Després d’anys de picabaralles i de males cares, l’independentisme va celebrar els esplèndids resultats dels comicis europeus amb una mostra d’unitat fèrria, digna dels moments àlgids del procés. Mitjançant l’elecció de Josep Rull com a cap de bidells del Parlament, Convergència, Esquerra i la CUP van tornar al món de les abraçades col·lectives, simplement perquè hi havia unes quantes cadires a repartir. L’elecció dels membres de la mesa va ser la millor part de tot plegat, car la majoria dels seus integrants no sabien que en formarien part fins al mateix migdia de la votació. Al seu torn, la sessió va regalar-nos instants memorables, com ara la xuclada de micròfon d’Agustí Colomines o els diputats cupaires fent Molt Honorable el polític que adjectivà el Hard Rock com a “turisme de valor afegit”.
Entenc perfectament el clima d’alegria general de ses senyories: al capdavall, els responsables de l’independentisme polític només han perdut un milió de vots durant els darrers set anys! Però amb el processisme sempre hi ha un abracadabra que justifica l’impossible. En el cas que ens ocupa, els partits van unir-se per arribar a allò que els cursis anomenen una “mesa antirepressiva”. L’expressió té la seva conya, perquè aquest grup de diputats especialment il·lustre rebrà ben aviat un requeriment per no acceptar els vots de Carles Puigdemont i Lluís Puig, tal com s’intueix de la jurisprudència del TC. I no dubteu pas, estimats lectors, que aquests defensors de l’antirepressió acceptaran el seu dictamen com si fos expressament ordit per l’Esperit Sant. De nou, la cadira guanyarà la voluntat dels resistents.
Dit això, l’elecció de Rull i la pantomima de l’altre dia tenen un rerefons més pervers. Primer, el d’uns partits que han renunciat a qualsevol pretensió de democràcia interna i que van repartint càrrecs des d’una habitació de la Catalunya Nord i de Ginebra. Al seu torn, i vistos els darrers resultats electorals, hom pot veure fàcilment que l’única tàctica del processisme implica guanyar temps. Tot i no sumar majoria al Parlament, la partitocràcia indepe s’ha regalat unes quantes nòmines més amb la simple intenció d’anar veient com s’aplica l’amnistia des de la tribuna del Parlament. Dit d’una altra manera, a Convergència, Esquerra i la CUP ja els va bé que passin les setmanes fins a la sessió d’investidura de qui sigui l’escollit, en espera que la judicatura trobi maneres d’alentir l’aplicació de l’amnistia o fins i tot de treure’s del calaix algunes acusacions literàries apel·lant a la malversació.
L’independentisme continua exercitant-se en les estratègies que l’han fet fracassar i perdre el centre de poder
De moment i per aquest motiu, Carles Puigdemont i Marta Rovira no s’han mogut de casa seva, en espera que els jutges diguin quina serà la tonalitat de la simfonia que ens deparen els propers mesos (ahir mateix, la Fiscalia General de l’Estat feia un primer pas per temptejar el terreny, encarregant un nou informe sobre la malversació als seus teòrics subordinats del Tribunal Suprem). Si parem esment al fet que els fiscals (i el tribunal) en qüestió són els mateixos que van imputar conductes violentes als presos polítics basant-se en cap evidència fàctica, doncs ja us podeu imaginar la creativitat que hi posaran. En el fons, per anar resumint, l’elecció de Rull —una de les últimes baules que resten a Puigdemont per dir que ha restituït la Generalitat del 2017— i companyia s’avança a la ferida per continuar amb estratègies clàssiques del procés: la jugada mestra i el victimisme ploricó.
Acabi com acabi la investidura, i per molt que Illa pugui arribar a ser president, Puigdemont i Junqueras (imitador barat de Pedro Sánchez en l’art de dimitir per tornar al cap d’uns mesos) volen renovar el martirologi amb una unitat de circumstàncies contra la repressió judicial. Això explica els moviments inicials d’aquesta legislatura, l’últim intent agònic dels nostres representants per desvetllar l’abstencionisme, tant si Illa se’n surt com si fracassa. L’independentisme, en definitiva, continua exercitant-se en les estratègies que l’han fet fracassar i perdre el centre de poder. Desconec qui deu ser el geni que dirimeix aquesta estratègia, perquè —només veient l’evolució del vot— és obvi que no acaba de rutllar. Però en el mentrestant, que dèiem en temps del procés, sempre aniràs millor per la vida si tens el sou de la mesa o la trona del Parlament.
Al final cauran tots, malgrat la seva resistència admirablement espartana a abandonar el caliu de la mamella.