Govern de Barcelona. Tots els partidaris de la República volem constituir el més aviat possible un govern de la Generalitat de majoria republicana a Barcelona, i deixar enrera d’una vegada el malson del 155. Però no hauríem de cometre l’error d’embolcallar aquest legítim objectiu amb un relat mistificador. És a dir, no carregant aquest futur govern d’expectatives que no podrà complir, perquè li farem un flac favor.
En els darrers mesos s’ha dit –i ha estat un encert- que un dels problemes de l’etapa anterior del procés ha estat el paternalisme: no parlar de manera prou clara als nostres ciutadans, no assenyalar de manera prou contundent els riscos i les dificultats del que anàvem a fer. Com que estic d’acord que el paternalisme és una mala inversió, políticament parlant, crec que tots els que puguem hem de contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a evitar la reincidència. I, per tant, hem d’esforçar-nos a confrontar el nostre projecte de manera rigorosa amb el principi de realitat.
El futur govern de la Generalitat farà bé d’estar orientat a aquelles polítiques socials que ajudin a eixamplar la base dels partidaris de la República en aquelles zones del país on el projecte republicà avui és vist encara amb recel o amb rebuig. Però a ningú no se li escapa que els recursos jurídics i els recursos financers que es necessiten per fer aquestes polítiques estaran permanentment amenaçats pel Tribunal Constitucional i pel Ministeri d’Hisenda, respectivament.
Així, tenir govern és important? Molt, poc, bastant? Proposo que evitem debats absurds. És millor tenir govern que seguir amb el 155. Però el govern de Barcelona no podrà fer màgia: no podrà ser l’instrument principal des del qual mantenir viu el mandat de l’1-O i donar continuïtat a tots aquests anys del mobilitzacions que ens han fet arribar fins on som ara. Tan certa és una cosa com l’altra, i que ningú s’ofengui pel fet de constatar aquesta doble evidència. Cal recuperar el govern de la Generalitat, fonamentalment, perquè faci una funció defensiva: evitar que es malmeti la immersió, evitar que es malmeti TV3, evitar, evitar, evitar... Només per això ja és important. Imprescindible. Però no li podrem demanar que tingui una estratègia ofensiva –com sí que la va tenir el govern en la legislatura anterior- ni que sigui el mascaró de proa de la nova etapa. Es millor que partim d’aquest reconeixement, perquè sinó d’aquí a un cert temps l’independentisme estaria ofegat en un mar de frustracions.
Així, tenir govern és important? Molt, poc, bastant? Proposo que evitem debats absurds. És millor tenir govern que seguir amb el 155. Però el govern de Barcelona no podrà fer màgia
A banda -i en això crec que també estem d’acord tots els partidaris del projecte republicà- mai la constitució del govern ha d’entrar en contradicció amb la defensa de la nostra dignitat i dels nostres drets. Que un jutge instructor hagi impedit que sigui president de la Generalitat algú que compta amb el suport majoritari del Parlament i que té tots els seus drets polítics intactes és una vulneració greu del principi de separació de poders i una agressió a la nostra la democràcia. Això s’ha de denunciar i perseguir fins al final. I hem d’agrair de manera incondicional al company Jordi Sànchez la valentia d’haver estat disposat a ser candidat, cosa que ens ha permès constatar fins a quin punt arriba avui la capacitat de prevaricació del Tribunal Suprem.
Espai Lliure de Brussel·les. Apostar fort per Brusel·les és un deure de tots els que estan a favor del projecte republicà. Perquè des del Consell de la República sí que es podrà impulsar una estratègia ofensiva, que pugui donar continuïtat al mandat de l’1-O i a les mobilitzacions dels darrers anys. Però aquesta estratègia, per suposat, també s’ha de confrontar de manera rigorosa amb el principi de realitat, la qual cosa significa que el Consell ha de tenir un pla d’acció viable, rendir comptes amb transparència i sotmetre’s periòdicament a l’escrutini ciutadà, com qualsevol altra institució democràtica –per més que formalment sigui una institució privada-. Un pla de treball centrat fonamentalment, però no exclusiva, en àmbits com: el front legal internacional, que ens permeti desmuntar en els tribunals de fora la causa general contra l’independentisme que ha emprès l’Estat espanyol a través dels tribunals de dintre; la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya davant de totes les esferes rellevants –estats i institucions europees, institucions internacionals, món acadèmic i intel·lectual, societat civil, etc.- fins que aquest dret pugui ser exercit per part dels catalans de manera ja irrevocable i amb totes les garanties que avui ens manquen; aportar totes les energies necessàries i tots els elements útils per al procés constituent, sense ignorar que estem parlant d’un procés civil autoorganitzat que s’ha de construir en base a la participació directa i el protagonisme dels ciutadans; avançar de manera decidida en el suport de l’opinió pública europea cap a la causa catalana, que com més la coneix més hi simpatitza, per mitjà d’una estratègia de comunicació ambiciosa i perseverant; o exercir totes aquelles activitats de diplomàcia civil que permetin substituir la diplomàcia pública que avui l’estat no li deixa fer a la Generalitat.
El president Puigdemont, a més de presidir el Consell de la República, ha de mantenir vives les opcions per ser investit president de la Generalitat, per mitjà de les reformes legislatives que calguin
El Consell de la República, doncs, és imprescindible per a tots aquells que creiem que l’1-O els ciutadans ens van donar un mandat del qual avui no tenim dret a desentendre’ns. Després del 27-O, van ser molts els ciutadans i periodistes que van posar sobre la taula una pregunta clau dirigida al govern: “Per què no vau sostenir la Declaració? Per què no vau permetre que els ciutadans ho fessin?” Fins ara, molt probablement, encara no hem encertat a donar una resposta prou clara i eficaç a aquesta qüestió. Resposta que ha de començar negant la major: sí que s’ha “sostingut” la Declaració, perquè l’exili és precisament això, l’únic lloc des d’on “sostenir” el sentit polític de la Declaració amb llibertat. Qui ho intenti des de l’interior –tot i fer-ho de manera absolutament pacífica- serà objecte de la fúria repressiva de l’Estat. Des de l’Espai Lliure de Brusel·les podrem “sostenir” la Declaració, en la mesura que el Consell de la República sigui un instrument institucional eficaç que ens permeti avançar per acabar donant ple compliment al mandat de l’1-O.
Per això cal blindar-lo políticament. I aquest blindatge, ara, a curt termini, passa per garantir alguns elements que no són merament simbòlics: que es constitueixi de manera pública i formal aquest Consell i la seva Assemblea; que, d’acord amb el principi de restitució, qui vulgui pugui ser conseller o consellera de les dues institucions –del Govern de la Generalitat i del Consell de la República- per tal d’assegurar la coherència política entre ambdues; o que el president Puigdemont, a més de presidir el Consell, mantingui vives les opcions per ser investit president de la Generalitat, per mitjà de les reformes legislatives que calguin. Són garanties del blindatge polític del Consell de la República que em semblen inqüestionables.
Sí que s’ha “sostingut” la Declaració [de la República], perquè l’exili és precisament això, l’únic lloc des d’on “sostenir” el sentit polític de la Declaració amb llibertat
És per assegurar aquesta darrera garantia que cal un acord amb la CUP, de cara a la investidura. Però seria un error de visió important pensar que l’entesa amb la CUP només importa per aquest motiu. No, l’aliança estratègica amb la CUP la volem també per raons encara més de fons: perquè la CUP ha passat a ser, ara ja, un actor rellevant en l’estratègia d’internacionalització, perquè pot jugar un paper clau pel que fa a l’impuls del procés constituent, perquè la transversalitat ideològica de l’independentisme és una de les condicions del seu èxit i sense el relat polític de la CUP aquesta transversalitat es veuria fortament disminuïda, i perquè articula una energia política i civil imprescindible a l’hora de constituir una gran coalició republicana per als propers anys.
Si no apostem per Brussel·les, si no acordem totes les garanties que han de permetre que el Consell de la República neixi políticament robust, aleshores estaríem posant tots els ous del projecte republicà en una única cistella: el govern de la Generalitat. I en aquest cas -potser sense atrevir-nos a dir-nos-ho obertament- estaríem convertint la Declaració del 27-O en un acte innecessari i convertiríem en inútils tots els sacrificis personals i col·lectius que d’aquella Declaració s’han derivat.
Tots els que, des de posicions de responsabilitat, vam optar per fer la Declaració del 27-S ara tenim el deure polític i moral de ser coherents i conseqüents amb la decisió que vam prendre. I això vol dir, avui, anar més enllà de la constitució d’un govern autonòmic –per més que aquest tingui vocació republicana- i fer-ho des d’on es pot anar més enllà sense posar en risc a ningú, que és l’Espai Lliure de Brussel·les. La Declaració, al capdavall, només haurà tingut sentit si ara articulem una estratègia ofensiva que sense la Declaració hagués estat impensable –i ens dotem dels instruments necessaris per tirar-la endavant-. En síntesi, són les decisions que prenguem ara les que estaran convertint en necessària o innecessària la Declaració. I, en conseqüència, en útils o inútils tots els sacrificis que han vingut a continuació.
L’aliança estratègica amb la CUP la volem també per raons encara més de fons: perquè la CUP ha passat a ser, ara ja, un actor rellevant en l’estratègia d’internacionalització
Per això, ara cal seguir treballant de manera incansable per acabar de tancar l’acord amb la CUP, tan necessari. I per lligar totes les garanties abans assenyalades, aquelles que ens han d’assegurar que el Consell de Brussel·les serà una realitat compresa i respectada, ben acompanyada i fortament impulsada, per part de tots els actors de l’interior partidaris de la República.
No caiguem ara en una nova versió del “tenim pressa”. ¿No havíem quedat que el “tenim pressa” havia estat l’altre error –al costat del paternalisme- de l’etapa anterior? Doncs no hi reincidim, tampoc. Queda marge per assegurar que la nova etapa comença sobre bases sòlides. Agafem perspectiva. Alemanya, sense anar més lluny, ha trigat 6 mesos a formar govern. I tampoc oblidem que el 155 a nosaltres ens pesa com una llosa, però a Rajoy –que sense el PNB no té llei de pressupostos- li crema als dits.