Retrats de campanya: Raül Romeva.

Badalona / 16-09-15 / Raul Romeva es fa un "selfie" amb simpatitzants de Junts Pel Sí al final d'un acte de campanya a Badalona. / foto: Sergi Alcazar Badia

Tot sorprès, Raül Romeva explica al seu últim assaig que només el 4% de la seva activitat al Parlament Europeu guardava relació amb Catalunya, però que aquest 4% ha tingut més ressò que l’altre 96%. I d’aquí conclou que, fins que els catalans no haguem resolt la nostra tara nacional, no podrem invertir tot el cervell en temes de més abast. Com és possible que un doctor en Relacions Internacionals hagi de passar deu anys a Brussel·les per adonar-se d’aquesta evidència? De quin món surt, Raül Romeva?

Raül Romeva no és un comunista, com ara diuen els d’Unió per espantar padrines i esgarrapar vots al Cercle d’Economia, traient suc als fantasmes del país. Romeva ve d’una família d’esquerres de tradició federalista. Se sap que neix a Madrid el 1971, on el seu pare feia de professor. Se sap que als tres anys tota la família va mudar-se a Barcelona, i que quan ell en tenia nou van instal·lar-se a Caldes de Montbui, on Romeva hi va viure fins als vint-i-dos. El seu pare hi dirigia Torre Marimon, una granja-escola enmig de vinyes on es feien cursos de formació professional agrària.

En aquesta granja-escola hi donava classes Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’Estat.

Beúnza havia passat per deu presons espanyoles per negar-se a fer el servei militar. Havia rondat tot Europa i treballat en diverses comunitats d’agricultura ecològica. Romeva queda enlluernat per Beúnza, com anys més tard quedarà enlluernat per Vicenç Fisas, l’assagista en temes de pau i alternatives de seguretat que un dia va visitar el seu institut. La nostra estrella s’acosta al món d’ICV des del pacifisme i l’ecologisme que mama a la família.

També d’Alfons Garcia, aleshores regidor d’ICV a Caldes de Montbui i poc després president d’ICV al Vallès Oriental, que era amic dels seus pares i de Beúnza.

Enlluernat per Pepe Beúnza, primer objector de consciència d’Espanya, que treballava a la granja-escola del seu pare, i per Vicenç Fisas, l’assagista en afers de pau i seguretat que va visitar el seu institut.
El cas és que el 1991, als dinou anys, Romeva ja forma part de la candidatura municipal ecosocialista a Caldes i que el 1994 ja anava a la llista al Parlament europeu que encapçalava Antoni Gutiérrez. Per Romeva, 'el Guti' sempre serà una mena de pare polític. És qui anys més tard li farà de cicerone al Parlament Europeu, on el vell polític practicava el reformisme després que Rafael Ribó s’hagués fet l’amo de la paradeta a Catalunya. Entre el 1994 i el 2004 Romeva va anar en mil llistes d’ICV —autonòmiques, estatals, europees. Hi va en llocs simbòlics, per donar-los suport amb els pectorals, perquè ell estava tot ocupat amb la llicenciatura, la feina a la Unesco i després fent recerca.

Als vint-i-tres anys, quan acaba Econòmiques, Romeva s’instal·la a Sant Cugat amb la seva dona, a la casa dels avis d’ella, amb hort i tot de bestiar. Aquí la dona de Romeva codirigeix ara una llibreria infantil. I ho fa amb la que —l’apunt sembla un episodi de Sálvame però és un senyal de Déu— és l’exdona de Joan Herrera. Els Romeva fan castells, participen activament en l’escola pública dels nens —pública de Sant Cugat. I a més, això no ho sé, segur que ell cuina i planxa i fa meravelles en tots els àmbits de la casa. En part, Romeva deixa Brussel·les al cap de dos mandats perquè s’havia compromès amb la seva dona a no passar més de deu anys lluny dels dos fills que tenen.

Però tornem a la carrera política. L’any 2003, Romeva ja feia deu anys que era a la Universitat. Donava classes a la facultat de Polítiques de la UAB. També a l’Escola de Cultura de Pau, fundada i dirigida per aquell Vicenç Fisas que havia conegut a l’institut —que també viu a Sant Cugat, per cert. Aquests anys coincidirà amb Joan Subirats, Jordi Armadans, Arcadi Oliveras, Rafael Grasa. Tot aquest món català de les causes terràqüies.

Romeva deixa el púlpit de tant en tant. De fet viatja a Croàcia, al camp de Kamenajt, a la ciutat de Pula, on fa de voluntari per als refugiats bosnians. En aquest camp va coincidir, atenció, amb l’il·lustre Quico Homs, que en honor a aquelles latrines compartides l’hauria animat a sumar-se a Junts pel Sí.

A la UAB coincidirà amb Joan Subirats, Jordi Armadans, Arcadi Oliveras, Rafael Grasa... Tot aquest món català de les causes terràqüies.
L’any 2003 Romeva acabava de presentar la seva tesi doctoral, dedicada a la construcció de la pau a Bòsnia i Hercegovina. Es trobava en això que els coaches en diuen 'un moment d'impasse' i que nosaltres en direm 'no saber cap a on tirar'. És ara quan Joan Saura i Antoni Gutiérrez Díaz el van a buscar i li proposen que encapçali la llista d’ICV al Parlament Europeu.

Romeva sempre defensarà Saura. Fins i tot va ser-hi amable quan era a Interior i els Mossos van repartir estopa entre els estudiants. Ho fa perquè hi estava en deute però també perquè creu que és gràcies a Saura que ICV se salva de desaparèixer i es converteix en una força de govern. Per Romeva, un partit molt pur és absurd si no pot influir enlloc políticament. Ell, que aposta sempre pel cavall guanyador, li sembla que toca enterrar Gaspar Llamazares i disputar l’hegemonia d’esquerres a ERC i al PSC.

Així, només arribar al Parlament Europeu, Romeva treu ICV del Partit de l’Esquerra Europea, l'agrupació de partits excomunistes que, molt d’acord amb els seus postulats anticapitalistes, acaben sempre votant en lògica estatal de finals del segle XIX. Al costat, sigui dit de passada, de la dreta més rància. La treu d’aquesta mena de secta, on encara hi ha Izquierda Unida, i la incorpora al Grup Europeu Verd. Si seguiu les votacions al Parlament Europeu veureu que aquests solen votar amb liberals i socialdemòcrates.

Com a eurodiputat, Romeva es convenç molt aviat que l’Europa dels estats jacobins no té cap sentit. Repeteix i repeteix que els estats haurien cedir sobirania a Europa en afers com la immigració o la política fiscal, però també a les nacions per una qüestió d'eficàcia. Romeva no és cap idealista. És un possibilista. I acaba sumant-se a l’independentisme per una qüestió de governança i pel clàssic cansament del catalanista mitjà.

Romeva no és cap idealista. És un possibilista. Acaba sumant-se a l’independentisme per una qüestió de governança i pel clàssic cansament del catalanista mitjà.
Quan el 2004 és escollit eurodiputat, es va proposar que el català fos acceptat com a idioma oficial al Parlament Europeu. Però el panorama és tal que li va resultar més fàcil protegir la tonyina vermella. De fet, no només ha fracassat intentant fer-lo oficial, sinó que s’ha esbatussat amb eurodiputats populars perquè no perdés drets ja reconeguts. Com un vulgar polític catalanista autonòmic, vaja.

Tip d’enviar cartes al Congrés espanyol perquè sol·licités l’oficialitat del català al plenari continental i no rebre'n cap resposta. Tip de perseguir eurodiputats perquè signessin esmenes que redactaven entre ell, Tremosa i Junqueras. Tip d’esperar que Martin Schulz, aquell llibreter calb del Rin que ara presideix el Parlament, tingués un gest de misericòrdia per amor a la prosa de Jaume Cabré. Tip de tot això, i considerant que la meitat dels traductors espanyols del Parlament Europeu són catalans i que per tant no costaria ni un cèntim, Romeva arriba a una conclusió: a Espanya no hi ha voluntat política per vetllar pels drets dels catalans. Tants anys a la UAB dedicats a les relacions internacionals i se n’adona ara, parlant amb els eurodiputats del PP. I amb els del PSOE, és clar, perquè de fet és Miguel Ángel Martínez Martínez, responsable socialista de traducció i multilingüisme del Parlament Europeu, qui li explica sense metafòres: "A ver si lo entendéis: nunca se hablará catalán en este Parlamento".

M’explica Tremosa que, veient el panorama, entre Junqueras, Romeva i ell van fer un pacte: a Catalunya hi havia lògiques autonòmiques i no podien fer-hi res, però a Europa funcionarien amb lògica de país. És per això que el nombre de preguntes, propostes de resolució, informes i intervencions en sessió plenària de tots ells és tan elevat, perquè solien aprofitar la feina que feien els equips d’uns i altres.

Brussel·les no deixa de ser un ambient de no competència. Romeva, però, no va saltar-se gairebé mai cap plenari ni votació. D’una banda perquè els diputats dels grups més petits no poden especialitzar-se i van de bòlit. També pel seu tarannà obsessiu i competidor. Només com a exemple: Raül Romeva comença a nedar perquè s’havia lesionat fent atletisme... i al cap de poc temps ja se li posa al cap fer carrera com a nedador. Després veu que no, que els tendons no el segueixen, i decideix que vol dedicar-se a la universitat... i no només es llicencia sinó que es doctora i passa deu anys fent recerca.

El que sigui, però va a guanyar.

És l’estrella d’última hora que cau del cavall durant la travessia europea. Musculat en l’art de la real-politik, és un mediador ideal.
Clar que té els seus fronts. Per exemple, els catòlics no es treuen del cap que insultés el Papa. O la comunitat jueva que pressionés perquè la UE no renovés uns acords amb Israel. Però també és veritat que no l’han sentit parlar mai a flamarades, com per exemple al seu company Jordi Miralles. A més, havia donat suport a Las Damas de Blanco perquè rebessin el premi Sàjarov del Parlament Europeu. Té els seus fronts, però no és cap boig ni de bon tros. Més aviat sembla un exemplar pop d’aquella mescla de marxisme i cristianisme dels primers psuqueros.

Tremosa diu d’ell: "Romeva no és un home sectari". Eren veïns de despatx i l'ecosocialista hi acudia molt sovint a fer-li consultes. I encara em comenta una cosa que m’arriba al cor: "Romeva em donava conversa a l’aeroport". Dic: "Home, Ramon, per què no hauria de donar-te’n?" I aleshores m’explica que Salvador Sedó, d’Unió, no n’hi va donar mai i que en cinc anys no va trepitjar ni un cop el seu despatx.

Des d’una lògica espanyola, el pas de Romeva és una traïció. Però des d’una lògica europea i catalana és una aliança de sentit comú elemental. A pesar, és clar, que pels catalans Romeva sembli l’home que ens roba les nòvies. Pensem que Oriol Junqueras picava pedra des de la Universitat Autònoma, quan els independentistes eren quatre, i per paga ho feia al departament d’Història, dominat pel PSUC. Pensem que Junqueras picava pedra des de Sant Vicenç dels Horts per trencar la lògica que convertia el votant metropolità en moneda de canvi dels socialistes. Recordem que Mas es troba encara en plena cursa per trencar els lligams amb Madrid sense perdre el gruix del votant conservador. I tot d’una aterra Romeva, que s’havia ocupat durant anys dels fons marins i d’escriure eco-thrillers durant les nits solitàries a Brussel·les, i es converteix en l’estrella de Catalunya.

Des d’Alfons Garcia, que el va introduir a ICV, fins a Joan Herrera, tan amic seu que era gairebé família, tots li han fet saber que no entenien la seva decisió.
Amb camisa blanca, marcant pectorals i músculs del coll, amb les espatlles amples i les seves mans fortes, Romeva entra als escenaris de Junts pel Sí com si fos George Michael. A estones sembla que li ha pujat l’èxit al cap. Tampoc és estrany: en tres mítings, no he aconseguit fer-m’hi ni una trista fotografia. I encara, qualsevol llepada a la seva vanitat serà poc per compensar el cost humà que li ha suposat sumar-se a la llista. Perquè des d’Alfons Garcia, que va introduir-lo al partit, fins a Joan Herrera, tan amic seu que era gairebé família, tots li han fet saber que no entenien la seva decisió ni farts de vi.

Amb els dies, Romeva ha anat incorporant expressions molt pròpies, úniques, del president Mas. Parla d’eines, de garanties i d’ampliar el mandat democràtic, i ho fa amb una veu gairebé presidencial. Ha integrat la més gran de l’independentisme: "Mani qui mani a la Generalitat es trobarà amb un problema de fons: manca de poder i manca de recursos", va dir-li fa poc a l'Antoni Bassas. Jo dono fe que és millor als mítings que als debats, on se’l veu tou i lent de reflexos. És cert que els debats s’han convertit en una envestida col·lectiva. Però també ho és que Romeva no coneix gaire bé la nostra política. Potser Junqueras no sap gran cosa dels feminicidis a Mèxic, però sí que pot tancar la boca a Inés Arrimadas, que no sap absolutament res del país on viu. Aquest deu ser el problema, que tota la relació de Romeva amb el catalanisme clàssic comença i acaba amb el seu pas pels bastoners i l’esbart dansaire. I amb l'amistat amb Jordi Sànchez, que l’anima a sumar-se a l’ANC.

Romeva és l’estrella d’última hora que cau del cavall durant la travessia europea —fart de les bestieses de Vidal-Quadras i molt musculat en l’art del possibilisme i la real-politik. És l’home que ens roba les nòvies. Però també és un home que sempre surt a guanyar. És un mediador ideal. I Junts pel Sí li representa una bona oportunitat. En definitiva, s’ha preparat tota la vida per evitar focs quan impera la tensió política i perquè s’imposi la diplomàcia quan hi ha canvis en l’escaquer global.

Anna Punsoda és periodista i filòsofa.

Sèrie Retrats de campanya: 1. Xavier Garcia Albiol, per Iu Forn.