Quan es parla de teixits, l'habitual és distingir entre fibres naturals com la llana, el lli, el cotó o la seda i fibres sintètiques com el polièster o el niló. Tanmateix, entre unes i d'altres existeix una altra categoria: les fibres semisintètiques. La viscosa, l'acetat de cel·lulosa i el Lyocell són les més conegudes.
De què es tracta exactament?
Totes elles (i també altres com el Tencel, o el cupro) són fibres obtingudes després de processos químics que s'apliquen no a derivats del petroli, sinó a cel·lulosa obtinguda de fusta o residus agrícoles. Així, i per exemple, mentre que l'acetat és el resultat de l'aplicació d'àcid acètic o diclorometà (en el cas de triacetat) a cel·lulosa, el lyocell s'obté a partir de fusta d'eucaliptus, igual que determinats tipus de viscosa, però fent servir un cicle tancat en el qual els productes químics que es fan servir poden reutilitzar-se. D'entre totes les fibres semisintètiques, el lyocell es considera una de les més sostenibles, doncs la seva producció no genera subproductes nocius. És, a més una fibra que no absorbeix olors amb la mateixa rapidesa que altres teixits i no s'ha de rentar tant. La
I la viscosa?
Per si mateix, és una fibra de cel·lulosa regenerada que es dissol amb disulfur de carboni i, després d'un procés de moll, es converteix en fil continu. Serà més o menys sostenible en funció de l'origen de la cel·lulosa de la que parteix. Així, si procedeix de cultius controlats o de residus procedents de cotó sostenible. Serà tan respectuosa amb el medi ambient com el Lyocell. Al final, tu decideixes. El cupro, una altra de les fibres semisintètiques, procedeix de cel·lulosa fabricada a partir de cotó de lli o residus de cotó que s'amara en cuproamoni, d'allà el seu nom. Com en el cas del Lyocell, el procés de producció és tancat i implica que els productes químics que es fan servir són biodegradables i es reutilitzen.