Diumenge, Sant Joan, un sol que peta, i un croissant d’ametlla de l’Eastern Market que fa plorar de bo. Encara amb lleganyes als ulls, obro una publicació anglesa que parla de la festivitat de Sant Joan, i he pensat: "Mira que bé, la coca ha fet el cim!" Tot el que puja baixa, i els coitus interruptus existeixen. Enceto la lectura i la columna arrenca així: "Coca de Sant Joan is a popular Spanish cake, in fact it's a pizza with sweet toppings" ("La Coca de Sant Joan és un pastís espanyol molt popular, de fet podríem estar parlant d'una pizza amb ingredients dolços").
Anem al gra: l’spanish el deixem per una altra secció del diari, però ni un carquinyoli és un "catalan biscotti", ni una crema catalana una "catalan crème brule", i encara menys una coca de Sant Joan una "pizza with sweet toppings". Traduccions que amb l’ànim d’oferir dreceres al lector, per tal que identifiqui ràpidament les nostres menges, aconsegueixen llençar el missatge al món que el corpus culinari català és ple d’imitacions i versions locals de les grans menges originals franceses o italianes. Tant se val qui va ser primer, si l’ou o la gallina. Però de versions catalanes, res de res.
Ni un carquinyoli és un "catalan biscotti", ni una crema catalana una "catalan crème brule"
Catalunya és i ha sigut terra de coques, cocs i fogasses des de temps medievals; barreges variades d’aigua, farina, llard o oli, dolces i de recapte. En tenim més d’un centenar, m’arrisco a pensar que Catalunya és el lloc del món amb més varietat de coques. La diversitat del rebost i el paisatge català, han engendrat coques típiques a cada indret. Només per començar-ne una llista llarga: la de cabell d’àngel a les comarques de Lleida, la de trempó a Mallorca, la saginosa de la Cerdanya, la de Perafita, la de Montserrat, la de Farners, la de Llavaneres, la d’Organyà, la de vidre, la de full, la de brioix, tapades, obertes. En general, a les zones de costa s’hi posa peix i verdures fresques, i a les comarques d’interior hi posen fruita seca, mel, formatge, pomes i llardons. Si les voleu totes recopilades, en Vicenç Marquès n’ha fet un compendi de les més bones.
Històricament, la coca tenia un sentit sacramental, lligat a celebracions o diades religioses. Avui a Catalunya, però, menjar coca és un fet que gairebé forma part del nostre dia a dia, encara conservem però les coques típiques de diades assenyalades —la coca de llardons del Dijous Gras, la coca del dia de Sant Joan.
De receptes de coca de Sant Joan n’hi ha tantes com forners, pastissers, bloggers i nouvinguts a la massa mare. Totes elles, versions úniques i bones de la coca catalana més solemne per se, la mare de les coques: la de Sant Joan. Tradicionalment feta baixar amb vi dolç o vi ranci, avui sembla que aquests caldos no vesteixen prou i les bombolles els han deixat fora de brindis. Sempre he pensat que la de fruita confitada i el ranci fan un tàndem de luxe que hauríem de recuperar.
Històricament, la coca tenia un sentit sacramental, lligat a celebracions
Si traieu la pols als volums del Costumari Català, llegireu que antigament, les coques de la nit de Sant Joan eren rodones, amb un forat al mig en record del disc solar, es pastaven a les cases i les duien a coure al forn del poble. Més tard, les van començar a fer els forners, i eren coques molt llargues per tal que tot el veïnat en pogués menjar; cada veïnat en feia la seva. Els forners tenien tècniques acurades per tal de coure coques tan llargues. Un cop cuites, nomenaven una comissió de portadors per anar a cercar la coca, que portaven damunt de l’espatlla seguida d’un reguitzell de veïns. Cada revetlla, la coca era motiu de competència entre veïnats. Només la podia tallar el veí més vell, i preferentment si es deia Joan, fet que succeïa passada la mitjanit. Era costum i obligació menjar-se la coca a l’aire lliure, ja que fer-ho a aixopluc els portava malastrugança.
Es creia que durant aquesta nit profana d’adoració al sol, éssers mítics que vivien als boscos sortien dels seus amagatalls. Depenent de les zones del Principat, es creia en diferents personatges esgarrifosos, com per exemple els gambutzins, les cucales, les llufes, les ànimes en pena, els nyitos; però la majoria creien en les bruixes. Bruixes que sortien a ballar el ball rodó desesperadament, bruixes de mar i de muntanya, bruixes que ballaven amb dimonis i bruixots que ballaven amb dimònies.
De moment jo no les he vist mai, però el que sí que he vist avui, són traduccions de menges catalanes que fan tanta o més por que tots aquests personatges esgarrifosos.