Tenir una història darrere és el somni de qualsevol restaurant. Això que en màrqueting anomenen storytelling, quan petits episodis es transformen en relats memorables que emboliquen un plat o una tradició culinària. Tanmateix, hi ha llocs que no necessiten artificis perquè el seu llegat parla per si sol. A Barcelona, pocs restaurants en poden presumir com ho fa 7 Portes, un establiment amb gairebé dos segles d'història que, a més de ser un referent gastronòmic, va ser l'escenari on va néixer una de les postres més icòniques dels anys 80 i 90: el pijama. Un plat que condensava l'esperit de l'època, amb una combinació d'ingredients que el convertien en una autèntica festa per al paladar. Però la història d'aquest local no es redueix a la seva cuina, perquè si hi ha una cosa que el distingeix és la seva capacitat per haver estat testimoni d'alguns dels moments més singulars de la ciutat.
El restaurant de Barcelona on es va inventar el pijama
Parlar amb Paco Solé Perellada és submergir-se en el passat de Barcelona. Amb tot just set anys ja rondava pels passadissos del 7 Portes i, als seus 78, continua sent una presència habitual al local. "Vaig néixer allà, vivíem en la planta de dalt, i com ens passava a tots els fills d'hotelers, el menjador del restaurant era pràcticament la nostra casa", recorda amb un somriure nostàlgic. La història del 7 Portes és ben coneguda, però hi ha episodis menys repetits, com el fet que a l'edifici on s'ubica es va realitzar la primera fotografia presa a Espanya. Un daguerreotip de 1848 que va immortalitzar la Casa Xifré, manada construir per un dels homes més benestants del país en el seu temps, José Xifré i Cases.
Però, deixant de banda la fotografia, la pregunta que realment importa és: com va néixer el pijama? La història ens porta als anys 50, quan un acord entre Franco i Eisenhower va permetre que la Sisena Flota de la Marina nord-americana recalés a Barcelona. Els marins que baixaven a terra buscaven llocs on menjar bé, i el 7 Portes es va convertir en un dels seus favorits. En aquells anys, una de les postres que més sol·licitaven els oficials nord-americans era el "pêche melba", un clàssic francès a base de préssec en almívar i gelat, creat en honor a la soprano Nellie Melba. Amb el temps, la comanda es va anar adaptant al gust local i, a causa de la repetició fonètica, de peach va passar a pijama. Així van néixer aquestes generoses postres que, a més del préssec, van incorporar nata, cireretes, gelat i un flam, donant com a resultat una reinterpretació colossal de l'original.
Les clàssiques postres franceses de préssec van passar a dir-se pijama
Es continuen servint entre 50 i 60 Pijames a la setmana, la qual cosa es tradueix en més de 3.000 racions a l'any. Unes xifres sorprenents si es considera que, avui dia, les sobretaules són més lleugeres i les postres compartides cada vegada més habituals. "L'estrany és que la gent encara ho demani. No perquè no estigui bo, sinó que perquè ja no es menja tant com abans, i menys de postres", admet amb humor Paco Solé. Malgrat que ha desaparegut de la majoria de cartes, el 7 Portes resisteixen amb la recepta original, inclosa la cirereta en almívar, un ingredient cada vegada més difícil de trobar perquè ha caigut en desús.
El restaurant, amb gairebé dos segles de vida, segueix en plena forma i manté la seva essència com un clàssic imprescindible de Barcelona. Rep uns 500 comensals al dia, locals i visitants, encara que aquí no es parla de turistes, sinó de clients de passada. En els últims anys, fins i tot ha ampliat la seva presència amb propostes més informals com La Barra del 7 Portes, que compta amb un local a Pla de Palau i un altre a la zona alta de la ciutat. Però si alguna cosa no canvia és la història que l'acompanya i el seu paper en la memòria col·lectiva. Perquè, encara que el pijama ja no sigui el rei indiscutible de les postres, en aquest racó de Barcelona continua ocupant un lloc d'honor a la carta i en el record dels qui en van gaudir en la seva època daurada.