Els partits després del 27-S (4)
Crisi econòmica, crisi de la socialdemocràcia, crisi de lideratge, crisi dels partits tradicionals, incapacitat per a renovar-se, indecisions i cops de timó en el debat sobiranista, problemes interns en una estructura excessivament controlada per l’aparell del partit... S’han aplegat massa crisis damunt del PSC. La tempesta ha resultat devastadora.
Hi va haver un temps –no fa tant– en què els socialistes acumulaven la presidència del govern espanyol, la presidència de la Generalitat i un poder municipal abassegador, a començar per Barcelona ciutat. A la seu central del carrer Nicaragua de Barcelona es concentrava el poder polític més important de Catalunya. Res no es movia que no passés pels seus despatxos. Una fortalesa de quatre plantes on es feia i es desfeia. Avui està en venda i el PSC pugna per treure el cap en el grup de cua de les pròximes eleccions al Parlament.
Quan es va trencar aquella hegemonia?
“No hi ha un moment, és un cúmul de situacions”, explica un dirigent històric d’aquesta formació. “El PSC no va saber mai renovar el seu discurs. La societat anava canviat i el partit no”.
El primer secretari del PSC de Barcelona i número tres de la candidatura, Ferran Pedret Santos, admet que l’acumulació de poder institucional va polaritzar en excés l’atenció del partit. “Ens va fer perdre els reflexos per a dedicar-nos a les principals tendències dels canvis socials”, explica.
Un i altre enumeren les mateixes raons que han corcat els grans partits de l’Estat i que en el cas dels socialistes catalans hi afegeix la necessitat de donar resposta a un context nacional complicat.
Un rellotge suís
En l’origen del partit hi ha l’explicació dels seu èxits, però també bona part de la seva complexitat. El PSC va sorgir l’any 1978 de la fusió de tres formacions polítiques, el PSC-Congrés, el PSC -Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Amb aquell pacte, el discurs socialista a Catalunya quedava copat per una gran formació transversal: socialista i catalanista, però del PSOE.
L’operació va ser un èxit. Ràpidament, el PSC teixiria un excepcional entramat de poder municipal. Les quatre capitals catalanes i l’hegemonia al cinturó roig de Barcelona el feien gairebé imparable. A partir de 1982, amb la primera victòria de Felipe González, va deixar clar que era també imprescindible per obrir les portes de La Moncloa.
Les dues ànimes del socialisme català funcionaven com un rellotge suís. No només això. La seva extraordinària potència i implantació en les àrees amb més densitat de població provinent de la immigració convertirien el PSC en un element clau de la integració social. Una peça bàsica per explicar l’evolució del país sense esquerdes.
No era fàcil. Els equilibris eren constants. La influència del PSOE condicionava sovint de manera excessiva la política del PSC a Catalunya. La situació va presentar un grau de complexitat molt notable en el moment en què els vots de CiU a Madrid van sostenir el govern González. El principal aliat a Madrid era el rival a abatre a Catalunya.
Les contradiccions
Les autèntiques contradiccions internes, però, van arribar al grau màxim amb el primer tripartit (2003-2006). Amb Pasqual Maragall. El nou Estatut es va convertir en un via crucis per al PSC, que es veia obligat a rebaixar a Madrid el que pactava a Catalunya amb els socis d’ERC i ICV. El desgast d’aquell govern va ressonar a les urnes el 2006. Però el tripartit va tornar a sumar, aquest cop amb José Montilla de President.
El PSC, però, havia passat dels 52 diputats que havia arribat a aconseguir Maragall el 1999 a 37. La tensió va continuar amb la llarguíssima espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut com a música de fons. Els darrers mesos de la legislatura va arribar la retallada del TC. A la gran manifestació contra la sentència, el 10 de juliol del 2010, es van sentir xiulets contra el President Montilla.
En les eleccions del novembre següent, el PSC va aconseguir el pitjor resultat de la seva història: 28 diputats. Des d’aleshores, la caiguda continua, imparable. Els 20 diputats obtinguts el 2012 van calcinar el candidat Pere Navarro en un temps rècord. Però encara no havien tocat fons. Avui cap enquesta preveu que el PSC de Miquel Iceta pugui ni tan sols acostar-se a aquell resultat.
Massa crisis
A mida que marxaven els votants també han tocat el dos les famoses ànimes del partit. A cop d’exorcisme, les inquietes han mutat en moviments i corrents, fins i tot en partits nous, d’incert futur en l’òrbita socialista. Alguns treuen avui al cap a les llistes de Junts pel Sí.
La crisi ha estat tan profunda que ni tan sols l’aparell territorial ha resistit. La fuga de dirigents locals i municipals ha estat un degoteig constant. Si a les municipals del 1983, el PSC va arribar a concentrar el 40 per cent dels vots, en les darreres eleccions locals ha reunit tot just el 17%. Avui té menys de la meitat de regidors que fa 8 anys (1.278 enfront dels 2.570 del 2.007).
Després del 27-S, què? “Iceta és l’últim mohicà de la tropa de capitans [dirigents de l’aparell]", explica un exdirigent. "Carme Chacón serà la candidata a les eleccions generals, però els seus ulls i la seva casa són a Madrid”. Segons aquesta anàlisi, el PSC té “una perspectiva difícil i complicada” per a remuntar.
El futur
Pedret no coincideix amb aquesta apreciació. “Som un partit amb resultats modestos però gran des del punt de vista de l’organització”, assegura.
A partir d’aquí, el PSC s’haurà d’abocar a la “reconstrucció” de la seva base social, a ser capaç de combinar la presència institucional i la participació en les plataformes i iniciatives socials més actives. “Gent n’hi ha”, replica quan se li pregunta sobre la necessitat de cares noves per tirar endavant aquesta procés de renovació interna.
Per ell, l’objectiu que s’ha fixat el partit és prou clar: “La nostra gran ambició és tornar a ser la gran força política de les esquerres del nostre país”.
El 27S marcarà, de nou, el punt de partida però els pronòstics de les enquestes preveuen un procés complicat al carrer Nicaragua. Fins que es traslladin...
1. Per què Unió té tanta por de quedar fora del Parlament
2. Per què Iglesias necessita que Lluís Rabell guanyi el segon lloc el 27-S
3. Per què la CUP vol una majoria absoluta de Junts Pel Sí (en escons)