Aquesta és una crònica llarga i personal fonamentada en tres eixos bàsics: el vi es beu amb moderació, escopir-lo és una forma tan important de tastar-lo com ho és beure'l i, sobretot, gaudir-lo és una manera de fer país. No hauria estat capaç de decidir escriure aquestes ratlles si hagués obviat algun d'aquests tres pilars que vitalment m'aplico com un dogma inflexible, ja que després d'assistir en tres dies seguits a la Fira del Vi de Falset, la Fira de Nous Vinyataires Lliures del Penedès i el tast de les noves anyades de Família Torres, el més lògic és que hagués mort en un accident de trànsit. O que hagués patit una borratxera que encara avui m'impedís encadenar dues subordinades seguides. O encara pitjor, que hagués preferit no moure'm de casa i quedar-me al sofà bevent un rioja o un verdejito en comptes de tirar-me 72 hores voltant per la Catalunya Nova entre copes, ampolles i bótes de roure reconvertides en taules.
Dia 1: Falset monamour
Mentre baixo cap a Falset pensant que per fi ja no hauré de fer la pirula al peatge de Torredembarra per estalviar-me dos eurets, veig una pintada a l'autopista amb la frase del messies Valero Sanmartí que diu 'Los del sud us matarem a tots'. Per què enfilar l'AP-7 cap el nord sempre s'associa al glamur i enfilar-la cap el sud és sinònim, en canvi, de decadència? No hi ha dubte que la siciliana Catalunya Nova és menys bonica que la Catalunya Vella, però del Llobregat en avall, a part de calçots i castells, hi ha un tercer element que malgrat que no ocupi tantes portades com guanyar un Ós d'Or a la Berlinale, és tan important com el preu just dels préssecs a la pel·li Alcarràs: aquí, des de fa mil·lennis, el vi no és una simple beguda, sinó una forma de vida. Una cultura, vaja. Per això no és casualitat que Barack Obama escollís un blanc de la Conca de Barberà en un sopar amb Raul Castro, que a qualsevol fira de vins naturals del món dir 'el Penedès' sigui un motiu de reverència i que la paraula 'Priorat' tigui un tag propi a diaris com el New York Times o revistes com la Decanter.
Arribat a Falset, comprovo que posar els peus a la capital del Priorat i llegir la paraula "celler cooperatiu" un Primer de Maig pot ser més emocionant que beure's una copa de L'Ermita d'Alvaro Palacios, potser perquè el dia 1 de maig, cada any, una petita veu ronca, profunda i amb el rostre imaginari d'un senyor amb barba frondosa que es podria dir Karl Marx em torpedeja tot el dia frases i pensaments, com un xiuxiueig interior al qual cal prestar atenció. Per exemple, mentre bec una copeta del Vi de Vila 2017 del Cims de Porrera i els cosins Adrià i Marc Pérez m'expliquen que si el vi és una religió, per a ells la paraula 'cooperativa' és sagrada, automàticament la veu interior em fa entendre que les fires de vins són tan importants com una manifestació perquè són capaces de convertir el vi, cultural i socialment, en el que mai hauria de deixar de ser: una beguda del poble i per al poble.
El vi, al Priorat, ha reescrit el present i el futur d'una comarca que fa trenta anys tenia els índexs demogràfics més baixos de Catalunya.
Dir això a escassos quilòmetres de Gratallops o Escaladei pot semblar contradictori, ja que si alguna cosa hi ha al Priorat és, precisament, vins que són més cars que el salari de dos mesos, però la màgia de la Fira del Vi de Falset és veure que el vi de la zona, sigui DOQ Priorat o DO Montsant, mai no ha perdut el fil narratiu amb el seu propi origen ni amb la seva gent, quan el vi de les mateixes vinyes que ara nodreixen ampolles de 2000€ servia per omplir garrafes de plàstic que la gent comprava a granel. El vi, al Priorat, ha reescrit el present i el futur d'una comarca que fa trenta anys tenia els índexs demogràfics més baixos de Catalunya, però és que a més ha estat un pol d'atracció per somiadors nascuts a centenars de quilòmetres de la zona i que han trobat, a la vora de Falset i rodalies, un paradís en el qual crear. N'és un bon exemple el Gris granit del Celler Comunica, un celler sorgit al Montsant i que té en aquest blanc de garnatxa roja/gris elegantíssim un vi meravellós i que m'omple el paladar de records cítrics com la llimona o l'aranja, penso mentre m'adono que val més que no m'acabi la copa si vull conduir de tornada amb la seguretat d'arribar sa i estalvi a casa.
Dia 2: Make Penedès great again
Hi ha haver un temps en què una gran marca de vi escumós del Penedès feia anuncis de Nadal que arribaven a l'altra punta del món, però mentre Paul Newman i Sharon Stone brindaven de manera luxosa, els pagesos gràcies als quals existia el raïm d'aquelles bombolles es desllomaven l'esquena conreant i veremant un raïm que cada any cobraven a preus més baixos. Ni aquell tracte era cosa d'una sola marca ni és un problema que hagi deixat d'existir, per desgràcia, però un dia el fill d'un d'aquests pagesos va veure el seu pare cabrejant-se com mai abans després d'una collita valorada de forma miserable i va decidir empoderar-se. A la seva manera, això sí. Aquell adolescent es deia Ruben Parera, i ara, vint-i-cinc anys després, m'explica tot això des de l'interior del seu celler familiar Finca Parera on elabora vins com el Fins els collons, al costat de la taverna gastronòmica Mambo que recentment ha inaugurat a Sant Llorenç d'Hortons i, sobretot, enmig d'un bon sarau que s'ha inventat: la Fira de Nous Vinyataires Lliures del Penedès, una mostra de vins naturals i vins de mínima intervenció amb més de vint elaboradors de la zona. "El vi natural no és una moda, és una revolució", em diu, "per això ahir van venir mig miler de persones, i avui que és dilluns som més de tres-cents, però tu ets l'únic de premsa que està aquí perquè sembla que no vulguin que existim". "Però existiu, per sort", li confesso mentre li recordo que no sóc periodista, sinó un simple penedesenc amant del vi que té la sort d'escriure.
Mentre prenc notes de tot, m'aturo per tastar el Xarel·lo amb pells magnífic del celler Enlaire Vins i una de les ànimes d'aquest projecte establert a Subirats em diu que "el vi natural és la resposta a un model obsolet". Es diu Mar Capdevila i és una vinyataire que va decidir deixar la seva feina de professora de Biologia en un institut per dedicar-se en cos i ànima a la vinya i al vi, "no només com a feina, sinó com a manera de viure". La gent associa el vi natural amb hippies que van tot el dia descalços, marxen cada dos per tres por ahi amb la furgoneta, tenen Walden de Henry David Thoreau a la tauleta de nit i fan nudisme a la platja, però més enllà d'aquests clixés absurds, si alguna cosa percebo parlant amb elaboradors com Ivà Gallego de Paret Seca Vins, Anna Torné del celler Torné&Bel amb el profecte A flor de pell, Roc Gramona de L'Enclòs de Peralba o Martí Torrellardona -que presenta a la Fira el seu projecte personal, vins La Fita-, és que res d'això és una hippiada frívola, sinó un món ple de grans professionals de l'enologia que han treballat anys en el món del vi convencional, que tenen uns coneixements tècnics immillorables i que s'han adonat que, en efecte, un altre món és possible. També en el vi.
"Volem humanitzar el vi entenent-lo com s'entenia fa setanta anys, però amb els coneixements i els recursos actuals", em diu Laia Esmel, que juntament amb Jaume Vilaseca i Oriol Roig són l'ànima del Celler Dumenge. Em serveixen una copa de Clos du Sant Jaume, un ancestral amb criança que prové d'una vinya urbana, per entendre'ns: està dins el poble de Sant Jaume Sesoliveres, envoltada de cases. "Al Penedès, la vinya és un òrgan tan vital com ho són per a tu els pulmons", em diu mentre observo una pissarra que té al seu darrere i on es llegeix 'Make Penedès great again'. Com que és un eslògan que toca la fibra a tots els que vam tenir una primera llibreta bancària a Caixa Penedès, immediatament moro de ganes de tenir una gorra, una samarreta, una xapa i una rajola a l'entrada de casa amb aquesta frase, al costat de la del 'Déu vós guard' de la Moreneta. Sí, ho has endevinat, qui escriu aquestes ratlles no és objectiu, em sap greu dir-t'ho, però és que no és pas forassenyat afirmar que el Penedès és l'epicentre del vi natural a la península Ibèrica. "Al sud d'Europa, diria jo, sinó ves a la Fira Indigenes de Perpinyà i veuràs que els penedesencs som una meravellosa plaga", em diu Àlex Peris, autor juntament amb Joan Munné del Vinya Marcelino: un vi nascut gràcies al premi més important del món de tast a cegues, ja que aquest duet de Sant Pere de Riudebitlles van ser l'any 2018 els guanyadors del 12è Premi Vila Viniteca de Cata por Parejas.
Per res del món és forassenyat afirmar que el Penedès és l'epicentre del vi natural a la península Ibèrica i, fins i tot, el sud d'Europa
En arribar l'hora de dinar esclata a ploure i improvisadament es munta una taula amb cavallets dins el celler. Una vintena de vinyataires dinant en comunió en una escena que podria formar part de È stata la mano di Dio de Paolo Sorrentino, vaja, però canviant les dones grasses menjant mozzarella a mossegades per gent bevent sumolls sense filtrar. Passa que Sorrentino no és perfecte, ja que no va néixer al Penedès, però qui sí que ha estat capaç de crear una cosa gairebé perfecta és la persona que m'apropa una ampolla d'escumós i em pregunta si en vull: Ton Mata, autor del Turó d'en Mota de Recaredo, segurament un dels tres millors escumosos elaborats mai a Catalunya. Fa dues hores que bec i escupo sigil·losament tot el que bec, però el meu company de taula em convida a tastar el Vinya del Rascarà 2015, un escumós sense sulfurós i sense sulfits del seu projecte personal Bufadors, i aquesta vegada decideixo fer glopada llarga. Se'm posa la pell de gallina, li dic que el vi existeix per emocionar-nos i em diu que precisament per això ell va decidir un dia deixar-ho tot per fer vi. "Per això jo, que vaig estudiar Filologia i em dedico a escriure sobre literatura o cine, també m'atreveixo a vegades a escriure sobre vi: perquè l'interior d'una copa i l'emoció d'un poema o un bon film amaguen la mateixa fascinació", li dic mentre li passo la sal.
Dia 3: la tradició de fer-ho sempre bé
Amb una extrema ressaca emocional i patriòtica al damunt -però per res del món etílica-, em llevo, comprovo que la quantitat industrial de Vichy Catalán que vaig beure ahir al vespre m'ha funcionat de meravella i me'n vaig cap al Centre de Visites de Família Torres, a Pacs del Penedès. Passar d'una fira de vins naturals a un matí a Torres és un canvi aparentment més abrupte que fer una obra de teatre a la plaça Major del teu poble i representar-la l'endemà al Liceu, però en realitat tot és el mateix i l'argument no canvia: un celler amb més de cent cinquanta anys d'història està apostant per tractar la vinya amb uns preceptes molt semblants als dels vinyataires naturals, és a dir, minimitzant o eliminant l'ús de productes químics i apostant per la viticultura regenerativa. De fet, a tocar de la vinya Mas La Plana, la més coneguda de la finca, apareix un ramat d'ovelles i Miquel Torres ens explica que el bestiar són els guardians dels camps, que totes aquelles males herbes que veiem a la vinya són cobertes vegetals naturals i que, en definitiva, el que s'està fent és treballar perquè el sòl retingui carboni, tornant la vida al sòl i frenant així l'erosió. Això és el present i sobretot serà el futur, però hem vingut aquí a descobrir anyades del passat. Concretament de 2018 i 2019.
Després d'aquesta primera explicació més tècnica, per fi, passem a l'acció: la presentació en primícia de les noves anyades dels vins més emblemàtics de Família Torres, és a dir, els que integren la col·lecció Antologia Miguel Torres. Vins que parlen de paisatge, d'història i de tradició, tres elements indissociables en el tarannà de Torres. "Són vins amb més acidesa, en els quals preval la fruita per sobre de la fusta, buscant el millor equilibri per enaltir la part més hedonista", comenta Miquel Torres mentre tastem el primer de tots ells, Milmanda 2019, un dels millors chardonnays de Catalunya i que en aquesta anyada es mostra fresquíssim en nas, amb molts aromes de fruita i amb bona acidesa. El bec i l'escupo, no fos cas. Seguim amb el Mas La Plana 2018, finíssim en boca, net i amb pocs tanins, ja que aquell va ser un any amb molta pluja. El bec, l'escupo i penso en Pedri: si ara que encara és jove és boníssim, d'aquí a un parell o tres d'anys serà espectacular. Sense marxar del Penedès anem cap a Les Arnes, a tocar de La Llacuna, on en una vinya de pissarres de silur i licorella neix el Reserva Real 2018. Ja només el nom fa respecte. La mateixa pluja que el Mas La Plana, però un sòl diferent. A més, la presència del merlot i el cabernet franc. Resultat? Més golós al nas, més madur i aromes més afruitats. El bec i hi noto la fruita, potser la pruna madura. L'escupo i em venen els tons herbacis.
Abans que parlàvem de la Catalunya Nova m'he oblidat de dir que, ben mirat, no és casualitat que tots els monarques de quan érem més del que som ara estiguin enterrats allà. Precisament a la vora de Poblet hi ha les vinyes d'on surt el Grans Muralles 2018, que al nas és fresc com un capvespre plujós de primavera i en boca és elèctric com una mossegada de fruita després de fer l'amor. Llaminadura pura, sincerament. Divertit, fresc i intensito com aquest paràgraf que servidor promet haver escrit després de beure, só, però sobretot d'escopir el vi. Els lectors, quan llegim coses estranyes, creiem sempre que l'escriptor de torn s'ha engatat o va col·locat, però és mentida: sovint no cal emborratxar-se per anar més enllà de les coses, senzillament cal sentir-les tal com són, ja que no hi ha droga més fascinant que l'autenticitat.
Escopir el vi fa mal, però és en realitat una manera de venerar-lo i entendre'l millor gràcies als aromes retronasals
Això és el que em passa quan arribem a l'últim tast, el del Mas de la Rosa 2019, el vi DOQ Priorat que neix a la històrica finca Mas de la Rosa de Porrera. Un vi delicat, elegant i que transmet una sensibilitat gairebé wagneriana, potser perquè la vinya dibuixa amb la seva orografia una mena d'amfiteatre d'on només en pot sortir una obra mestra. Escopir-lo fa mal, però és en realitat una manera de venerar-lo i entendre'l millor gràcies als aromes retronasals, igual com dir "molta merda" en teatre és la millor manera de dir "molta sort". A vegades, dir el contrari del que toca és més trencador i genial que fer el que tothom espera. Per això el vi va canviar el Priorat, per això el vi natural està canviant el Penedès i per això Torres fa més d'un segle i mig que, mentre sembla que mai no canviï res, constantment ho va canviant tot. En realitat, no hi ha res més revolucionari que ser clàssic i en el món del vi, com en la vida, no hi ha res més clàssic que ser revolucionari.