Canvio les pizzes de massa fina per les gruixudes: existeixen diferències reals?

Sembla que la recepta de la pizza està clara, ja que es consumeix a tots els racons del planeta des de fa uns quants anys. Però, com en tot, de la pizza també hi ha versions. I no només parlem dels ingredients que afegim en la part superior, sinó que les opcions comencen des de la mateixa base. A tall de resum podem dir que existeix tres tipus de massa.

Els 3 tipus de massa de pizza

En primer lloc, la massa fina. És la més estesa a Europa i sol ser habitual en restaurants italians. És molt més cruixent i no sol presentar diferència a les vores. Després hi ha la massa clàssica que és un punt més gruixuda que l'anterior pel qual és una mica més esponjós i sí que té vores clares. En ser més consistent admet més farcit que la de massa fina, que quan et passes amb la salsa corre el risc de trencar-se. I, finalment, la massa gruixuda. És més habitual veure-la en pizzeries argentines, d'on són molt típiques. En altres llocs la podràs trobar com a estil Chicago o com a pa pizza. I és que aquesta massa és molt més semblant al pa, tant pel seu gruix com pel fet de ser més esponjosa.

Com afecta el sabor i quina engreixa menys?

Òbviament, la gruixuda aporta molt més sabor, per la qual cosa la massa ha de ser bona perquè aporti una cosa positiva i no resti massa protagonisme a la resta d'ingredients. D'altra banda, les que són molt fines aporten un punt cruixent. Realment la pizza no és dins dels aliments prioritaris de cap dieta. Així i tot, si apostem per una de massa fina i cuidem la resta dels ingredients (donant prioritat a les verdures, per exemple) sí que es pot aconseguir una pizza una mica més light que una de massa gruixuda, amb doble de formatge, pepperoni i bacó.

Quina és la més tradicional i quina és millor?

A diferència del que puguem creure, la pizza clàssica italiana no és la de massa ultrafina. Hem de tenir en compte que aquest plat va néixer amb la idea de menjar-se al carrer, caminat. I, com a bon plat de carrer, complia el requisit de mantenir-se per no anar perdent part dels seus ingredients pel camí. Per això, l'original era una mica més gruixuda amb la intenció de poder menjar-se amb les mans alhora que recollia una bona quantitat d'ingredients. Avui, aquest record és més present en les conegudes com a pizza "al taglio".

D'altra banda, hi ha el dubte popular de quina és la més fàcil de fer. Sense cap mena de dubte, les que tenen la massa fina. En part, perquè són més ràpides tant en la fermentació de la massa com en la cocció en si mateix. Les més gruixudes necessiten més temps perquè la massa pugi (com el pa) i també més temps de forn.

Finalment, la mare de totes les preguntes al voltant de les masses de les pizzes i és quina és la millor. Els grans jutges dels campionats de pizza mundials solen dir que el 60% de l'èxit d'una pizza és a la massa. Per tant, aquesta definirà el resultat final. Però, com tot en aquesta vida, la massa de la pizza també és qüestió de gustos o de fases, perquè ja sabem que avui ens pot donar per la pizza de massa ben esponjosa i amb una bona barreja de formatges de qualitat i l'endemà... demanar-ne una de massa fina amb pinya.