Aliar-se o morir. Aliar-se i morir. Com a molts països d’Europa, el descobriment que el sistema polític espanyol és parlamentari i no presidencialista empeny la subhasta d'aliances que viu la política espanyola des del 21D.

Abans, les formacions nacionalistes com Convergència i Unió o el Partit Nacionalista Basc, exercien de socis de govern quan el PSOE o el PP no feien prou majoria. Així va ser per a Felipe González el 1993 i per a José María Aznar el 1996 –en aquest cas sumant-hi Coalición Canaria–.

Ara, però, aquesta suma no suma. Els pactes hauran d'incloure un o més partits estatals, en coalicions de doble tall, amb conseqüències no sempre desitjables. A Europa, però, és d'allò més normal. Vuit casos significatius n'expliquen les raons i la mecànica.

Alemanya, la Grosse Koalition

Els alemanys tenen por a les supermajories i també reticències als referèndums, a causa del passat hitlerià. Per això, en l'elaboració de la Llei Fonamental (la constitució) de 1949 es van institucionalitzar diverses figures dirigides a preservar determinades perversions del sistema. Per exemple, un cop el canceller és escollit, no pot dissoldre les cambres. D'altra banda, hi ha un 60% de lleis que necessiten el suport de les dues cambres per tirar endavant: el Bundestag, la de representació popular, i el Bundesrat, la territorial –que no és d'elecció directa pels ciutadans–. És més, la majoria de la legislació (un 75%) prové del govern federal i no de les cambres. En conseqüència, és vist com a positiu que existeixin governs de coalició i en són habituals. De fet, el darrer govern que presideix la cancellera Angela Merkel, és de Grosse Koalition. És a dir, en confluència amb el partit socialdemòcrata alemany (SPD), l'altre més majoritari i antagònic. La líder del partit demòcrata-cristià no va obtenir majoria absoluta en les darreres eleccions federals alemanyes del 2013, per 5 escons. Els seus aliats tradicionals, els liberals del FDP, no van entrar al Bundestag. Ser els responsables de la cartera econòmica quan l'esclat de la crisi del 2008 els podria haver passat factura. Històricament, l'SPD de Gerhard Schröder ja havia participat d'una altra gran coalició el 2005, quan es va quedar a les portes de la majoria absoluta. En comptes d'unir-se al seu partit frontissa habitual, els verds, va haver de pactar amb la CDU-CSU. Merkel va arrasar en els comicis del 2009 –necessitant el suport, però, dels liberals per governar– i els socialdemòcrates van perdre la tercera part dels seus representants. L'anterior gran coalició alemanya havia estat presidida pel socialdemòcrata Willy Brandt, el 1966. A Merkel no li ha anat gens malament. La seva popularitat no ha parat de créixer: compta, ara mateix, amb el 70% de suport entre els seus ciutadans.

Grècia, tàndem Pasok-PSOE

Per al PSOE, un cas semblant és el grec. El 2012, Nova Democràcia, la dreta grega, no va aconseguir la majoria absoluta de 151 escons per governar. Després de moltes negociacions, va ser el PASOK –Partit Socialista– qui li va donar el seu suport, amb Dimar, una formació de centreesquerra. Per bé que cap dels dos partits va entrar a l'executiu, la situació va marcar un precedent en un país, on ND-PASOK es turnaven feia anys en el govern. Els socialdemòcrates van caure en el descrèdit. El seu retrocés electoral va beneficiar la nova esquerra de Syriza i Alexis Tsipras. Avui, els socialistes grecs només mantenen 17 escons, molt lluny dels 100-200 que solien acumular. De fet, l'anomenada pasokització és el que tem el PSOE si pacta amb PP. Podemos, com la formació de Tsipras, suma votants desafectes amb la formació socialdemòcrata del seu país, en una relació inversa: com més vots a Pablo Iglesias, menys a Pedro Sánchez. Pactar amb la dreta, de vegades, surt car. El cas grec també deixa altres lliçons aplicables al cas espanyol: ser simpàtic amb la formació que té les de guanyar, abans de les eleccions, per si hi toca pactar després. És el cas dels grecs independents d'ANEL. Van elaborar un vídeo on el protagonista era un nen de nom Alexis –com el primer ministre que avui presideix la coalició d'aquest partit amb Syriza– que cooperava amb el seu soci actual.

Regne Unit, un sol partit

A diferència de l'alemany, el sistema britànic està dissenyat perquè governi un sol partit amb una forta majoria. L’aversió a les coalicions és present en la seva cultura política. L'any 1974 va haver-hi a l'illa un govern amb hung parliament –penjat–, sense majoria absoluta del Partit Laborista. Considerant aquesta reticència, o a conseqüència d'ella, les circumscripcions britàniques, equivalent de les provícies espanyoles, són uninominals i majoritàries. Guanya l’únic escó el que més vots té –the first-past-the-post, el primer que travessa la meta–. És a dir, qui assoleix la majoria en cadascuna d’aquestes circumscripcions. Així es perden vots –tots els que no van adreçats al partit vencedor– però s’afavoreix que a la Cambra dels Comuns s'hi constitueixi una majoria. D’aquesta tirania en van beure els liberals a les eleccions del 2010. David Cameron i els seus conservadors no van assolir la majoria absoluta, circumstància que no s'havia produït en 70 anys. El líder tory va concebre la situació de l'anterior legislatura com quelcom excepcional –a causa de la crisi– i van pactar amb els Liberal Demòcrates, el partit del centre polític. La jugada no va ser favorable per a Nick Clegg, líder dels LibDem. Va donar suport a la pujada de les matrícules universitàries promoguda per l'executiu de Cameron, traint el seu electorat –la majoria universitaris per sobre dels 20 anys, directament afectats per l'alça de les taxes, que Clegg havia promés no tocar–. Si s'hagués estalviat el ressò, podria haver passat més desapercebut, però va disculpar-se a través d'un vídeo que va romandre en la memòria col·lectiva i es va viralitzar. Cameron en va ser el màxim beneficiat: no sols no va necessitar Clegg per un altre govern –quedant aquest fora de la cambra–, sinó que va obtenir majoria absoluta el maig del 2015.

Bèlgica, pluripartidisme manufacturat

El territori dels belgues està compost per dues grans regions, Valònia (francòfona) i Flandes (neerlandòfona). Des dels anys setanta, aquesta divisió ha generat un sistema de partits duplicats, on socialcristians, liberals i catòlics, o fins i tot nacionalistes, es presenten de forma diferenciada a cada territori, encara que a la regió bilingüe de Brussel·les hi competeixen dels dos territoris. La llei obliga que el govern estigui compost per representants d'ambdues regions. Amb aquesta enginyeria, la formació de l'executiu no és senzilla. Les eleccions federals del 2010 van deixar un escenari completament fragmentat: cap partit arribava al 18%. Més de 500 dies es van escolar per investir govern. La Nova Aliança Flamenca (N-VA), el centredreta independentista de Flandes, havia estat el partit més votat, però es va quedar al marge. La coalició resultant era de sis partits i va ser liderada pels socialistes francòfons d'Elio Di Rupio. Era el primer cap de govern no flamenc, després d'anys. Però el darrer cop, la formació de govern només va trigar prop dels tres mesos. El rei Felip I va arribar a convocar la investidura fins a tres vegades. El monarca té un paper actiu quan no hi ha acord, ja que nomena un encarregat de recopilar informació per ajudar les parts en debat. El govern resultant del 2014 és l'anomenada coalició suédoise, perquè els colors de les formacions que la composen recorden la bandera sueca. Aquesta vegada el N-VA va ser-hi, però l'executiu és actualment presidit per Charles Michel, del Moviment Reformista (MR). L'MR és l'únic de Valònia, la regió francòfona, però al pacte hi figuren també els Cristians Demòcrates i Flamencs (CD&V) i els Liberals Demòcrates Flamencs (Open VLD). En conseqüència, sembla que posar-se d'acord comporta problemes, malgrat l'experiència ensenya que és possible, amb més o menys costos per a alguns dels seus actors.