Pedro Sánchez és al centre de gairebé totes les portades del dia perquè ahir es va conèixer el nucli del programa electoral amb què defensarà la presidència del govern espanyol a les eleccions del 28-A. L’escàndol del dia és que Catalunya no hi apareix. Vaja. Després faran tant com podran per a que no se’n parli com el problema principal d’Espanya. Són com aquell gos que ni menja ni deixa menjar: si parles de Catalunya, fatal. Si no en parles, pitjor.
La dreta mediàtica està inquieta, molt inquieta. Passats els efectes anestèsics del canvi de govern a Andalusia, quan semblava que tot estava per fer i tot era possible, s’adonen que les enquestes, una darrere l’altra, assenyalen que el PSOE i aliats de la moció de censura eixamplen la diferència amb el tripartit andalús. Ja no es pot culpar al pèrfid director del CIS. Les xifres els hi cauen a sobre com martellades. Avui han sortit del coma, tots amb la mateixa cançó, però amb músiques diferents.
Va a sac l’ABC, que fa sonar a tot volum les trompetes del “votar Sánchez és votar indepe”, tot agafant-se a unes declaracions de Miquel Iceta al diari basc Berria: “Si el 65% dels ciutadans vol independència, la democràcia ho ha de permetre”. Iceta ha rectificat com un llamp en veure el terrabastall que ha aixecat. No li ha servit de res.
El Mundo i La Razón són més murris, però, i avui s’estimen més tocar un mig temps, fent un judici d’intencions a Sánchez, a qui presenten com algú que amaga l’ou. Escampen així la sospita que té plans secrets per Catalunya, una agenda oculta que no s’atreveix a formular amb claredat perquè ja sabem què passa amb Catalunya. Deixen a la imaginació dels seus lectors suposar en què consisteixen les malvestats que té preparades el líder socialista per enfonsar Espanya. Si com fa l’ABC, cremes el tema explicant-ho tot, què et queda per als dies que vénen? És millor ensenyar només la poteta i embolicar la resta amb la cel·lofana de la conspiració i el secret. Ja s’ocuparan els seus columnistes aquesta setmana d’especular sobre la cosa. El tabloide monàrquic s’estima més posar Sánchez al forn a 3.000 graus de temperatura. El Mundo i La Razón el couen a foc lent, a baixa temperatura, que és com es cuina bé.
El Periódico especula que el PSOE tira la canya a Podemos i a Cs. Es difícil no veure en el seu titular una expressió dels desigs del diari perquè, en el món real, Rivera ha refusat qualsevol acord amb els socialistes i s’ha ofert explícitament al PP. Si el passat recent ensenya alguna cosa, a més, és que aquest acord a tres es va estavellar. La Vanguardia és més prudent i estampa en primera pàgina les promeses més vistoses —més “socials”— de Sánchez i la vaga al·lusió a “reforçar les autonomies”. Qui no es consola és perquè no vol consol.
