La temptació racista

Una vegada llegides la majoria de cròniques sobre els assassinats de la Font de la Pólvora, de Calella i de la Barceloneta després d’aquest proppassat Sant Joan, la majoria de catalans han pogut arribar a creure que el país ha esdevingut una espècie de bessó del Bronx o una filial del narcotràfic colombià. La realitat és molt diferent, però, tot i això, les xarxes s’han omplert de racistes anònims (a pesar de creure posseir la veritat revelada, la majoria de xenòfobs parlen amb passamuntanyes) pels qui tot plegat és una prova irrefutable de l’ascens d’una immigració que no té altra feina que alterar els valors d’Occident i muntar clans violents de comerç d’armes i droga per acabar matant els catalans de pura raça. La realitat no té res a veure amb aquesta fotografia, però els arguments i les dades no tenen cap mena de rellevància per qui viu còmodament en l’univers del prejudici.

Com ha explicat molt bé el director dels Mossos, Pere Ferrer, la coordinació dels cossos policials a Barcelona (i l’augment d’agents a la nostra capital) han aconseguit que —en el transcurs d’aquest 2024— els furts es redueixin en un 6%, els robatoris amb força un 3% i els d’aquesta tipologia ordits a la via pública un 10%. Els assassinats mai no són una bona notícia, però l’acció policial efectiva ha provocat que les detencions a la Barceloneta i a Calella es fessin en temps rècord i, de ben segur, els culpables de la carnisseria de Girona seran detinguts ben aviat. Això contrasta amb l’anàlisi dels més catastrofistes, interessadíssims en pintar una policia impotent davant la invasió subtil dels moriscos criminals que posen en perill la vida als nostres barris. Aquests s’enorgulleixen d’ésser patriotes, però la seva demagògia només augmenta el desprestigi general de les nostres institucions.

Poc importa que, com ens diu repetidament l’Idescat, la població penitenciària de Catalunya sigui majoritàriament formada per conciutadans espanyols. Tampoc que, segons dades de l’INE, les persones condemnades per un delicte d’infracció penal es mantinguin entorn del 40% en el cas d’estrangers (al seu torn, la majoria d’estudis ens recorden que la immigració delinqueix en afers derivats de la seva situació irregular i precària; per aquest motiu, acostumen a centrar-se en causes de falsedat, la més habitual, seguides de seguretat col·lectiva i delictes patrimonials). Existeix un auge de les conductes delictives que cal revertir amb mesures més eficaces contra els reincidents —car són una minoria d’individus els que poden acumular centenars o milers de delictes—, però relligar la condició de nouvingut a la generació d’un perill real de violència al carrer resulta estrictament pervers i fals.

Relligar la condició de nouvingut a la generació d’un perill real de violència al carrer resulta estrictament pervers i fals

Conscients de tot plegat, el més absurd del tema és que el periodisme nacional es dediqui a escampar crims com els citats en aquest article amb una tonalitat cronista molt propera a l'antic El Caso, eliminant qualsevol referència al context des d’on aquests conciutadans nouvinguts acaben delinquint. En el cas d’indrets com la Font de la Pólvora, és delirant que els nostres plomaires —molts d’ells, opositors a cap de premsa dels Mossos— no dediquin ni un minutet a ocupar-se d’un barri marcat per la pobresa, l’absentisme escolar, la manca d’habitatge digne i la vulnerabilitat com a norma. Té certa gràcia que el periodisme nostrat s’exclami del fet que en un barri de Girona s’hi pugui trobar kalàixnikovs però ni déu tingui un minutet per exercitar-se en l’art del context a l’hora d’explicar quins són els mecanismes de precarietat que duen un col·lectiu a acabar decantant-se pel tràfic d’estupefaents.

En això tampoc hi ajuden gaire els nostres polítics. Que un alcalde com Lluc Salellas es vanti de desconèixer què és allò que incrusta el comerç d’armes en un racó paupèrrim de la seva ciutat o que, davant dels aldarulls de la Font de la Pólvora, no tingui gaire pressa a convocar una junta local de seguretat que hauria d’haver-se reunit tot just el matí després dels fets... doncs no és que ajudi gaire (ja té conya que un cupaire, dit sigui de passada, acabi aplanant del camí d’Aliança Catalana amb la seva desídia i poca traça: santa paciència). Salellas ho tindria tan fàcil com passejar-se pel barri en qüestió, també per Vila-roja, un indret insalubre i misèrrim, on ni déu de l’administració (inclosa la policia o Correus, a excepció dels metges) hi ha fotut els peus durant les últimes dècades, si no és per anar a comprar una miqueta de haixix o farlopa. Potser llavors l’alcalde entendrà per què allí s’hi amaguen més kalàixnikovs que obres de Kant o integrals de les suites de Bach.

Companys periodistes, estimats polítics; interesseu-vos pel context de les coses. Perquè si continuem a cop de titular llampant o ignorant la realitat dels barris que només són notícia quan hi ha sang, la temptació racista s’estendrà com la pólvora. Anem tard. Moveu el cul o això acabarà molt malament.