Bresca és al Pallars Sobirà, en una de les estribacions del Boumort, en una balconada excel·lent sobre Gerri de la Sal, i dominat per la visió de la Geganta, una carena a l’altra banda de la Noguera que, posant-hi poca imaginació, veus com una figura femenina ajaguda. Bresca és un poble d’aquells tan ben posats, però que ho porten amb una elegant discreció: són vint habitants permanents, i les cases envolten el roc dret on hi havia el castell —un castellot amb la seva corresponent quota de llegendes d’espases d’or i reis moros—.
Tot i que ens hem fet un fart de rodar per aquests mons de Déu, a Bresca no hi havíem estat mai. Per tal de calcular el temps de viatge, li diem al navegador del cotxe que ens hi porti. Amb una insistència exasperant, míster Google ens indica que el Bershka més proper era el d’Andorra la Vella i, en segon lloc, el de la plaça de Sant Joan de Lleida. Com és natural, prescindim de l’auxili de la tecnologia moderna i, amb l’esperit indòmit dels exploradors àrtics, hi arribem sense més dificultats després de travessar el Cantó, on una nevada de març marçot n’ha deixat un pamet.
A l’entrada de Bresca —quin topònim més dolç i delicat!— ens espera en Xandri Amat. Vinculat a Bresca des de petit, hi viu de manera permanent des de la pandèmia. En Xandri és editor per partida triple (Amat, Profit i Bresca) i pot combinar-s’ho per treballar des del poble; això sí, amb el peatge de baixar un cop per setmana a Barcelona. Però des de fa set anys, ha dedicat tots els esforços a aixecar un projecte engrescador per recuperar terres de conreu, plantar vinyes i oliveres i, al final del procés, fer vins i olis de qualitat. Així escrit sembla tot molt senzill. Bufar i fer ampolles. Arribo, planto, cullo i elaboro, com diria Juli Cèsar.
Però la realitat, ai, la realitat, és sempre molt tossuda i no posa les coses gaire fàcils. D’entrada, calia recuperar els camps antics, les feixes i els bancals que el bosc havia devorat després d’anys d’abandonament. No ens podem ni imaginar el canvi que ha experimentat el paisatge del Pirineu en només dues generacions. La superfície forestal s’ha multiplicat. Les antigues boïgues que amb tant d’esforç van fer els nostres avantpassats per poder sembrar una mica de blat, per plantar alguna vinya i tenir quatre oliveres per a l’autoconsum són reclamades, així que deixen de ser conreades, pels pins i les alzines.
Si la humanitat desaparegués, en vint o trenta anys la botànica, que és tossuda, hauria reclamat tot allò que en un moment va ser seu, i li seria igual que hi hagués asfalt, ciment o formigó. Imaginem-nos la facilitat amb què recupera l’espai agrari. En Xandri ha hagut de lluitar contra la sequera pertinaç instal·lant-hi un sistema racional de regadiu, ha hagut de combatre la voracitat dels milers d’ocells que, des dels arbres del davant, esperaven que el raïm fos prou madur per devorar-lo d’un dia per l’altre. S’ha hagut d’imposar contra els exèrcits de cabirols, cérvols i porcs fers, que s’entesten a furgar, rosegar i, en definitiva, obstaculitzar els esforços del pagès. Però tot es pot véncer amb constància, imaginació i, sobretot, barreres físiques.
En Xandri ha aconseguit fer créixer les fabuloses arbequines, però també ha recuperat varietats d’oliveres locals —la negral, la llargueta…— pràcticament oblidades i que fan un oli de categoria, d’aromàtics polifenols, que guanya premis i es pot trobar en algunes poques botigues de la zona. I ja fa vi: la Geganta (i és que no es podia dir d’una altra manera). De moment, són produccions modestes. Aquest any 400 ampolles de vi, blanc i negre, que es multiplicaran per deu en els pròxims anys, sobretot quan es posi en marxa la formidable bodega que s’està construint en un extrem de la finca, amb unes vistes fenomenals sobre la vall, on hi haurà, a més de les tines i tot l’equipament necessari per vinificar i embotellar, un espai de tast i una botiga, una cuina i sales polivalents.
Un nou pol d’atracció, amb una proposta d’explotació feta a mida d’aquesta muntanya nostra, tan castigada, tan deixada de la mà de Déu i de l’administració dels homes (que només actua amb diligència si és per posar bastons a les rodes). La vella frase dels llatins que diu que la fortuna ajuda els audaços s’aplica perfectament en aquest racó de món. Sortim de Bresca amb una ampolla de vi, una d’oli i la determinació de tornar-hi l’any vinent, quan la bodega estigui en marxa. Següent parada: el Raier de Pobla. Ens ho hem ben guanyat.