El Mar Mediterrani deu el seu nom a la seva geografia: literalment, ‘mar entre terres’. Pierre Deffontaines, eminent geògraf humà el qual coneixia molt bé Catalunya (va dirigir l’Institut Francès de Barcelona del 1939 al 1964), va escriure en la seva obra El Mediterrani (1948) que el seu nom significaria, també, mar entre terrícoles; és a dir, mar entre persones. Una mar que unia alhora que separava exercint de centre cosmològic de les cultures de les seves ribes. Avui, però, el Mediterrani ha canviat força. I, més enllà d’unir-nos, sembla que ens exclogui els uns dels altres. Les imatges de les seves platges paradisíaques contrasten amb les pasteres plenes d’immigrants que l’intenten creuar; per no parlar del microplàstic o la contaminació dels grans vaixells comercials i turístics, que atempten contra els interessos de tots en favor dels interessos de quatre. Malgrat això, el Mediterrani és el nostre mar -mare nostrum, el van batejar els romans- i, per rodejat de ports, fàbriques, urbanitzacions i malvestats que es trobi, si ens ho proposem pot seguir sent el nostre paradís. I en això, el Mediterrani i la Serra de Collserola -aquest últim paratge rodejat també d’homes, dones, fàbriques i autopistes- guarden un destí en comú: el d’aquells que no s’arruguen davant les adversitats i saben que unes poques persones, per soles que estiguin, poden canviar el món.
Collserola es troba avui en la darrera etapa d’una metamorfosi: més enllà d’un jardí, un hort urbà
Collserola, un lloc privilegiat
La Serra de Collserola és un paratge natural encerclat per nou municipis i quatre grans accidents geogràfics: les valls dels rius Besòs i Llobregat a banda i banda, la depressió del Vallès al nord, i el pla de Barcelona al sud. Es calcula que al llarg de les seves onze mil hectàrees hi ha uns deu milions d’arbres, mil espècies de plantes i uns dos-cents tipus d'animals vertebrats, els quals representen, més enllà d’un patrimoni botànic i animal considerable, un rebost molt profitós. Tanmateix, a jutjar pel disseny i l’arquitectura de les seves fonts, com la Font d’en Ribes o la Font de Sant Pau; per l’esperit del seu públic urbanita, a cavall entre esportistes i passejadors; pel murmuri ordenat de l’aigua i dels seus arbres apuntalats, com el Pi d’en Xandri; i, en definitiva, per la seva imatge per satèl·lit: un punt verd rodejat de gris, semblaria que a priori, més enllà d’un Parc Natural (declarat per la Generalitat de Catalunya l’any 2010) fos un jardí urbà, qui sap si el més gran d’Europa o del món (és 30 cops més gran que el Central Park de Nova York); i no dubto que els últims cent anys ho hagi estat. Però Collserola es troba avui en la darrera etapa d’una metamorfosi: més enllà d’un jardí, un hort urbà.
La Rural de Collserola / Foto: La Rural
Què és un hort urbà?
Diu la FAO que els horts urbans són espais al centre o a la perifèria de les ciutats, exteriors o interiors, destinats al cultiu d’hortalisses, fruites, llegums, plantes aromàtiques o herbes medicinals, per a l’autoconsum o el consum comunitari. Al nostre país, on tenim una llarga tradició d’horts urbans a les lleres dels rius i rieres, als marges dels camins i autopistes, als patis de les escoles i instituts, o als terrenys urbans per edificar, recentment hem experimentat una eclosió d’aquest tipus d’agricultura en l’àmbit específic dels balcons i terrats comunitaris. Però, per norma general, penso que aquests nous cultius, quasi sempre verticals o plantejats en safates adquirides als centres de jardineria, guarden una intenció més aviat ornamental que no pas productiva, per la qual cosa caldria considerar-los jardins i no horts. Segons la FAO, un hort urbà pot arribar a produir fins a 15 cops més que una explotació rural, assolir els 20 kg anuals d’aliment per m², i crear un lloc de treball per cada 100 m² cultiu; per descomptat, això en mans d’un professional o d’un aficionat molt dedicat.
Can Calopa de dalt és una cooperativa social de producció vitivinícola amb un bar a vins increïble obert quasi cada dia
Torna Can Ferriol
Collserola viu un moment especial amb relació als horts urbans productius orientats a la comunitat. Més enllà dels projectes existents de caire polític o activista com Can Masdeu, una masia ocupada amb horts comunitaris i un programa d’educació agroecològica molt complet, al Parc Natural de Collserola hi afloren avui iniciatives ecoproductives com L’Ortiga, una cooperativa de cistelles ecològiques a domicili amb activitats educacionals i assessorament d’horts urbans; Can Calopa de dalt, una cooperativa social de producció vitivinícola amb un bar a vins increïble obert quasi cada dia; o La Rural, una cooperativa de producció ecològica la qual acaba d’adjudicar-se un repte majúscul: la gestió integral de la finca i masia de Can Ferriol, de 86 hectàrees, pertanyent a Sant Feliu del Llobregat. El projecte de La Rural, que ha estat seleccionat entre altres candidatures igualment interessants, presenta un enfocament integral vertebrat en tres eixos: producció agroecològica i recuperació de l’olivera, la vinya, la ramaderia i l’apicultura; un espai de cohabitatge per a quatre famílies; i un obrador artesanal energèticament autosuficient. El projecte, que s’està finançant a través d’una campanya de micromecenatge i la cooperativa de crèdit COOP7, retornarà la pagesia a aquesta masia abandonada. Posem-hi el nostre gra de blat i fem de Collserola un hort urbà amb 10 milions d’arbres, qui sap si el més gran del món.
Estat actual de Can Ferriol / Foto: La Rural