El titular que ocupava pràcticament tots els mitjans de comunicació nacionals i internacionals parlava de Puigdemont, no de Salvador Illa, que havia de ser investit com a president de la Generalitat, la qual cosa és un fet també important. I és que, si analitzem el que va passar des d'una perspectiva de comunicació política, podem dir que és Puigdemont qui controla el relat, els temps i continua sent capaç d'acaparar l'atenció de propis i estranys cada vegada que ho decideix. Aconseguir això, quan a més hi ha un rebuig i una reticència per part dels mitjans de comunicació a informar sobre qualsevol cosa que tingui a veure amb Puigdemont —si no és per insultar-lo, mentir sobre ell o difamar-lo—, és digne de ser reconegut.
L'arribada de Puigdemont a Catalunya encara no ha estat entesa del tot per molta gent. I aquí penso en la immensa majoria de l'opinió pública espanyola (una cosa habitual, perquè no han pogut i no han volgut entendre res del que ha passat aquí des de, almenys, el 2017), però tampoc no s'ha acabat d'entendre entre el col·lectiu independentista ni sobiranista. Més enllà del truc de desaparèixer davant de la mirada de milers de persones que hi eren presents, i de les càmeres dels mitjans de comunicació que retransmetien en directe, s'analitza poca cosa sobre les raons i les conseqüències d'aquest fet. S'ha continuat mentint, això sí. I ha estat habitual llegir en mitjans de comunicació que Puigdemont estava ja condemnat i que fugia de la justícia "una altra vegada".
Anem a pams, una vegada més, per mirar de deixar clars alguns punts. És precisament gràcies a la confusió existent, creada a base de mentides i de desinformació que l'opinió pública no és conscient de l'assumpte que tenim davant.
Puigdemont no ha estat condemnat. No existeix sentència contra ell. Precisament perquè, en posar-se a disposició de la justícia d'altres països, cap no ha volgut lliurar-lo perquè fos processat pels delictes que se li pretenien imputar. Només Alemanya va estar disposada a lliurar-lo per investigar l'acusació per malversació, però el jutge Pablo Llarena no va voler. Si no el lliuraven per processar-lo per rebel·lió o sedició, l'instructor ja no ho volia. I així va ser com es va retirar una de les famoses euroordres de Llarena.
Cal recordar al lector que, com allò de posar el peu de la Ventafocs en una sabata que no era, i em refereixo als delictes de sedició i rebel·lió, va caldre modificar el Codi Penal perquè deixessin de ser interpretats aquests articles d'una manera tan lliure. Així que, avui dia, el que es pretén és investigar Puigdemont per desobediència i malversació. Per a aquells que segueixen amb la matraca de la rebel·lió i, fins i tot, el cop d'estat. També per als que tenen problemes de memòria, caldria recordar les declaracions del que va ser ministre d'Economia i Hisenda durant el govern de Rajoy, Cristóbal Montoro, que va declarar en seu parlamentària, com a responsable de la seva cartera, que no s'havia produït malversació de cabals públics a Catalunya per celebrar el referèndum. Ho va dir alt i clar. I sobretot, ho va fer perquè, en aquells moments, les finances de la Generalitat de Catalunya estaven intervingudes per l'Estat. Un altre petit detall que, pel que sigui, sol ser oblidat i no em sembla poca cosa.
A més, el concepte de malversació que fem anar per aquestes terres és bastant incompatible amb el que tenen en l'entorn europeu. Convé tenir-ho en compte, perquè després venen els disgustos quan ens tomben euroordres i quan arriben sentències que alguns no entenen. Per si tot això no fos suficient, fa un any el PSOE obtenia el suport per arribar a l'Executiu per part dels de Junts, i per a això es va firmar l'acord de Brussel·les, on el compromís quedava clar. D'allà, entre altres coses, va emanar la llei d'amnistia. Un text que ha servit per fer molt soroll, però per donar poques nous. Al mateix text queda molt clar per a quins supòsits està pensada l'amnistia. Es va dir de totes les maneres possibles. A ningú no se li escapava que era, precisament, per mirar de desfer tot l'enrenou que s'havia muntat, degut en bona mesura a la capacitat creativa d'interpretació del dret que van tenir els fiscals i jutges de la sala segona del Suprem en abordar la causa del procés.
Arribar a peu i marxar davant de tothom va demostrar la capacitat d'organització, la xarxa de confiança i el valor d'arriscar-se a ser detingut i portat a la presó
Òbviament, la llei d'amnistia els ha irritat. Lògic. Ve a tombar la seva encomiable tasca per la pàtria, la seva incansable funció de guaites, de fars que il·luminen el camí pel qual aquesta Espanya que tant protegeixen ha de transitar. Una Espanya que no s'ajusta a la que hauria de ser en aquests temps europeus, d'estats de dret i de democràcies plenes. La llei ha donat molts maldecaps, revisions, temps morts al Senat. Però finalment, va tirar endavant. I ho va fer en un calendari pervers, ja que al Sr. Aragonès li va passar pel cap anticipar les eleccions de Catalunya, que no tocaven, perquè s'encavalquessin amb l'entrada en vigor pels pèls de l'amnistia. Un altre detall que sembla que s'oblida i que no em sembla poca cosa.
Per què tenia tanta pressa ERC en convocar eleccions, en lloc d'esperar l'entrada en vigor de l'amnistia i comprovar que tot seguia el seu curs? Algú molt malpensat podria imaginar que hi havia pressa, precisament, perquè aviat saltaria pels aires la llei, quedaria en paper mullat, sobretot, per a Puigdemont. I és que, això és el punt central de la diana: tant PSOE com ERC volen carregar-se Puigdemont. L'odien. És, més enllà de la política, una cosa que voreja la visceralitat. I no és nou. Mai no agrada que algú planti cara i aguanti. Sobretot quan destapa les trampes i ho batalla on calgui.
Amb el pacte de la vergonya que ha donat la cadira de la presidència a Illa queda bastant clar al que ha jugat ERC des del primer moment: a anar d'indepes sense sortir del marc autonomista. És legítim. Però seria positiu que ho fessin sense trampes. I la de la investidura a Illa n'ha estat una d'evident, ja que fa quatre dies negaven, en campanya electoral, donar suport als socialistes perquè arribessin al Govern. El més trist és que ja s'han après que és igual la bola que deixis anar, perquè el sistema al final funciona.
L'estratègia ja estava marcada des d'aquella investidura de Torra, on a ERC no li va quedar més remei que pactar un Govern en el qual no volia ser-hi. I eren igual els acords, les promeses. Perquè es van trencar sempre que hi va haver ocasió. Recordo per als despistats que Torra va haver de dimitir per penjar una punyetera pancarta al balcó del Palau en què es defensava la llibertat d'expressió. N'hi ha hagut moltes. Una rere l'altra. I convé recordar-les perquè hi ha gent que necessita entendre el que passa i tenen problemes de memòria. És comprensible, ja que han passat moltes coses i d'altres tantes se'ns han explicat plenes de mentides. Així és impossible aclarir-se.
Deia Pérez Royo que Puigdemont ha comès un error: no mantenir-se com a eurodiputat. I en aquest sentit considero que té raó. El president, que per a mi ho serà sempre, bé podria haver-se assegurat la protecció com a aforat i donar-se un temps per a la constatació de la llei de la "no-amnistia". Òbviament, va valorar presentar-se a les eleccions de Catalunya, i comprenc que també era lògic presentar aquesta batalla. El problema és sortir a lluitar quan et posen més trampes que en una "pel·li de xinesos" com sol dir-se. Si les regles del joc no són netes, arriscar-se és bastant suïcida.
Tret que ho tinguis tot "lligat i ben lligat", com sembla que Puigdemont ho va tenir dijous. Arribar a peu i marxar davant de tothom, va demostrar la capacitat d'organització, la xarxa de confiança i el valor d'arriscar-se a ser detingut i portat a la presó. Perquè no hi havia dubte que aquesta era una possibilitat més aviat probable. Com també era probable que la integritat, i fins i tot la vida del president corregués un seriós perill en exposar-se d'aquella manera sense protecció. Perquè cal recordar que se li ha negat a Puigdemont tenir servei d'escorta, com tots els altres sí que tenen.
Personalment, encara que la detenció i la possible presó em semblaven un escenari lamentable, tant en l'àmbit personal com en el que suposa pel que fa a la resolució del conflicte, el que més em preocupava era l'aparició del "típic guillat", aquest llop solitari que surt del no-res i es posa a repartir trets. No és una cosa nova i, de fet, és una tècnica que encara avui es fa servir, com ha passat amb Trump o amb Ficco, per posar dos exemples recents entre altres. El risc era real. Sobretot tenint en compte que la ultradreta es va dedicar a convocar la gent, fent servir missatges plens d'odi, i a animar que donessin curs a les seves passions. Era aquesta, sens dubte, una de les raons per les quals Barcelona no era un lloc segur.
Un diputat electe no pot anar al ple d'investidura. I no pot perquè hi ha uns jutges que es neguen a aplicar la llei que ha emanat del Parlament
Una altra era l'ordre de detenció que es va activar per part de Llarena, quan va considerar que a Puigdemont no se li aplicava l'amnistia per a aquest delicte. Recordeu Montoro, si us plau. I d'aquesta manera, encara anant en contra del criteri de la Fiscalia, i del mateix esperit de la llei, la sala segona considera necessària la detenció. Sigui dit de passada, que no són pocs els juristes que la consideren una ordre de detenció sense fonament i il·legal, precisament per la prevaricació que presumptament s'està cometent en retorçar la llei d'amnistia. Dit d'una altra manera: Puigdemont no es deixa detenir perquè considera que aquesta detenció és del tot il·legal. I té raons de sobra per considerar-ho així. De fet, no m'estranyaria que hi hagi algun tribunal internacional al qual se li pugui plantejar aquesta qüestió, per a disgust de Llarena.
I per què va venir llavors? Això és el que es pregunten molts, que només arriben a respondre en paràmetres d'"ego, provocació". Segons la meva opinió, res més lluny de la realitat. Interpreto que Puigdemont ve per deixar constància, a ulls de tot el món (literalment), el que passa a Espanya. On se suposa que el conflicte a resoldre s'hauria d'abordar de manera pacífica, per vies democràtiques i polítiques, i resulta que no està sent del tot així. Depèn de qui es tracti per aplicar la llei d'un o una altra manera. A això, en dret, se li diu "dret penal d'autor". No és res nou. L'utilitzaven els nazis alemanys quan volien fer la vida impossible als jueus, fonamentalment. Una cosa que feia un ari no tenia la pena que sí que tindria si es tractés d'un jueu. Un element a desterrar pel dret dels països que es vulguin dir demòcrates.
Diuen els Mossos que tot el desplegament policial que hi havia a primera hora del matí tenia per objectiu assegurar la celebració del ple d'investidura. I que comptaven a detenir Puigdemont quan es dirigís cap a l'hemicicle. Em pregunto per què volien detenir-lo abans d'entrar al Parlament i no permetre-li exercir la seva obligació i dret com a diputat. Tan difícil era garantir les funcions d'un diputat electe? Davant de la sospita més que raonable que la detenció es produís abans, lògicament, Puigdemont va decidir que no es lliuraria, perquè la seva defensa jurídica pivota sobre la consideració que tot això rau sobre una decisió il·legal, és a dir, no aplicar una llei vigent com és la de l'amnistia.
El ple es va celebrar. Els grups d'ERC, PSC, Comuns i CUP van considerar que no hi havia motius per suspendre'l, malgrat el desplegament policial activat per trobar i detenir Puigdemont. Una persecució que té com a origen allò que es va fer l'octubre del 2017 i que la majoria dels grups polítics citats va defensar, suposadament. Es va denunciar per part d'Albert Batet l'anomalia democràtica que s'estava vivint per celebrar un ple d'investidura a marxes forçades. No li van fer ni cas. Hi havia pressa per donar el sí a Illa, o això va semblar. Ja anirem descobrint per què.
El candidat del PSC va ser "més suau que un guant" demostrant així que al PSOE li toca recular. Ja no parlen de "desinfectar" com feia Borrell al seu dia. Els fums d'alguns s'han dissipat quan la justícia europea ha sobrevolat un parell de vegades. Em pregunto si les presses tenen a veure amb alguna sentència que està per arribar i que pot suposar una plantofada més per a la col·lecció de vergonyes que aglutina l'estat de dret espanyol últimament.
Puigdemont es podria haver quedat a Waterloo. Esclar. Com es podia haver quedat a casa seva aquell 1 d'octubre del 2017. Tothom es podria haver quedat a casa seva en qualsevol moment decisiu de les lluites col·lectives. No hi ha cap mena de dubte. Però es decideix fer un pas, arriscar-se i demostrar que les coses no són com ens expliquen.
Un diputat electe no pot anar al ple d'investidura. I no pot fer-ho perquè hi ha uns jutges que es neguen a aplicar la llei que ha emanat del Parlament. Això és el que va passar dijous. Tota la resta serà discutible, opinable i revisable, però els fets són els que són. Com la traïció d'ERC, que hauria d'haver mantingut la unitat d'acció fins que tots quedessin lliures i a casa. Sans, estalvis i lliures, com diria el meu estimat amic Lluís Llach.
Entre tanta bola, tant mitjà de propaganda i tant soroll, és molt complicat fer-se entendre. És el que ens passa sempre. El més lamentable és que ens queda la sensació que no hi ha manera de canviar les coses. Perquè al final, resistir i mantenir la batalla acaba sent considerat "cosa de bojos, egoistes" i coses pitjors.
A mi em queda clar per què va venir Puigdemont. I segons la meva opinió, ho va fer per raons democràtiques. I li estic molt agraïda, com em consta que cada vegada més castellans ho estem. A la vista està que el que fa deu ser molt greu, perquè el dispositiu policial que es va muntar, no es munta per buscar assassins ni terroristes. Es busca per buscar algú armat amb les seves idees de democràcia i política. No ens n'oblidem.