No té cap llibre publicat, però Antoni Vidal Ribera (Barcelona, 1978) és un dels millors escriptors de Catalunya. N’hem llegit articles a blogs, a mitjans com Catalunya Diari i, potser aquesta és la seva obra mestra, al seu compte de Twitter. “La primera premissa d'un bar o una botiga”, va piular no fa gaire, “és assumir que els clients, així d'entrada, mai tenen raó”. Amb raó o sense, quedo amb l’Antoni al Santornemi i, entre glops de cervesa i flaire de fideuà, la fem petar sobre gastronomia, cultura i política —si és que no és tot el mateix.
Som al Santornemi. Per què has volgut que ens trobem aquí?
T’hi he dut perquè és bo. Fan cuina tradicional catalana a un preu molt raonable. La propietària, i part de l’equip de sala i del de cuina, venen del Gelida, que potser té més encant que el Santornemi, però que si comparo els últims cops que hi he anat allà amb els últims que he vingut aquí, diria que ara mateix aquest menjar és més bo. És un puesto on t’ofereixen cuina popular però on, a més a més, et fan sentir com un aristòcrata. Et fan cerimònia, però sense carregar-te molt. La cuina l’hauria de tenir sempre, aquest punt popular i aristocràtic. Cada tres carrers hi hauria d’haver un lloc com aquest, amb un rètol de la Generalitat: “Local avalat per la Generalitat de Catalunya amb càrrec a la subvenció del fons de l’1,5 per cent…” Perquè si tu menges i beus bé… El problema que té la gent és que menja malament. Tota aquesta gent que ha anat al Sónar, tots, potser han vist els millors discjòqueis i s’han drogat amb el millor MDMA, però estic segur que s’han fotut uns entrepans de merda i una cervesa amb tres dits d’escuma. Però em demanaves pel Santornemi, oi? Mira, a mi, per començar, que el restaurant no faci cantonada ja em sembla una bona cosa, això ja m’agrada.
A mi un restaurant que no faci cantonada ja em sembla una bona cosa
Quin problema hi tens, amb els restaurants que fan cantonada?
Potser és perquè de petit vaig viure en un bloc d’aquells de Núñez i Navarro, no ho sé. Però no m’agraden els restaurants que fan xamfrà, com no m’agraden les camises de màniga curta. Als xamfrans no haurien d’haver-hi ni restaurants, ni tampoc pisos. El cas és que vaig arribar al Santornemi per recomanació del Joel Díaz, i vaig pensar: “Aquí hi estarem bé”. Són eficients, i amables fins a un cert punt. Però l’amabilitat és producte de l’eficiència, com una cosa que t’ofereixen a més a més; allò de l’experiència del client, que diuen els cursis. Hi ha llocs que són amables però no són eficients, i això és una humiliació per a mi: l’amabilitat com a segregació pura i dura, sense res més al darrere. Quan anem als llocs, tenim tendència a voler que siguin amables amb nosaltres. Jo no: jo vull que siguin eficients. I si són una mica antipàtics, millor que millor. Però, si no l’encertes ni a la de tres, a mi de què em serveix que siguis amable?
Sobre amabilitat i gastronomia, vas piular: “En Narcís, el meu carnisser, m'ha dit que només aparento quaranta anys. I clar, jo ben content, i amb l'embranzida li he demanat una mica de pernil del país per fer un extra. Amb tot això, el que us vull dir és que ens hem d'ajudar els uns als altres”.
Em va agradar, que m’ho digués. Quan fas els quaranta, que et treguin anys t’estimula la vanitat. Per a mi el mercat té una dimensió antropològica, on no només vaig a comprar fruita, verdura o peix. Jo, des que vaig a mercat, ja no vaig al teatre; t’ho fan tot allà. Els paradistes són actors, en certa manera. El mercat és un lloc extraordinari. De l’entrevista pots posar i treure el que vulguis, però jo compro verdura als germans Massó de Santa Eugènia, la fruita la compro al Planes, i el peix el compro a Peixos Pol de Llançà, que és una les peixateries més antigues de Catalunya. Totes tres parades són al Mercat del Lleó de Girona. Jo compro a aquesta gent, i no em passa pel cap comprar a ningú més. Tota aquella mandanga del quilòmetre zero, de la sobirania alimentària; tot això és veritat. Tu vas allà i compres a persones que som com tu i com jo, que tenen noms i cognoms, que tenen el negoci aquí. M’estimo més comprar tomàquets de Fornellls de la Selva, que sé com els cultiven, que comprar-los en un supermercat, que ni sé d’on venen, ni tenen gust.
Una altra piulada dins els límits del mercat: “M'he creuat al mercat amb un que ja no li compro la fruita, i quin paper més espès. Retirada de salutació, cara de gos mal passejat, només li ha faltat escopir a terra. Cap exnòvia m'ho ha fet mai això”.
Excepte si ha passat alguna cosa greu, amb les ex sempre t’hi acabes saludant. Però quan parlem d’algú a qui has comprat la fruita; a qui has tocat les peres, parlant clar, i de sobte et comença a vendre gènero que no és bo… Te’n vas a la parada del costat, és clar, però és molt violent. Després t’hi acabes trobant, i és clar, és fotut. Us saludeu, però no deixa d’haver-hi un gran cinisme al darrere.
Jo, des que vaig a mercat, ja no vaig al teatre; t’ho fan tot allà, els paradistes són actors
Abans parlaves de sobirania alimentària, però de tant en tant fas recessos. L’altre dia et vaig llegir: “Bossa de Pelotazos i una Alhambra per celebrar el caos”. O que la teràpia t’havia dut a ser menys estricte pel que fa als teus hàbits culinaris i socials: “Hi ha dies que arribo a casa i no sé què soparé. És bèstia”.
He hagut d’anar a teràpia per desfer coses, perquè no rutllava gaire fi. He passat un primer semestre que déu-n’hi-do. El psicòleg em va dir que havia de canviar pautes i abraçar el caos de tant en tant. Perquè la vida que porto és molt estricta; ja me l’he hagut de buscar així. Quan havia portat una vida més excitant, més divertida, tampoc la sabia gestionar. Acabava sobrepassat. Lo bo de la vida que porto és que jo la quotidianitat la gaudeixo moltíssim. Però té un revers de rutina que pot ser perillós, on les emocions no surten i deixa d’haver-hi entusiasme. He de vigilar molt, perquè hi ha hagut caps de setmana que m’he quedat a casa de divendres a dilluns, sortint només per anar al mercat, que dius: m’he avorrit com una ostra. També és veritat que a Girona no passa res gaire emocionant. És la ciutat més avorrida de Catalunya, amb una tensió emocional zero. Però aquests últims temps estic mirant de fer coses que no faria mai. Truco a amics, que és una cosa que no m’agrada gaire, perquè sempre tinc por de molestar, o que em diguin de quedar per compromís.
“A vegades truco a amics i els dic: anem a fer una cervesa? I diuen que sí”.
Per mi fer això, o improvisar un sopar, em fa sentir un puto malote de Harley Davidson i xupa de cuiro. Ara perquè m’he anat relaxant, però jo havia arribat a tenir programats tots els àpats dels mes. Saps els nens, que tenen el menú allà a la nevera? “El dilluns, mongeta tendra i patata…” El terapeuta em va dir: “No ets un servei de càtering, tranquil. Si arriba un dia que no saps què soparàs el vespre, no passa res”. Per a mi, aquesta incertesa de no saber què soparia era un problema de primer ordre. A més, un dels reptes que m’autoimposo és no repetir plats la mateixa setmana. És alguna mena de trastorn obsessiucompulsiu.
Antoni Vidal Ribera al Santornemi / Foto: Montse Giralt
Qui et va ensenyar a cuinar?
Jo vinc d’una família on la meva mare cuinava, i el meu pare no tenia idea de fer res. Vaig aprendre d’ella, però ella ja cuinava pitjor del que cuinava la meva àvia. Vull dir: que hem anat perdent llençols a cada bugada. Jo m’enrecordo d’entrar a casa dels avis, a Arbúcies, davant de la rectoria, i sentir l’olor de llenya, d’alzina i d’arròs blanc amb mantega. L’arròs que feia la meva àvia era cruixent, i per a mi és com allò de la magdalena de Proust. O un panet de viena farcit de salsa de tomàquet, ou, gambes, que ficava al forn pocs minuts i quedava boníssim. Allò no ho he tornat a veure enlloc més. Són plats que s’han perdut; la meva mare ja no els sap fer. Passa una mica com els restaurants. ¿Saps quan li van demanar un desig a Josep Pla, i ell va dir que li agradaria tenir divuit anys i fer el primer viatge a Itàlia? Doncs jo aquests últims anys he anat al Disfrutar, al Gresca, al Al Kostat, però si a mi em diguessis de fer un viatge en el temps, demanaria tenir divuit anys i anar a Can Sitra. Anar-hi en Enramades, que és la Patum d’Arbúcies, a fer porrons de vi a l’estiu amb els amics. Demanaria això exactament.
Ara citaves Pla, però els teus seguidors també t’hem llegit referències a Cheever: “Hi ha una hora feliç dels homes lliures que s'inicia tot just ara amb una cervesa i unes patates del xurrero. Això ho va dir en John Cheever en els seus diaris, però ben escrit i en versió alcohòlica”. Cal Carré acaba de publicar el seu conte més famós: El nedador.
John Cheever era un home a qui li costava resistir-se als impulsos alcohòlics, i va haver de determinar una hora legal per començar a beure, que eren les cinc o les sis de la tarda; deia que allà començava l’època més bonica de la seva vida. Sigui Pla, sigui Cheever, jo sempre miro d’agafar-me a referents, adaptar-los i posar-los en perspectiva. Però res del que escric és meu. A mi ser original no m’interessa gens. Com sempre hi haurà algú que ja ha escrit allò que volies escriure tu, però molt millor, l’única cosa que pots fer és adaptar-lo i reinterpretar-lo a la teva manera. A Pla l’he copiat tant com he pogut… Ostres, hi ha el Jaume Sisa a la porta. Potser entra i tot, eh. (Jaume Sisa entra al Santornemi i el fan passar a la sala interior) És clarament un dels grans. Vull dir: aquest tio perquè és català, però si Qualsevol nit pot sortir el sol fos un disco francès o italià, tothom diria que és un dels millors discos de la història. Si no fóssim una cultura minoritzada, l'haurien portat a Las Vegas, al Sisa. És fort que als vuitanta ell i tot un seguit de penya s’hagués d’exiliar artísticament a Madrid perquè aquí no els hi fotien cas. Vull dir: el pujolisme no va acollir de la mateixa manera en Sisa que a Núria Feliu.
Creus que és per això, que en Sisa sempre parlava bé de Pasqual Maragall? Recordo que fins i tot va donar suport a la campanya municipal de Jordi Hereu.
No ho recordo, tot això. Però sí que tinc clar que en aquella època hi havia faccions i que la polarització era molt gran. Però mira, et diré una cosa: abans les coses estaven més clares. A la primera fila dels mítings socialistes hi havia el Loquillo, el Serrat i el Boadella, que carregava contra els convergents; anava contra en Pujol. Ara la sàtira política vol carregar contra tothom i repartir la mossegada. Això que fa el Toni Soler, per exemple, a mi no em convenç. Porta des de 2006 amb una moto que ja està venudíssima. M’estimo més que es faci sàtira política més dura, i que es faci contra algú. Dispara contra qui vulguis, però no disparis contra VOX i contra la CUP de la mateixa manera. No tots els polítics són iguals, ni tots es mereixen el mateix.
Si a mi em diguessis de fer un viatge en el temps, demanaria tenir divuit anys i anar a Can Sitra a fer porrons de vi a l’estiu amb els amics
En general, les teves piulades m’agraden molt, però m’agraden especialment aquelles on parles de neteja: “Si fa els sòcols de genolls és dels bons”.
Els sòcols s'han de fer. A mi, de petit, la mare em va dir que de gran tindria dues opcions: “Fer com el teu pare, que li he de fer tot jo, o fer-t’ho tu”. Jo vaig aprendre a planxar amb quinze anys, i amb disset ja hauria pogut anar a la universitat de la planxa; n’era un puto crac. Pel que fa a la neteja, no ho sé, jo sempre he estat molt ordenat. A mi si em preguntes per les virtuts, les objectives-objectives, et diria que soc net i ordenat. Amb aquest tema també m’he hagut de relaxar, perquè jo era de netejar posant-me cronòmetre per veure com podia optimitzar al màxim el temps. Havia arribat a fer marques d’una hora, trenta-set minuts, cinquanta segons.
“He netejat a fons l'habitació del nen. Llit desarraconat, armaris, calaixos, sòcols”. Aquest contingut també m’agrada molt: les piulades on parles del teu fill. “D'aquí una hora ve el millor moment de la setmana: recullo l'Andreu i berenem”.
En moltes de les coses que escric, hi ha un punt d’hipocresia; no me n’amago. La hipocresia és el lubricant social de la convivència. Però quan escric sobre el meu fill soc plenament sincer, al cent per cent. Tinc molts defectes, però trobo que soc el millor pare del món. Estimo al meu fill incondicionalment. Encara és el meu millor pla. És la meva primera opció, i jo també ho soc per a ell. Quan penses en l’amor de la teva vida, la concepció que tens és la de la mitja taronja, l’amor romàntic per a tota la vida. Jo durant un temps vaig estar molt frustrat per no trobar-ho, això. Les meves parelles eren efímeres, i deia: potser mai ho trobaré. I, ostres, ho tenia allà davant. Era el meu fill estimant-me a mi i jo estimant-lo a ell. Només em calia canviar el filtre. Mai m’hauria pensat que la paternitat em canviaria tant. Dona sentit a la vida.
“Quan el nen marxa res em consola”. Aquesta piulada em va fer miques.
Jo vaig pensar que em separaria i que seria fantàstic. Que m’ho passaria molt bé. I no. El que passa és que tenia molta llenya per cremar i moltes ganes de fer el burro. No ho sé. Jo arribava a casa i tenia la meva parella, el meu fill i dos gats. D’un dia per l’altre, arribes a casa a quarts de vuit i estàs sol. Vull dir: és dur. Tenir-lo a ell, que és petit, i que se’n va i et fa una abraçada molt gran i un petó. I tornes a estar sol. Vaig passar-me tres anys plorant. Plorava mitja hora. Després em refeia, perquè saps que estàs actuant bé; que estàs fent el que és millor per a ell. Però fins que no va creixent i t’adones que el vincle que us uneix és molt fort, ho passes malament.
Antoni Vidal Ribera al Santornemi / Foto: Montse Giralt
A què et dediques, Antoni?
Porto un gabinet de comunicació en una patronal de residències de gent gran. No té l’emoció d’un mitjà tradicional clàssic, però sí que et dona l’oportunitat de tocar moltes tecles. Em permet fer moltes coses i molt diferents. Per arribar a la feina agafo l’AVE cada dia des de Girona. M’ho he de pagar jo, però pensa que ara està a meitat de preu. L’AVE també té tela; d’allà també hi surt cada història… Lo bo de l’AVE és que ens coneixem tots, i allà tothom sap de quin peu calça cadascú. Jo parlo en català amb tothom a l’AVE, soc molt militant amb això. I tots els revisors parlen en castellà: el Pedro, el Carlos… Són molt divertits. Si t’adorms, et desperten: “Venga, hombre, al trabajo, que ya hemos llegado a Barcelona”. Diuen “Gerona”. Fan molta gràcia.
Aquesta militància amb el català entenc que no la tens només a l’AVE.
Jo parlo català a tot arreu. Perquè soc català. Amb la nostra llengua hi ha un genocidi cultural en marxa, i gent que veu opressions a tot arreu, amb aquest tema miren cap a un altre costat. Sense un estat al darrere, si no ens independitzem ja, perdrem el català. Ara diuen que vindrà l’extrema dreta, i si ve hi plantarem cara. Però l’agressió és clara: és contra el català aquí, al País Valencià i a les Illes Balears. Perquè saben que el català dona identitat: si una persona migrada arriba aquí i parla espanyol, no té per què sentir-se’n; però si ve aquí i parla català, se sent català. Que ni aquesta persona ni tu ni jo ens puguem passar vint-i-quatre hores parlant la nostra llengua, és molt gros. Que els meus pares escriguin millor en castellà que en català és molt gros. Per què hem d’aguantar tota aquesta merda? Sí: soc nacionalista, em sap greu. Amb ganes de deixar de ser-ho, que deia aquell. El dia que siguem independents, ho deixarem de ser.
L’amor de la meva vida és el meu fill estimant-me a mi i jo estimant-lo a ell
Hem de tornar a fer un referèndum?
No: vam votar i ja va sortir que sí. Què és això que diuen ara, de tornar a votar? Quina merda és aquesta? Vam votar i vam guanyar, no? Ara per què hem de tornar a votar? Els escenaris per independitzar-nos són tres: el democràtic, que és el referèndum; el de desobediència civil, que passa per una vaga general indefinida amb gent que estigui al peu del canó, i dels dos milions que érem, veurem quants aguanten; i per últim, quan tu ja has paralitzat el país amb la vaga, negocies amb l’estat els termes de la secessió. No són tres escenaris alternatius: són consecutius. I el referèndum ja l’hem fet.