Pablo Iglesias és un personatge estimat dins del socialisme espanyol. Però no el Pablo de Podemos, que li esgarrapa vots als de Pedro Sánchez a través dels desafectes amb la vella política i de les noves generacions. A diferència de Coleta morada, Iglesias, l'originari, era un polític gallec que va fundar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) l'any 1879 i el sindicat de la Unió General de Treballadors (UGT) el 1888.
Però avui, a 4 dies de les eleccions, el partit socialista cau en les enquestes, debatent-se el segon lloc amb Ciutadans. Tanmateix, és Podemos el partit que en rep un major gruix d'electors –en favor de l'altre Pablo, l'homònim–. Així, les capritxoses causalitats de la política voldrien que fos el nou Iglesias qui escrivís la nota que el PSOE –de caure– podria portar en el seu epitafi. Però no ho faria sol.
Unió Europea, culpable
Precognitzava el filòsof Alain Touraine, fa més de 10 anys, que la socialdemocràcia s'estava esgotant. Segons l'autor, la Unió Europea havia nascut amb el component econòmic i social igual de forts, però la globalització estava generant que el segon perdés posicions. En un context de potències econòmiques, l'autor culpava la UE d'avantposar l'estratègia de posicionar-se mundialment, a les necessitats dels ciutadans. És a dir, a prioritzar la competitivitat dels països.
L'exemple n'és Grècia. Malgrat ser contrari a les mesures d'austeritat, el primer ministre grec, Alexis Tsipras va haver d'acceptar el rescat de Brussel·les, sense altra sortida. L'FMI i la UE van pressionar aleshores, convençuts de la necessitat de mantenir el projecte de l'Euro. Aleshores, donaven mostra de la tensió existent –i el discurs vigent– entre preservar un Estat del Benestar, i mantenir la convergència econòmica en un context de crisi.
Syriza i el PASOK
A la pràctica, el creixement polític de Syriza, la nova esquerra europea, s'ha nodrit a base de la fallida d'un altre partit: el socialista grec, el PASOK. Del 2009 fins a l'actualitat, la primera ha passat de només 13 escons a 145, i el segon, de 160 diputats a una xifra de sols 17. És en aquest tàndem PASOK-Syriza, on s'hi podrien amagar les causes del transvasament PSOE-Podemos; és a dir, l'anomenada pasokització dels socialistes espanyols.
La hipòtesi proposada és que conforme els ciutadans creuen que votar partits socialistes deriva en polítiques d'aprimament de l'Estat de Benestar –més habituals a la dreta– la socialdemocràcia pot caure en descrèdit i perdre suports a les urnes. Així, es produiria el sorgiment de noves opcions polítiques que capitalitzen el malestar de la classe mitjana i treballadora en el curt termini.
Però la qüestió de fons no és si la nova esquerra pot aplicar de facto un programa contrari als dictàmens de Brussel·les. Allò que importa avui a Europa és si els partits capitalitzadors tenen credibilitat per absorbir el malestar dels ciutadans desemparats. Perquè de fet, és aquell Tsipras que batallava contra la Troika qui ara n'aplica el programa d'austeritat, i són aquells mateixos sindicats que el recolzaven, els que s'hi estan rebel·lant.
França, el Front Nacional
La nova esquerra com Podemos o Syriza no és l'única capaç d'absobir la desfeta socialista. A França, és precisament el Front Nacional de Marine Le Pen, l'extremadreta, qui ha adoptat un discurs adreçat a la classe treballadora. Reivindica més garanties per als ciutadans, alhora que instaura la xenofòbia, enmig de la caiguda en les enquestes del Partit Socialista de François Hollande i Manuel Valls –i dels seus dirigents–.
De fet, en aquells barris i regions tradicionalment comunistes, com el Pais de Calais, s'hi observa un creixement per part de Le Pen –qui s'hi podria haver consolidat durant les eleccions regionals de la setmana passada–. La responsabilitat socialista passaria per l'aprovació de mesures com la Llei Macron, que desregula el mercat laboral francès, traient garanties als treballadors, per incentivar l'economia.
Si bé, no es va assolir l'objectiu i l'atur es va mantenir elevat. Aquesta és una política poc socialista que recorda a la reforma constitucional de l'Article 135 que PSOE i PP van aprovar, per tal de limitar el sostre de dèficit, l'estiu de 2011.
Itàlia, Matteo Renzi
L'exemple italià podria indicar que els lideratges també compten. Matteo Renzi, primer ministre italià i líder del Partit Demòcrata –socialista– va imposar-se en les urnes l'any 2014, al populisme del Moviment 5 Estrelles –però enguany ha perdut força en les regionals–. Les seves polítiques econòmiques fins al moment no han destacat, com sí ho ha fet el seu carisma.
Precisament, Sánchez el considera tot un referent, com va afirmar un vegada. És més, també n'ha imitat la vestimenta. "El club de la camisa blanca" és com es coneix als dirigents socialdemocràtes europeus que es van reunir el 7 de septembre de 2014 a Itàlia, durant la Festa de l'Unità. Valls, Sánchez i Matteo, entre d'altres, duien texans i aquest look de modernitat, com a símbol del nou centreesquerra europeu.
[embed]https://twitter.com/sanchezcastejon/status/484023804482834432[/embed]
Els lideratges del partit
Dels líders socialistes, Felipe té carisma i encara omple places de toros, essent recordat pel 50% dels seus votants, que són majors de 55 anys. Prova del seu valor és l'assistència habitual a mítings de la formació, com a símbol de la seva lluita socialista abans i després de la Transició. Al seu torn, José Luís Rodríguez Zapatero –"amb talante"– va garantir amplis drets socials als homosexuals i va vetllar per la paritat de gènere.
Però Pedro sembla incapaç d'aconseguir un espai i marca pròpia. Als mítings abusa del passat del partit, i el seu carisma, més elevat que el de Rajoy, ja no brilla enmig d'Iglesias i Rivera. És més, sembla haver-hi una pugna entre el "nord" i el "sud" del partit.
Susana Díaz, presidenta d'Andalusia, s'entén amb la vella guàrdia de Felipe, qui és contrari al desmarcament recent dels postulats clàssics. Així, Díaz podria intentar de fer-li el sorpasso i fer-se amb Ferraz, si Sánchez cau el 20D.
La premsa, creant opinió
Els diaris que abans compartien els postulats progressistes del PSOE a Espanya li han reduït suport. Des de l'auge de Ciutadans, El País manifesta acceptar els valors de la formació d'Albert Rivera. Així se'n desprèn d'almenys dos editorials: al febrer,"Bienvenidos al debate", i a l'octubre, "Más que una moda", on es convida al nou partit a prendre part activa en l'arena política i en lloa el seu paper.
També a El Español de Pedro J. Ramírez, la ideologia de caire liberal de Ciutadans ha tingut bona recepció. L'exdirector de El Mundo ha assistit a presentacions del partit, mostrant suport a la regeneració democràtica que encarna Rivera.
La bretxa generacional
Però de complir-se les enquestes, i fins i tot, les previsions de l'analista Jaime i Miquel, el Partit Socialista podria començar el 20D un declivi que a la llarga el portés a ser substituït per Podemos. Així ho explica el sociòleg en el seu llibre la Perestroika de Felip VI, que augura un triomf de la nova política, a causa del relleu generacional –on els joves nascuts després de la Transició serien més proclius a votar aquestes formacions–.
D'un Pablo Iglesias que el va fundar fa més de 100 anys, a un altre que el podria fer defallir, després del 20D. Però no es podria atribuir el mèrit o la desgràcia només a Coleta morada, o Podemos. Avui, l'epitafi del PSOE seria llarg, farcit de motius propis i al·liens. Si bé, podria resumir-se amb la cita: "Entre tots el van matar, i ell sol es va morir". Políticament, esclar.