Els partits després del 27-S (III)
La CUP pateix aquesta campanya una mena de trastorn de doble personalitat. D'una banda, les enquestes, l’entorn i el resultat de les municipals del maig passat els permeten confiar en fer un extraordinari resultat electoral el 27S. D'altra banda, no poden amagar que els neguiteja que Junts pel Sí tingui un resultat just. Si JxS no arriba a la majoria absoluta en escons, la CUP es veuria obligada a comprometre's i a disputar amb molta més pressió el joc parlamentari del procés.
“Fins ara, amb un pacte CiU i ERC amb majoria absoluta, els tres diputats podien interpretar un paper més còmode, tenien més espai per jugar i aixecàven amb més facilitat la bandera de la puresa”, explica un dels membres de la direcció de la formació de l’esquerra independentista.
Aquesta actitud no la podran mantenir amb un grup parlamentari de vuit o deu diputats i el peatge que part dels seus vots seran indispensables per a assolir la majoria absoluta. “Ens caldrà molta, molta audàcia”, conjura un dels membres del secretariat quan descriu aquest escenari. De fet, algun dels membres de la candidatura ironitza –la ironia sempre té un punt de certesa– que celebraran una majoria absoluta de Junts pel Sí.
El pla per al 27S
CUP-Crida Constituent s'ha preparat per al 27S amb noms, forma i contingut. Ara enllesteix una estratègia dúctil i adaptable per encarar l'endemà de les plebiscitàries sense perdre el seu ADN, el tarannà "trencador". És per això que els cal molta audàcia. "Som una organització dins un moviment", sentencia un dels membres del secretariat per definir la complexitat de la formació i el seu paper davant les plebiscitàries.
La candidatura d’Antonio Baños té suc tant per la forma en què es va constituir com pel fons que comporta. Baños, com David Fernàndez, no milita a la CUP i té un perfil mediàtic molt còmode per al potencial votant cupaire. Amb la seva figura es busca mantenir l’essència del que ha estat la CUP aquesta legislatura: una figura fresca i desacomplexada a la principal institució de la política catalana.
Els altres integrants de la part alta de la candidatura també tenen un paper concret. La llista composa un sudoku que manté la pau en les files cupaires bo i oferint un pla rupturista, independentista i capaç de competir amb el vot social de Catalunya Sí Que Es Pot.
Equilibri zen
La CUP va fregar el pal de la seva manera de fer establint un mètode gairebé insòlit de triar els noms de la llista. El secretariat de la formació sorgit del consell polític celebrat a Castelló el 12 de juliol -divendres abans del pacte de la llista unitària entre Artur Mas i Oriol Junqueras- va canviar el reglament. La direcció va proposar a les bases una llista “planxa” amb cinc noms concrets per encapçalar la candidatura de Barcelona que s'havien de triar via primàries. El canvi de sistema i reglament va aixecar polseguera però gràcies a l’equilibri entre els sectors ningú no en va fer sang.
Els noms, a més de Baños, són Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta, Gabriela Serra i Albert Botran, un exregidor de Molins de Rei que coneix al detall la història de la CUP.
Aquests noms van ser aprovats pel 67% de les 2.536 persones que van votar en les primàries celebrades el juliol. Tots responen a un calculadíssim equilibri de les entitats, grups, famílies, sectors i moviments que han convergit en la candidatura CUP-Crida Constituent, com ara Poble Lliure (on s'integra el MDT), Endavant, les joventuts d'Arran, En Lluita o l’insistent Corrent Roig.
Posem uns casos. La bagenca Anna Gabriel, número dos per Barcelona, és un nom de pes dins Endavant, l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, un dels sectors que més ha pujat en l'entramat de la CUP. La quatre, Gabriela Serra, va ser impulsora de Crida Constituent. La sis, Núria Campanera, forma part del nucli dur de Corrent Roig, la delegació catalana del LIT-QI que vol impulsar la Quarta Internacional, trostkista.
L'estratègia del 28S
El programa de la CUP és contundent. "És un programa plebiscitari que dibuixa els passos que caldrà fer: ruptura amb l’Estat espanyol, ruptura amb els dictats de la UE i la Tròica, procés constituent popular i participatiu i posada en funcionament d’un pla d’emergència social que aturi la misèria provocada per les mesures d’austeritat", es llegeix al seu extens programa polític.
Un full de ruta que es va amanir amb la Declaració de Ripollet, signada el passat 5 de setembre, amb què blanc sobre negre posen al dia el vell principi que la independència no es pacta, sinó que es declara i es defensa.
Amb aquest programa a la mà, la pressió de les bases, les expectatives generades i un procés polític que s'albira complicat, la CUP malda per no haver de ser indispensable per a la majoria absoluta independentista. En aquest cas, li tocaria esperonar el procés i evitar que Junts pel Sí s'encanti. Alhora, es podria cobrir amb la capa de garant dels interessos de les classes populars i dels que volen assegurar decisions de cara a barraca. "Hem de ser un motor dinamitzador", expliquen al comitè de campanya.
La idea que ronda el partit és rendibilitzar al màxim els escons que siguin indispensables per a formar la majoria absoluta. És a dir, cediran només els diputats necessaris per a construir majories absolutes independentistes en aquelles votacions que no acabin de quadrar amb el programa de la CUP però que poden aturar més o menys el procés si les rebutgen.
És la fòrmula amb què l'esquerra abertzale feu aprovar el Pla Ibarretxe: van cedir el vot que calia al front favorable a aquella proposta. Aquest parlamentarisme creatiu ja l'han aplicat aquí: la CUP ja va cedir un diputat per votar-hi a favor, mentre els altres dos s'abstenien, per a aprovar la Declaració de Sobirania del Parlament del 23 desembre de 2013.
"El preu de la llibertat"
La tàctica de la CUP justifica la contundència del seu discurs sobre el "poder de la desobediència", malgrat la resposta previsiblement dura de l'Estat. "Potser hem explicat que amb la independència tot anirà millor, però potser no hem insistit prou que la llibertat té un preu", recorden des de la sala de màquines.
És un punt de partida per emfatitzar que un "procés d'alliberament nacional com l'encetat requerirà de grans dosis de resistència civil i ciutadana davant els embats de l'Estat". Conscients d'aquesta possibilitat, la CUP es veu capaç d'articular aquesta resistència si van mal dades a partir del 28S, confiats en la seva capacitat d'organització i reacció, acumulada en els moviments i les protestes socials.
1. Per què Unió té tanta por de quedar fora del Parlament
2. Per què Iglesias necessita que Lluís Rabell guanyi el segon lloc el 27-S
4. Per què el PSC ha passat de lluitar per ser el 1er a ballar per a no ser l’últim.
5. Per què el PP vol ser el ‘partit dels espanyols’.
6. Com ha superat Junts pel Sí la campanya sense barallar-se.
7. Per què C’s considera que quedar segon és com quedar primer