El dia 1 de setembre deixaré de fumar. La meva ment funciona així. Em poso una data final i em vaig preparant fins que el desenllaç està absolutament paït. I malgrat que hi ha gent que ho ha fet per hipnosi o mitjançant medicació prescrita, jo ho faré a pèl, perquè no ho sé fer d’una altra manera, i ho faré per una promesa feta a la persona que estimo.

Les noves lleis del tabac volen fer de la vida del fumador una gimcana d’entrebancs, i em sembla bé, mentre els jutges de la moral no entrin a les cases privades, com Montag, el censurador del coneixement protagonista de la novel·la Fahrenheit 451. Montag és un “bomber” que es dedica a cremar els llibres, objecte prohibit, que en la ment dels censuradors representen la utopia com a metzina. La novel·la, escrita per Ray Bradbury l’any 1954, és una distopia publicada en plena època del maccarthisme, però, per si fora el cas, jo ja he guardat uns quants llibres i una pel·lícula: La Grande Bouffe. S’ha d’estar preparat per a les censures i les cultures de la cancel·lació que vindran.

Al capdavant d’aquesta croada contra els fumadors s’hi han col·locat els metges, estàndards de la salut i de tot allò que ens promet una vida més o menys llarga i, al final, una mort sense dolor, que d’això va tota aquesta pantomima que, de vegades, sembla explicada per Neo, el protagonista de Matrix. I un cop acceptem el proteccionisme paternalista dels metges, em pregunto qui ens protegeix d’alguns metges nocius, una minoria de piròmans dels llibres vitals que estàvem escrivint i que, per corporativisme, avui per mi, demà per tu, s’han salvat de la pira mentre les víctimes cremen lentament per la desaparició dels seus éssers estimats.

Escric aquest article escoltant música triada a l’atzar per YouTube i ara sona "Good Vibrations" de The Beach Boys. Quina contradicció. Ara que estic escrivint un article que vol denunciar la mala praxi d’uns quants metges salvats per la campana del corporativisme, les meves vibracions són més aviat fosques.

El 30 d’abril farà tres anys que va morir el meu fill. El va fulminar un bacteri hospitalari anomenat Clostridium difficile, una mala bèstia que li va menjar les entranyes amb la ferocitat d’un llop. El meu fill hauria tingut menys números de ser premiat per la mort prematura si no se li hagués practicat una fallida operació de reconstrucció de còlon quan tenia vuit mesos. Una operació que havia de ser senzilla, ens va dir la doctora M.C., però —per l’art d’un bisturí maldestre— li varen tallar l’esfínter. Un error el pot tenir tothom que té una vida a les seves mans, però el silenci i les mitges veritats no haurien d’estar al llibre deontològic dels metges o d’aquells que ens volen salvar del tabaquisme amb el to dels alliçonadors morals. Després de la fallida operació, vàrem estar un any ingressats a l’Hospital Sant Joan de Déu i, en aquest temps, mai va aparèixer en boca dels metges la paraula esfínter i incontinència. Per cert, el meu fill tenia dues malalties de les anomenades rares, però va ser la incontinència la que li va esclavitzar la vida i, en el penúltim dels seus ingressos, la mort en forma de bacteri va venir cantant el vers de Blas de Otero: Escrito está. Tu nombre está ya listo, temblando en un papel. Aquel que dice Abel, Abel, Abel... o yo, tú, él...

Un error el pot tenir tothom que té una vida a les seves mans, però el silenci i les mitges veritats no haurien d’estar al llibre deontològic dels metges

Tota aquesta història l’explico a El príncep i la mort, i encara que faig un espòiler ja al primer paràgraf —"el Marc va morir—", el llibre és un cant a la vida, perquè el meu fill era, bàsicament, una llum brillant per a tot aquell que volgués obrir el seu cor, la seva ment, i volgués deixar-se estimar. 

Passats gairebé tres anys, em costa entendre com he pogut conviure amb la seva absència. Potser per covardia, en un intent d’assumir l’impensable, i encara que hi ha dies que llisco com un vaixell a la deriva, he aconseguit quasi extirpar el desig de venjança cap aquells metges que em varen escapçar la vida. El meu fill no ho voldria. Em donaria la mà i em diria "papà" amb la veu dolça dels que saben temperar les ments venjatives.

El Marc va morir al final de la pandèmia. Quan faltava un més perquè apareguessin les vacunes i quan els metges eren déus amb honors. I va ser una llàstima que el seu funeral fos mig emmascarat i fred per culpa d’uns funcionaris porucs. La mort té el rostre del poema de Blas de Otero. Vendrán por ti, por ti, por mí, por todos.

En aquests tres anys, vaig migrar a una petita illa per escriure El príncep i la mort i, amainada la tempesta, vaig tornar amb el llibre acabat, vaig retrobar la Meri després de molts anys de llunyania, i ara estic tractant de construir una família amb ella, la Vita i el Leo, amb el meu fill Daniel, la meva mare i la parentela, i la família Falgueras-Febrer, això sí, amb el Marc com a primera llum d’albada i última abans de la foscor. Els somnis són una ruleta: algunes d’aquestes pol·lucions mentals tenen ànima de conte; altres, són plenes de censuradors del coneixement. I cremen com una cigarreta encesa.

El meu fill hauria volgut que deixés de fumar per tenir-me molts anys al seu costat. Se’n va anar abans que jo, trencant les lleis de la biologia mèdica i sentimental i, com ja he dit, ho deixo l’1 de setembre per una promesa feta a la Meri. Si fos pel paternalisme dels metges, no deixaria de fumar. I després de cada calada, els preguntaria, amb el rostre impenetrable de Philip Marlowe: qui ens protegeix dels metges nocius i del corporativisme, de l’avui per mi, demà per tu, que no ens va permetre com a pares anar més enllà de la impotència.