparell mediàtic d’Esquerra o ets un enemic de l’independentisme (la qual cosa, en el meu cas, fot una mica de riure). Insisteixo en el fet que, abans de fer el ridícul personal i tacar la presidència amb un numeret estèril, algun amic del Molt Honorable l’hauria de fer entrar en raó. Tornar ara al territori, just abans que l’acabin amnistiant (perquè l’aparell judicial ho farà tard o d’hora), resulta un martirologi que només cerca fer més gran la ferida dels propis i que, diguin el que diguin els creients de la nova religió, no provocarà cap mena de pèrdua de poder a Espanya. Si el president vol fer servei a la nació, que foti el favor d’esperar que s’apliqui la llei que ell mateix va signar amb els socialistes i que s’allunyi del paradigma Companys.
La veritat no necessita màrtirs, deia Pujols. Puigdemont hauria de rumiar sobre aquesta frase abans d’acabar la seva carrera política. D’ençà del 2017, ha comès molts errors i ha deixat el país (i l’independentisme) en una situació d’altíssima precarietat. El Molt Honorable —i la majoria dels polítics catalans— haurien de començar a reflexionar sobre com és que hi ha centenars de milers d’independentistes que ja no els compren la moto i fer un curs d’humilitat abans de retirar-se de la vida pública, per així permetre que hi hagi sang nova en els lideratges del moviment. Immolar-se ara no és només un acte d’estèril temeritat, és acabar fent un ridícul majúscul i una emulació caricaturesca d’allò que, estimat president, hauries d’haver perpetrat ja fa molts anys. Fes-te un favor, fes-nos un favor; acaba la teva vida política amb un pèl de dignitat. Qualsevol cosa... menys fer el ridícul.