Tirar endavant la Llei d'universalització de l'assistència sanitària —aprovada finalment el juny del 2017— va ser la primera decisió rellevant que, juntament amb el meu equip, vaig prendre només arribar al capdavant del Departament de Salut el gener del 2016. Fer de l’assistència sanitària un dret garantit per a tots els ciutadans de Catalunya —independentment de la seva situació administrativa— ha estat sempre un tret distintiu, i a protegir, essencial per al model de salut català des de la represa de la democràcia. De fet, aquesta idea de la salut com a dret universal va ser també un dels principis inspiradors de la Llei General de Sanitat (llei Lluch) del 1986 i fou el Reial Decret 16/2012 del govern del PP el que va modificar per la porta de darrere un sistema sanitari que, pel que fa a la universalitat d’accés, havia gaudit fins aleshores d’un consens al conjunt de l’Estat poc habitual en altres matèries socials. 

Catalunya ha garantit sempre la salut a tots els seus ciutadans, a tots aquells que hi viuen. Abans del Reial Decret i també després. Per justícia amb els beneficiaris directes del fet que l’assistència sanitària no estigui vinculada a una determinada situació administrativa, però també per protegir la resta de la població que, tot i tenir garantit l’accés al sistema sanitari en qualsevol cas, sense la universalització veuria la seva pròpia salut individual menys ben protegida. Perquè, en efecte, tenir una part de la població no coberta suposa un risc d’increment d’epidèmies i malalties contagioses que al final es propaguen lliurement entre els que conviuen en un mateix espai social. Els virus i els bacteris no coneixen de barreres administratives. Per aquesta raó, per un elemental sentit de la democràcia —en una societat veritablement democràtica no hi pot haver ciutadans de primera i de segona, i menys encara en relació amb un dret tan important— però també una qüestió de salut pública, no ens podem permetre deixar una part de la població sense atendre sanitàriament. No en va l’OMS ha decidit llançar aquest any 2018 una iniciativa destinada que tots els països del món avancin cap a la cobertura sanitària universal. 

Per això, els millors experts en salut pública del nostre país no han deixat de recordar que el Reial Decret 16/2012 va ser una veritable irresponsabilitat, analitzat en termes estrictament científics. La llei d’universalitat de l’assistència sanitària pretén protegir l’exercici d’aquest dret tan central per la via jurídicament més robusta: blindant-lo mitjançant una llei que el reconegui com el que és, com un dret, i que estableixi quins són els requisits per acreditar la condició de ciutadà —empadronament i altres criteris d'arrelament, a desplegar reglamentàriament— a la qual va associat.

Qualitat, equitat, sostenibilitat: aquest és el triangle màgic que defineix un model sanitari, el català, del qual avui en dia encara podem estar molt orgullosos. Aquest és el sistema que el 155 amenaça

Aquesta llei, una de les que ha comptat amb més consens de la passada legislatura (73,5% vots afirmatius, 18,5%  abstencions, 8% en contra), explica millor que mil discursos quina mena de país volem ser. Un país de drets i de justícia social. I amb un estat de benestar de qualitat: sabem que si algun pilar del nostre estat del benestar es pot comparar amb el dels millors països d’Europa —segurament l’únic— aquest és el nostre sistema sanitari. Un sistema de salut que —tot i tenir un finançament per càpita força per sota de la mitjana de països amb renda per càpita comparable a la catalana, a causa de l’infrafinançament crònic al qual l’ha sotmès des de fa dècades l’estat espanyol— en qualitat assistencial i en resultats està entre els millors del continent. I que al mateix temps porta fins a les últimes conseqüències els principis d’equitat i de justícia, garantint —si podem, per llei— el seu accés universal. Qualitat, equitat, sostenibilitat: aquest és el triangle màgic que defineix un model sanitari, el català, del qual avui en dia —malgrat els seus problemes estructurals i els ingents reptes de futur als quals s’enfronta— encara podem estar molt orgullosos. Aquest és el sistema que el 155 amenaça.

Aquesta llei que explica el país que volem ser és la que ara el govern d’un partit que al Parlament de Catalunya només disposa de 4 escons ha decidit recórrer. El recurs del govern del PP és lamentable, però més lamentable serà que el Tribunal Constitucional li acabi donant la raó, si això acaba passant, voldrà dir això que la universalitat del dret a la salut és contrari a la Constitució espanyola?

Si es deixés sense cobertura aquella part de la població —114.000 persones— que la llei incorpora de ple dret en el sistema sanitari, la seva mortalitat augmentaria. Segons un recent estudi del CRES (Centre de Recerca en Economia de la Salut de la UPF), la mortalitat va incrementar-se un 15% entre els immigrants irregulars a causa de la contrareforma feta pel PP el 2012. Però els diferents actors que configuren l’ecosistema sanitari català no ens quedarem amb els braços plegats: malgrat que la llei avui estigui suspesa, malgrat que això disminueix les garanties legals del dret a la salut, tant l’administració, les organitzacions de la societat civil com els professionals —a través dels seus Col·legis— ja han manifestat públicament que utilitzaran tots els instruments disponibles per seguir garantint la cobertura sanitària a tots els ciutadans. Consens polític, social i professional per preservar la universalitat del sistema, per més recursos i impugnacions que presenti la dreta espanyola.

De fet, el vincle entre assistència sanitària i la cotització social que recupera el Reial Decret 16/2012 no deixa de ser una reminiscència del model sanitari heretat del franquisme. Un exemple més de la regressió —ara en l’esfera dels drets socials, igual com la patim en l’esfera dels drets civils i polítics— cap a un règim que ingènuament crèiem enterrat. Si volem una República, és per poder fer lleis com aquesta sense que ningú ens les amenaci ni les combati. Volem una República per estar segurs que protegir un dret tan bàsic com el dret a la salut i fer-ho per a tots els ciutadans no és anticonstitucional, ans al contrari. Volem una República la Constitució de la qual no només permeti l’accés al sistema de salut com un dret universal, sinó que obligui els poders públics a garantir-lo. És per coses com aquesta que volem una República.

 

Toni Comín és conseller de Salut