Ivan Massagué (Barcelona, 1976) és actor. Ens trobem al Cooking Films de Menorca 2023, on acaba de presentar als Moix Negre Cinemes de Ciutadella la seva nova pel·lícula, que serà estrenada el proper 14 de juliol, Esperando a Dalí. Es deixa atracar al vestíbul del cinema uns minuts, perquè ha de marxar corrents cap a Madrid, on l’esperen per feina; porta una activitat frenètica.
És el teu primer any al Cooking, Ivan?
No, és el segon any. L’any passat vaig venir en categoria de jurat convidat i la il·lusió és que tant de bo pugui venir més cops amb pel·lícules, i si no, per presentar el meu vi, que faig des de fa sis anys, i que així el presentem; però sí, és molt maco. A més, amb la pel·lícula que estem presentant ara, l’Esperando a Dalí, era com perfecte i la Inés Garrel, directora del festival, va insistir molt que vingués. Amb la feina que estic fent ara, era bastant improbable que m’alliberessin i al final ho hem aconseguit. Esperando a Dalí és una pel·lícula que és gastronomia i és pur cine, cinema com antic, com fellinià. Tant de bo que el 14 de juliol, el dia que estrenem, se li doni una oportunitat. És bonic les pel·lícules que es fan d’una altra manera o com abans, com s’han fet sempre. Així que és un honor, és un honor estar al Cooking Films i presentar aquesta pel·lícula, que li va com el millor plat.
Quin vincle tens amb la gastronomia i quin vincle tens amb Menorca?
Bé, són dos vincles. La gastronomia em fa meditar, em calma i em fa feliç, s’atura el món quan començo a cuinar. M’agrada molt, no vol dir que sigui bon cuiner, però sí que tinc una obsessió forta amb el tema gastronòmic, amb els restaurants gastronòmics amb estrelles Michelin que em puc permetre, amb inventar-me reunions amb amics, per obrir ampolles de vi i cuinar. El vincle amb Menorca és gràcies als meus tiets, que tenen una casa aquí, i quan ells no venen, aprofito l’avinentesa i els demano la caseta i vinc quinze dies, si tinc la sort de tenir vacances i si no les tinc... també és bon senyal, vol dir que tinc feina i que tots estan bé de salut per anar a Menorca. Bé, com veus, Menorca ens cura de tots els mals.
Què és el que més valores en un cuiner. I quina opinió et mereixen els més mediàtics?
Anem al gra: el restaurant Bardal, a Ronda, del Benito Gómez. Hi vaig anar a petar amb un amic, que a tots dos ens agrada molt la cuina, sempre viatgem per anar a buscar coses noves, coses que ens criden l’atenció. I el Bardal ens va fer un menú degustació amb molt poc greix i vam arribar molt bé al final, perquè com que tenia menys greix, vas més lleugeret. Va ser bastant impactant com era de bo i saborós amb poca matèria grassa, ens va sorprendre molt aquest cuiner. Per tant, sobre el discurs de cada cuiner, els que estan més a dalt o més a baix, jo crec que tots poden coincidir en el que és la tradició i ho defensen a la seva manera. Tu el que busques és la sorpresa, que et sorprenguin, i ho tenen bastant difícil. Ja fa molts anys que Adrià va rebentar-ho tot, i tots són una miqueta clons, tot i que alguns estan fent coses increïbles que el mateix Adrià lloa molt. La continuïtat i l’esforç que s’està fent en seguir inventant i que la gastronomia no acabi mai. Un altre restaurant que ens va sorprendre va ser el Fäviken, a Suècia, hi vam anar expressament per anar a menjar allà, a cal Magnus Nilsson. El que també és maco de la gastronomia és el viatge que fas per arribar a fotre't aquell plat o el viatge que fa el producte per arribar al plat. La companyia també és superimportant. És l'emoció final de tot plegat.
T’identifiques amb el teu personatge d''Esperando a Dalí'?
Buf, a veure... Jo no havia d'imitar el Ferran Adrià, no feia falta; llavors, jo vaig fer la interpretació, no de com seria ell. És cert que ell va revisar el guió també: "No posis això que semblo un imbècil", li deia al director, al David Pujol. Llavors vam anar polint els detalls i que el missatge fos coherent i respectuós amb el Ferran. No hi vaig voler fer un paio seriós, però sí obsessionat amb el que fa, que dedica moltes hores a la seva obsessió, que va sempre amb la seva llibreta; ell surt de Barcelona escopetejat, però el que s’emporta és la seva llibreta, les seves idees. Al final tot això es vol plasmar en la pel·lícula.
Parla’m del teu festival a la Terra Alta.
El festival In-FCTA, que el nom ve de in, d’infectar de cultura, i FCTA, de Festival de Cinema a la Terra Alta. Aquesta serà la setena edició, durant aquells dos anys de pandèmia vam seguir fent festival, però de manera més digital. Hem decidit que sigui un festival de curtmetratges amb diferents opcions, on tindràs l’oportunitat de veure bastant cinema en diferents categories que anem seleccionant amb l’equip, però és una plataforma multidisciplinar en què també hi ha música al carrer, gastronomia i, evidentment, molt vi, que és terra de vins, ja ho saps. La garnatxa blanca està vivint un moment molt dolç i ho compaginem amb algunes ponències, amb uns vermuts electrònics i cada nit de cinema a la fresca. Hi havia un cinema bo al poble i vam dir: “Per què no inventem alguna cosa nova", i ens vam inventar fa set anys que la gent amb un mòbil o com fos, els avis, els nens, fessin un curtmetratge de tres minuts i el resultat va ser apoteòsic. Vam instal·lar una pantalla i ho vam petar. Llavors els vam dir als de la cooperativa que portessin vi i vam organitzar el primer festival. Ara ja podem dir que estem dins del circuit de festivals del territori.
M’has comentat aquest migdia que estàs fent vi des de fa set anys. Et sobra temps o et falten hobbies?
M’agrada, m’agrada. Quan vaig a la Terra Alta, tinc els meus amics que fan vins, alguns són enòlegs, hi ha el Joan Bada, que és un dels grans enòlegs de la Terra Alta. Hi tinc una casa molt petiteta per anar a fer quatre calçotades i ja està. I al maset, que, com dic sempre, és una cabana de pedra, hi ha una vinya que no arriba a una hectàrea de garnatxa negra, no garnatxa peluda sinó garnatxa negra. El primer any vam fer vi amb els amics: vam anar allà, vam fer un esmorzar, vam trepitjar el raïm i ens vam despullar —diem que és un vi que porta pèl perquè el trepitgem despullats—. Però el primer any, com que no en sabíem, no es podia ni beure; a poc a poc el vas perfeccionant, hi vas entenent i ara és un vi de pagès refinat i ens està quedant molt bé. Sota la mirada i la majestuositat del Joan Bada ens està quedant un vi bastant interessant que no sortirà fins a l’any que ve.
Tornem a la gastronomia, quin és el plat que millor cuines?
M’agrada molt fotre’m en tot, perquè llegeixo molt sobre gastronomia, veig vídeos i escolto xefs, però sí que és cert que des de fa un parell d’anys he vist que els arrossos són la gran obsessió d’un cuiner, és molt difícil fer un bon arròs sec, caldós... Aconseguir que tots els ingredients toquin aquella simfonia i reunir les eines per fer aquell arròs, que són per fer un arròs en concret. És molt i molt difícil. I em pico molt amb els arrossos, no sempre aconsegueixo el que busco, i fa dos anys que faig arrossos. Realment estic molt picat amb l’arròs.
Tornem a saltar al cinema. Quina consideres que és la teva millor pel·lícula?
Bé, hi ha pel·lícules que t’han anat molt bé a nivell professional, que hi ha hagut un abans i un després i que t’han col·locat en un lloc més o menys interessant i a la palestra, i estan bé; i d’altres que han sigut més difícils i tenen per mi potser més mèrit. Però bé, crec que amb El Hoyo hi ha un abans i un després. És una pel·lícula bastant arriscada i que ens va funcionar molt bé, estem molt contents tots d’aquella bestiesa que vam fer, que ha tingut un èxit mundial aclaparador. Després, en televisió, El Barco, una sèrie de ciència-ficció per a adolescents, potser ja té més de quinze anys de vida. Aquell personatge va ser molt complicat de trobar, però un cop el vaig trobar, realment va tenir una repercussió bastant forta, hi ha un abans i un després, i estic molt agraït a la televisió. Suposo que tot el que fas ho has de fer amb tot l'amor del món.
I acabem amb gastrocinema, quins projectes de cinema gastronòmic tens a la vista?
Tant de bo tingués projectes gastro. Primer, fer el vi i perfeccionar-lo després de treballar molt; treballar molt per tenir diners i permetre’m una gastrofesta, i anar a un gastrorestaurant i no deixar de tastar noves propostes i coses que m’emocionen. Jo he plorat amb un plat i he arribat a plorar escoltant algú que parla del que ha fet o de l’emoció que li proporciona el fet que sigui. Empatitzo molt amb tot això, i algú em dirà: "On vas? Com pots plorar per una pastanaga?". Doncs sí, tu també, oi? I trobo que no vull deixar-ho mai. Tenim la sort de menjar cada dia i cada dia pots cuinar. I llavors, per mi és... ja soc feliç només perquè existeixi aquest fet, aquest acte que és cuinar, que és l’acte d’amor més meravellós del món.