Gloria Bonet: “Vaig tenir una infantesa masclista i feliç”

“Els pilars de l’existència d’Occident són viure de somnis, pols interestel·lar i nuggets de tofu liofilitzats”, escriu Gloria Bonet (Barcelona, 1977). Bonet és professora de disseny gràfic a l’Escola Massana i creadora de fanzins. Sota títols com He somiat que Nanni Moretti ens salvava a tots d’esdevenir gilipolles, les seves autopublicacions són mordaces i enginyoses, i un espai per fer múscul abans de fer el salt a altres formats —molt aviat, podreu llegir un dels contes de la Gloria a la Revista Branca. 

Ens trobem amb ella al bar La Rovira, al barri de Gràcia.

La Rovira, el bar on som ara mateix, és un dels escenaris on es desenvolupen les històries dels teus fanzines. Quina relació hi tens, amb aquest local?
Jo vaig criar-me molt a prop d’aquí, al carrer Providència. Els meus pares regentaven una botiga de menjar preparat, i moltes vegades la meva mare em deia: “Si m’acompanyes a repartir les comandes, et compraré un gelat”, i justament a la plaça d’aquí davant hi trobaves una gelateria. Repartíem menjar per tot el barri. Una de les clientes era la senyora Aute, mare de Luis Eduardo Aute; vivien al carrer Sors. Aquest local, llavors, no era un bar: era un colmado que es deia Can Comulada. Que quina relació hi tinc, dius? Aquí hi esmorza cada matí Oswald Aulestia Bach, el falsificador d’obres d’art. Així que podríem dir que som en un bar d’impostors. Jo, com a escriptora, sovint també em sento una impostora.

M’agraden molt les metàfores gastronòmiques que fas anar en els teus textos: “Quan algú et digui que li agraden més grans, el que t’està dient és que també li agraden més grans. Què es pensen que són els madurets, whisky car?”
Amb això el que venia a dir és que no hi ha proporcionalitat en una parella quan un dels dos integrants és més gran que l’altre. La percepció pública tampoc és la mateixa, i en les parelles heterosexuals és molt diferent que sigui l’home, el gran, a que ho sigui la dona. Aquells homes que surten amb dones joves i diuen coses de l’estil “és que jo la diferència d’edat no me la miro” em fan molta gràcia. Perdona, tio, tu no te la miraràs, però ja és casualitat que la diferència d’edat sempre vagi en el mateix sentit. I els que diuen que els hi agraden més grans, és pour parlé; a tu t’agrada qui t’agrada. Em recorden un familiar meu que diu que només li agraden els llibres de menys de 100 pàgines. Jo sempre li dic: “I si n’hi ha un de 101 que és boníssim, què fem?” Són mentides que ens diem a nosaltres mateixos per construir-nos una mena de trajo, de personatge. Si hi rasques, a sota no hi ha res.

Als fanzins, en comptes d’escriure en primera persona, parles sempre d’una amiga sense identitat definida. Ella, dius en un passatge, en comptes de ficar caps de cavalls als llits dels seus enemics, estil Al Capone, els hi regala una pota de pernil.  
Això és una conya que tenim amb ma germana gran: quan algú s’ha portat malament amb tu, en comptes de venjar-t’hi, el que cal fer és ser exquisit amb aquesta persona. En castellà en tenen una frase feta, allò de “margaritas a los cerdos”. El que vull dir és que, quan algú no et tracta bé, el que està fent en realitat és quedar en deute amb tu i, malgrat que trigui, la justícia poètica s’esdevindrà tard o d’hora. Per altra banda, el fet de no escriure en primera persona, és perquè el lector pugui projectar qualsevol persona, en aquesta amiga. I perquè la meva vida no és tan interessant com ho és la seva. Literàriament, aquesta amiga és una única persona, però en realitat utilitzo el personatge per fer un mosaic de veus. Si haguéssim de fer-ne una pel·lícula, però, a la meva amiga la interpretaria una única actriu. 

Qui la dirigiria, aquesta pel·lícula? Et puc demanar referents literaris, també?
Com la Nora Ephron ja no és una opció, la directora de cine que voldria que dirigís un guió meu és la Laura Jou. I l’adaptació teatral li demanaria a la Raquel Salvador. La Raquel és la meva dealer literària: ara estic assistint a un club de lectura conduït per ella on estem llegint l’Alice Munro, que m’encanta. També m’agraden molt Rachel Cusk i Joan Didion, que és molt freda, molt mecànica, molt racional; en això, com a escriptores, ens assemblem molt. L'Annie Ernaux en seria un altre, de referent. Ella era filla única, i els seus pares es van abocar en ella, en la seva educació, en el fet que anés a la universitat. Aquesta atenció excepcional, ella la va resumir en una frase: "Jo no tenia cap germà baró amb un destí prioritari". Ho destaco perquè a mi em va passar exactament igual.

No tens germans?
A casa som tres germanes. Això vol dir que el masclisme ens igualava. Ens igualava per sota, però ens igualava. Jo vaig tenir una infantesa perfectament masclista i feliç. Quan naixem, no sabem que som dones; ho descobrim més tard. Jo vaig descobrir abans que els reis eren els pares, que no pas que fos una dona. De petita no n’ets conscient de com et mira el món, ni de cap context, ni de cap apriorisme sobre com de diferents són les coses per a les dones. Això ho vas descobrint a través de la mirada dels altres. A través de com projecten els seus ulls cap a tu. Després, és clar, dius: “Hòstia, calla, que aquí n’hi ha uns que juguen amb unes altres cartes”.

La meitat de la població del món mai sabrà el que és, fer-se gran sent dona

“Som provisionals”, escrius en un dels teus fanzins. “Si estiguéssim ben acabades, seríem homes. Leopoldo Pomés ho va retratar a la perfecció, les dones som bombolles de xampany. Pop!”.
Som efímeres. Tingues en compte que no és mateix fer-se gran en abstracte que fer-se gran sent dona. Això a tu no et passarà. La meitat de la població del món mai sabrà el que és, fer-se gran sent dona. Mira, abans que parlàvem de la Nora Ephron: ella deia que quan ets una dona jove, mai pares atenció al teu coll; a la cinquantena, però, el coll i les mans et delaten. Per això, a les seves pel·lícules, les actrius, Diane Keaton, van tot sovint amb el coll tapat. En canvi, tu has vist algun tio anar amb coll alt per aquesta raó? Als fanzines miro de parlar de tot això, però sense posar-hi dramatisme ni victimisme.

Una altra metàfora gastro que fas anar, en aquest sentit, és el d’aprofitar la darrera engruna de la joventut com qui llepa la tapa d’un iogurt.
És el que et deia: és molt diferent fer-se gran en un cos que fer-se gran en un altre. Mira, just abans que hi arribessis tu, se m’ha acostat un home que recaptava diners per a una associació de malalts. M’ha demanat una aportació i a canvi m’ha donat un boli. En acomiadar-se, fa: “La naturalesa t’ha tractat molt bé”. Però senyor: que no ens coneixem de res! Tu et creus que un desconegut s’acostaria a un altre tio per dir-li com de bé l’ha tractat la naturalesa? Que potser només mirava de ser amable, però ja hi tornem a ser: hi ha biaix, fins i tot quan el que vols és tirar una floreta. 

La primera entrega de la teva sèrie de fanzins s’anomena Apunts d’una dona de mitjana edat en crisi per a un guió de Stand–up Comedy. N’has acabat fent monòlegs, d’aquestes autopublicacions?
Els fanzines ja tenen aquesta mirada nonchalant, de prendre’t una mica a conya els revessos de la vida. I el cas és que vaig començar a freqüentar micro obert que fan els dimarts al bar Medi. Hi puja molta gent amateur, a l’escenari, però també hi ha força monologuistes professionals que van allà a provar text. Com Apunts d’una dona de mitjana edat en crisi per a un guió de Stand–up Comedy tenia, precisament, forma de monòleg, vaig pensar que si l’adaptava i l’escurçava, el podria portar a l’escenari; i ho vaig fer, sí. Fins i tot he repetit, amb monòlegs creats de zero. L’ambient allà al Medi és molt maco. És un espai de creació guapíssim, d’on han sortit monologuistes boníssimes: l’Irene Minovas, la Raquel Hervás, la Vanessa Lokiu, l’Anna López, la Maria Lyona. Tots els humoristes que han estat aquest cap de setmana al Cruïlla Comedy surten d'allà.

Als fanzins dius que no vesteixen gaire bé, els humoristes.
Un pot vestir-se com vulgui per pujar a un escenari, faltaria més. Però jo crec que a l’escenari no hi ets només tu. Hi ets tu i el lloc des del que parles. Jo potser soc antiga, però trobo que quan puges a l’escenari, quan ets un orador, t’imbueixes d’alguna cosa que et transcendeix. És molt clàssic això, una idea molt grega. A través de la teva veu i del teu físic, tu el que fas en pujar a l’escenari és interpretar un paper. Té un punt sagrat, com per pujar-hi en vambes. Fins i tot la rutina prèvia a pujar-hi té aquesta dimensió litúrgica. Jo necessito cinc minuts de tancar-me cap a dins, repassar el text cap a dins, que el text vagi sol, com un mantra. Com un parenostre.

A Déu ens l’inventem perquè necessitem sobreviure, i és una invenció fabulosa

Ara que parlem d’espiritualitat, una altra cita dels fanzins: “Fer-se gran és entendre que si sona Marvin Gaye al bar on esmorzes és perquè existeixen els miracles, i això no ens hauria de deixar indiferents”.
Home, és que tu estàs en un bar, on no coneixes ni els cambrers ni ningú, i de cop sona una cançó meravellosa sense que hagis hagut de fer cap esforç per demanar-la. No et sembla un miracle, això, a tu? Quan les cançons maques et venen a buscar? Quan, de totes les cançons que podrien estar sonant, en sona una de Marvin Gaye? Què més es pot demanar? Sona aquella veu i dius: som a casa. Això és un espai segur, aquí hi estarem bé.

En podem dir miracle. També podem dir que és una prova de l’existència de Déu.
Sí, però clar, això implica creure en Déu.

Tu hi creus?
Sí. Crec que és impossible no creure-hi, en algun moment. Saps allò que diem d'algunes persones, que si no existissin, se les hauria d’inventar? A Déu ens l’hem inventat nosaltres perquè algú ho havia de fer. Arriba un moment a la vida on, sense Déu, et mors. A Déu ens l’inventem perquè necessitem sobreviure. I és una invenció fabulosa.

En quin moment vas haver d’inventar-te’l tu?
Va i ve. I l'has de reinventar. Hi ha alguna cosa més reinventada que Déu?

Ja per acabar, em sembla molt convenient que parlem de la teva croada contra la imposició de molts menús de fer-te escollir entre postres i cafè.
A tu no et sembla una diatriba molt estranya? Vull dir: que no són la mateixa cosa. No és com si t’estiguessin fent escollir entre un cafè i una infusió. O entre un gelat i una macedònia Això seria més comprensible. Però entre postres i cafè? Com hem arribat a normalitzar això? En quin moment s’ha fet mainstream? L’única solució, clar, és pagar. Jo sempre faig postres i cafè. Entén-me: potser el primer i el segon plat eren molt contundents i no cal. Però obviar la possibilitat de poder fer un àpat sencer em sembla estranyíssim. Envia el missatge que potser t’estàs relaxant massa, i que ja va sent hora de tornar a pujar a l’oficina. Ara no tinc clar si això passa a la resta de l’estat, però a priori em sembla molt barceloní, molt català. No ens permetem divertir-nos per damunt de les nostres possibilitats.