La cadència trencada amb què Carles Porta va cloure el darrer episodi de Tor, encara amb la incògnita irresolta de qui matà Sansa, és part de l’èxit d’una sèrie que ha tingut la perícia dificilíssima d’amorrar milions de catalans de nou a “la nostra”. La gràcia d’aquest producte s’amaga en la saviesa amb què nostre cronista mortuori nacional ha gestionat la manca de sentència, i ha escampat la temptació del boc expiatori a quasi tots els habitants d’aquest poblet del Pallars Sobirà que, amb llur particular antropologia selvàtica, palesen que quisvulla pot tenir bons motius per acabar pelant algú. Però Tor ha triomfat sobretot car (a diferència de Crims, una obra destinada a admirar la perícia investigadora dels Mossos) el seu autor ha situat Catalunya en el rol de jurat popular. Els catalans, sobretot els seus polítics, fot anys que reben acusacions de tot cristo; finalment, hem pogut fer de justiciers.
A diferència de productes passats de rosca com ara El Foraster —que tracta la gent de pagès com si fossin una colla de tòtils assilvestrats, pura carn de monòleg—, Tor ha dignificat una sèrie de vilatans de pell feréstega, mirada perduda i ètica de pura subsistència, connectant-los amb l’essència de mites que trobem a Els sots feréstecs, Solitud o La punyalada. De fet, la condició de jurat popular sempre acaba fent parada a Estocolm, perquè en un entorn com aquest (que als barcelonins els sembla molt camaco, però on no durarien ni una sola nit) és ben lògic que t’agafin ganes de matar penya. L’alta volada d’aquesta sèrie té certa conya, perquè demostra que als conciutadans sempre els surten ereccions quan se’ls planteja una història vertebrada per l’amor exacerbat a la terra, per molt inhòspita que sigui. Posa els mateixos personatges a l’Eixample i ni Déu hi hauria mostrat tant d’interès.
Aquest poble nostre és massa de gent de pau
A casa també ens hem divertit revertint la història dels catalans —víctimes dels fiscals de Vox i d’una judicatura ben fatxa— i adquirint per primer cop la potestat de la justícia. La nostra primera opció sempre han estat els hippies, perquè els comunistes sempre porten mort i destrucció allà on van. Al seu torn, hem exonerat l’extraordinari Palanca, puix que —amb un hegelianisme de pa sucat amb oli— opinem que ni ell ni Sansa haurien pogut sobreviure sense la seva rivalitat ancestral. Jutjar sobre les intencions d’un assassí sempre fa venir escalforeta, perquè ens posa a la pell argumental d’un criminal sense haver de compartir-ne les malifetes. Al seu torn, mentre especulem sobre un assassinat, acabem constatant que fins i tot les accions més terribles poden tenir motius perfectament racionals. Si som una nació com Déu mana, també reclamem disposar d’assassins.
De fet, jo desitjo que Carles Porta pugui continuar la seva tasca criminòloga arreu del país, perquè necessitem assassins catalans com aigua de maig. Aquest poble nostre és massa de gent de pau, de “ni un paper a terra” i etcètera. Ha calgut que vingui aquest notable cronista per recordar-nos que podem ser igual de fills de puta que els narcos colombians i les màfies harlemites. Ara que hem entrat de ple al terreny de la violència, jo, dels directors de TV3, encarregaria a en Porta una sèrie documental sobre els nostres malfactors més il·lustres, dels nostres magnífics reis genocides als anarquistes de la FAI. Seria una cosa grandiosa, i així provocaríem que la joventut creixés empeltada del virus de la violència (no com naltros, que entràrem de ple al processisme amb aquella mandanga del Dragui). Ara que som jurat popular, hem d’anar un pas més enllà i reivindicar els sanguinaris nacionals.
Creieu-me; van ser els hippies. Qui no respecta la propietat privada, dorm al ras i estima la natura... és capaç de qualsevol cosa.