Si algú pot irrompre al Parlament per primer cop és Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana. No ho té fàcil. Però presenta dos ingredients per, potencialment, atrapar prou votants que li permetin acaronar el tres per cent.
🗳️ Eleccions a Catalunya 2024: calendari, possibles candidats i tota la informació
Com Albiol a Badalona, assenyala la immigració com a problema en una Catalunya que lidera el rànquing europeu en percentatge de nouvinguts. Un fenomen tan aclaparador que, si ja inquietava Josep Benet, ara obligaria a una profunda reflexió de país pel repte majúscul que representa. Orriols hi afegeix, rabiosament i com a segon ingredient, el desencís que s'ha fomentat entre la parròquia indepe. Explotant fins a l'avorriment la frustració davant les expectatives generades. No és l’única. Ni en té el copyright.
A qui incomoda més Orriols? Pot pessigar una mica de tot arreu. Cert. Ara bé, tal com es va posar de manifest a Ripoll, el principal damnificat és Junts-Puigdemont. Per això també han verbalitzat el binomi delinqüència i immigració. També perquè Puigdemont juga la carta nacionalista amb un component identitari, més enllà de la retòrica inflamada de la qual se serveix per apaivagar contradiccions cada cop més notables. O per alimentar la seva hagiografia.
Si algú pot irrompre al Parlament per primer cop és Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana
La pretensió de la direcció de l'ANC de concórrer a les eleccions ha estat escombrada per un marge escàs. I ara els liquidaran, seran substituïts per gent de la corda. També aquesta, la Llista Cívica, era una proposta que sobretot incomodava el món juntaire que ara es prepara per recuperar-ne el control absolut. La primera a posar-hi èmfasi ha estat l’encara presidenta dels nacionalistes. No volen més sorpreses. Necessiten un president de confiança que faci de corretja de transmissió. L’ANC accentuarà així el seu perfil més partidista. I Sant Tornem-hi, que no ha estat res. L’etapa Forcadell no tornarà, avui són les catacumbes. És un déjà-vu.
Queda finalment el nou projecte de Jordi Graupera, escortat per Clara Ponsatí, que, esgotada l’etapa europea, s’ha divorciat definitivament de Junts-Puigdemont. Val a dir que Graupera també té la seva notable parròquia d’incondicionals. I que podria, si hagués volgut, tenir un pes ben significatiu a Junts. No el té perquè no ha volgut entrar en aquest joc. Això, per ser justos, se li ha de reconèixer. Però la seva proposta no té recorregut mentre Waterloo continuï tenint captiu el gruix del món nacionalista. El problema de Graupera no és ERC. Ni tampoc la CUP. És un Waterloo que emocionalment ho juga bé i no li deixa espai. Sense oblidar que la seva parella de ball n'ha estat còmplice, per molt que progressivament se n’hagi distanciat. Fins i tot seria bo que Graupera entrés al Parlament. Ni que fos per veure’l com se’n surt. Ho té fotut. També perquè l’avançament electoral si a algú perjudica és a ell. A una proposta com la seva que, com la de Puigdemont, té un accentuat caràcter personalista, encara que no messiànic. Si més no, per ara.
Per molt que altres plorin i recorrin al que millor saben fer, la conspiranoia, de l’avançament electoral en poden treure petroli —que torno, restitució— mentre que en Graupera haurà de picar pedra per treure el cap.