A Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres), El Far és un personatge més. Es tracta del bar que el David hereta de l’Eduard, i que a les pàgines del llibre es defineix com l’únic lloc d’Igualada que no fa olor d’anonimat corporatiu. I encara més. “Al Far s’hi entra com un cavall surt d’un incendi: amb aclucalls, perquè el perill, la nostàlgia o el rostre inclement de la decepció poden ser a cada cantonada, gravats a les parets”. La novel·la, guardonada amb el Roc Boronat, és la segona referència d’Arià Paco (Igualada, 1993), doctorant en filosofia i professor auxiliar a distància a la Universitat d’Arizona. Ens citem amb ell al Bar Mendizábal per entomar la nova entrega de l’Entre copes.
Al llibre dius que hi ha dos tipus de matins de ressaca: els tristos i els feliços. Quin va ser l’últim cop que vas tenir ressaca?
Segurament, l’últim cop hagi estat algun diumenge d’un parell de setmanes enrere. Els diumenges són el meu dia de ressaca. Quan ja estàvem vacunats, però la pandèmia encara era un tema de conversa, sempre parlava amb els amics que, per a la gent de la nostra edat, passar la covid era com passar una ressaca. Vull dir: per passar-nos-ho bé una nit, ja paguem amb gust aquest cost de dos dies. Però és un cost i, com ho és, la pregunta que sempre et fas l’endemà és: ¿paga la pena? N’hi ha de gratuïtes, però també hi ha altres on, en retrospectiva, per les situacions inesperades i les converses valuoses que has tingut; per haver estimat els teus amics d’una manera determinada, sí que compensa aquest dia menys de vida que patim. Els dies de vida autèntica són tan pocs, que penses: a canvi d’un dissabte com aquest, val molt la pena que aquest diumenge no existeixi.
Hi ha hagut alguna ressaca que t’hagi canviat la vida?
Alguna que m’hagi fet pensar a deixar de beure? És una reflexió que només faig aquells diumenges dels quals parlàvem. Hi ha una cançó de Brams on la tornada diu: “dilluns que ve deixo la beguda”. I una segona veu hi respon: “no t’ho creus ni tu!” Hi sona molt sovint al casal popular d’Igualada que utilitzo de referent per crear El Far, el bar de Covarda, vella, tan salvatge. El de veritat, el d’Igualada, es diu El Foment. Si hi entressis, després de llegir el llibre, el reconeixeries a l’instant: arquitectònicament és una cosa molt antiga i molt senyorial que, de sobte, acaba en mans de la gent més inesperada. És aquella mena de bar on saps que hi trobaràs algú per xerrar o per fer una cervesa, sense necessitat d’haver-hi quedat prèviament. A Barcelona, per quedar amb algú, necessites tota una logística prèvia i una calendarització que a Igualada no cal.
És una mica trist que el bar sigui un espai de consum. Em fan enveja les cadires amb què les àvies andaluses ocupen el carrer per xerrar.
I a tu t’hi està bé, aquesta dinàmica del bar de poble?
Sí que em funciona, perquè tinc una naturalesa molt dual. Vull dir: durant moltes hores al dia soc una persona solitària que llegeix i escriu; i si, de cop, m’agafa la necessitat de socialitzar de forma capritxosa i sense premeditació, el fet que hi hagi una dinàmica orgànica funcionant-hi al marge, una cosa que em pugui trobar si la necessito, ho fa tot molt fàcil. A més, escriure em dona una hiperactivitat mental, una veu constant que no calla, que gairebé no em deixa ni dutxar-me tranquil —escriure, de fet, és capturar aquest excés de discurs—, que d’alguna manera necessito apaivagar. Jo sé que, si estic tot el dia escrivint, a partir de les nou del vespre necessitaré una cervesa. L’alcohol pot ser un sedant molt útil, quan et passes tot el dia atiant el foc de la ment.
Aquesta familiaritat de la qual et beneficies al bar de poble també té contrapartides, però. Al llibre hi escrius: “Citar-se amb un ex al Far és gairebé televisar-ho”.
El bar té aquesta paradoxa, que és públic i privat alhora: has de pagar per entrar-hi i per mantenir-t’hi dins, però alhora et permet jugar al joc de la visibilitat pública. És una mica trist, que un espai on ens hi relacionem sigui, alhora, un espai de consum. Em fa sentir enveja de les cadires amb què les àvies andaluses ocupen el carrer per petar la xerrada; això em sembla un lifehack molt necessari.
Parlant d’àvies: els personatges de Covarda, vella, tan salvatge reflexionen sobre com, malgrat que les seves s’hi hagin deixat la pell fent anar les ramallosses de cosir, pensen en les àvies com a cuineres, no com a treballadores.
La meva àvia tenia ramallosses a casa i es passava tot el dia cosint, alhora que pujava quatre criatures. Jo això no ho vaig arribar a veure, aquest apogeu màxim de productivitat, d’estar fent-ho tot alhora. A les àvies les coneixem com a àvies, i ens donen aquesta falsíssima imatge de persones tranquil·les, sense estridències, quan en el fons han sigut unes dones que han fet coses molt bèsties i que han currat pels descosits.
Aquesta presa de consciència contextual també apareix quan parles dels homes que omplien el bar del costat de l’institut a mesura que les adoberies anaven fent fallida.
M’interessava aproximar-me d’aquesta manera a la realitat d’Igualada perquè, al capdavall, els joves protagonistes del llibre, que un se’n va a Alemanya, que un altre se’n va als Estats Units, ho fan en resposta a una realitat material: durant anys, l’Anoia ha estat la comarca amb més atur de Catalunya. Igualada és un lloc econòmicament molt deprimit, perquè depenia d’unes indústries que se n’han anat a altres països on la mà d’obra és més barata, i arriba un moment on es queda sense projecte. Jo soc net de la immigració que, des de Múrcia i des d'Aragó, va venir a Igualada a buscar feina en sectors que ja pràcticament no existeixen. Jo molt sovint em pregunto com és, que neixo a Igualada. No és atzar la paraula que busco, però si m’interessa aquell cúmul de coincidències que conformen els teus grups socials, que et configuren com a persona i que et fan adoptar una identitat diferent de la dels teus avis. Jo soc català, però els meus avis ni tan sols el parlaven.
Jo soc net de la immigració que, des de Múrcia i des d'Aragó, va venir a Igualada a buscar feina en sectors que ja pràcticament no existeixen
Aquest èxode ara és més aviat sentimental, i el llibre no només se'n fa ressò, sinó que profunditza en les dinàmiques de bar on els parroquians determinen si es poden acostar a una nouvinguda, o no, en funció de si la llegeixen com a “la parella de”.
Jo tinc amigues que han vingut a viure a Igualada perquè hi tenien la parella allà, i realment els hi costa moltíssim treure’s l’etiqueta de “la nòvia de” i que les deixin de veure a través d’un tercer. Al llibre, hi ha un moment on l’Itziar li pregunta al Biel: “si ho deixo amb el David, continuarem sent amics?” M’interessa, quan una relació s’acaba, què en fem de la resta de relacions, i explorar altres coses diferents de tot allò que tenim tipificat socialment. Amb l’amor romàntic, és molt evident el guió que has de seguir, però no ho és tant quan parlem d’amistat. O en la relació entre un padrastre i un fillastre quan el lligam que els unia es trenca, com al Poeta chileno d’Alejandro Zambra. Aquestes relacions sense codis, aquests espais intermedis, m’interessen molt. Crec que hem de trobar maneres d’integrar-nos en la vida de l’altre que no siguin aquelles purament íntimes; aquelles que ens fan escollir únicament una persona i desvincular-nos de la resta.
A voltes amb aquesta desvinculació, al principi de llibre escrius que el David, el fill del bàrman, fuig de l’ombra del seu pare. Fugim del poble perquè fugim dels pares?
Hi ha un moment del llibre on els personatges s’ho pregunten: ¿traïm els pares, quan marxem del poble? I en part s’ho pregunten perquè, quan els pares et donen certa educació, el que volen és que puguis sortir del poble. Això d’alguna manera es podria entendre com que els pares malparlen de la vida que han dut ells, com si la impugnessin. Els meus personatges no estan exactament fugint dels seus pares, malgrat que al principi sí que ho faci el David. El David, precisament, experimenta un canvi en aquest sentit que fa detonar la història: quan mor l’Eduard, ell deixa el món audiovisual i es posa al capdavant del bar. És llavors quan, tota aquella insatisfacció que experimenten els amics de la seva colla, ell deixa de sentir-la. Li està bé, amb una vida tranquil·la i amb els llaços de la petita comunitat, alhora que els seus amics són incapaços d'acceptar que hagi renunciat a la imatge i al discurs d'èxit que li han venut durant l’etapa d’estudis superiors.
El David entoma el rol de bàrman de forma molt litúrgica.
Parlo de la seva conversió en clau religiosa perquè la seva aposta implica l’abandonament de la fe anterior, la de l’èxit creatiu, cap a una altra mena de fe. I clar que hi ha la cosa performativa, perquè per a mi hi va intrínseca al concepte de bar. l al capdavall, un bar és un lloc on es genera no la fantasia, però si el joc, la petita ficció, que som servits per algú que té com a missió escoltar-nos i proveir-nos de tot allò que demanem. Si t’ho mires antropològicament, és una cosa ben estranya, però que el David viu amb pau quan es posa al capdavant del bar. És una pau que, èticament, m’agradaria tenir a mi. M’agradaria ser algú que, senzillament, en té prou. Algú que no té insatisfacció. Escriure, però, és una feina que es basa, com deia Susan Sontag, en estar permanentment insatisfet.
Quan es posa al capdavant del bar, el David viu una pau que m’agradaria tenir a mi. Voldria ser algú que, senzillament, en té prou.
Em deies que el bar de Covarda, vella, tan salvatge està inspirat en El Foment d’Igualada. El bàrman d’El Foment i el d’El Far s’assemblen, també? Hi vas sovint?
El Foment ara el porta un bon amic meu que, en part, sí que em va servir d’inspiració per al personatge del David, tot i que els camins vitals que han fet han estat diferents. El fet que siguem amics amb ell fa que, tot i que ja hi érem assidus, ara ens hem fet fixes del bar, en lloc de fer ruta d’un bar del rotllo a un altre bar del rotllo.
Què vols dir, amb un bar “del rotllo”? Un bar de punks?
“Del rotllo”, a Igualada, és un eufemisme per dir “independentista”. Quan vaig començar a sortir de bars, d’adolescent, eren els ambients pels quals trobava més guay moure’m. La veritat, però, és que jo no m’ho prenia gens políticament. No sé com dir-ho: simplement, seguia la meva colla, i amb la meva colla ens hi trobàvem còmodes, en aquells ambients. Però jo no em considerava obertament independentista amb 18 anys. Aleshores la independència no és que em semblés una cosa marciana, però sí molt lluny del possible.
Un dels teus personatges està treballant en la seva tesi i de sobte, hi escrius, “els seus arguments comencem a simpatitzar amb el nacionalisme, amb el localisme”. Entenc que, al llarg dels anys, tu també has experimentat aquest viatge.
I encara ho estic fent. La meva tesi gira al voltant de les obligacions polítiques del votant, i quan més hi avanço, m’adono que tot plegat neix d’una necessitat personal. Les coses que defenso a la tesi tenen a veure amb el neguit de què fer, en democràcia, quan la pregunta que interessa a un grup d’electors no està permesa; no paro de posar el cas català com a exemple. La meva pulsió nacional, en aquest sentit, sí que va créixer durant els anys que passo a Arizona fent el màster.
Un dels personatges del llibre, quan és a l’estranger, entra als bars simulant que parla per telèfon en català perquè no l’empipin. Fins a quin punt tu també has fet servir el català com a escut de protecció, vivint a Arizona?
Com a escut potser no, però jo necessitava el català, i vaig estar buscant catalans a Arizona de forma obsessiva. Els buscava a qualsevol xarxa social, però no ho vaig aconseguir. Per connectar amb la llengua, una cosa que feia era anar a una esplanada del desert de Tucson a escoltar i cantar música en català. Cançons que, de més jove, em feien mandra. Recordo preguntar-li a un americà: quan em sents cantar en català, ¿què et ve al cap? Em va respondre que li semblava un terrorista; una persona que en porta alguna de cap.
La finestra d’oportunitat que va tenir l'1-O als informatius d’els Estats Units va ser molt curta, perquè al cap de poques hores va haver-hi una matança a Las Vegas, i aquella cosa que havia passat a Espanya va deixar de ser notícia
Eres a Arizona, l’octubre del 2017?
Sí, ho vaig viure a distància i passant molts nervis. Amb la diferència horària, per a mi era de nit a més, i va ser una nit d’insomni. La cosa interessant que vaig experimentar, al viure-ho tot entre americans, era assabentar-me del poc ressò que tenia tot plegat. La finestra d’oportunitat que va tenir als informatius d’els Estats Units va ser molt curta, perquè al cap de poques hores va haver-hi una matança a Las Vegas, i aquella cosa que havia passat a Espanya va deixar de ser notícia. Com volent dir: han matat a un centenar de persones amb una AK47 a Las Vegas; una mica de seriositat. Jo estava preocupat per una cosa molt forta i, alhora, no ho podia parlar amb ningú. “Què? Qui? Catalans?”.
A Covarda, vella, tan salvatge, els teus personatges passen per un queviures al vespre per comprar menjar i portar-lo als manifestants que són a l’aeroport. Quan són de camí, desconvoquen la manifestació, i es queden amb un pam de nas.
Aquesta mena de desengany, o de despolitització, o de desangelament, em semblava important col·locar-lo a l’inici, per apuntar la direcció de la novel·la. Han intentat això i han fallat, de la mateixa manera que han intentat fer documental i no s’han sortit; la vida els acaba portant per altres llocs. El problema que explora la novel·la és com resoldre la seva amistat i l’encaix que els uns tenen a la vida dels altres. La vida separant-nos i atomitzant-nos: per a la nostra generació, el Procés ha sigut això. Un recordatori que la vida és creure que podem fer coses junts, malgrat que no les acabem fent.