Joan-Daniel Bezsonoff: “Jo deixaré d'escriure quan sigui feliç”

Comissaris educats en la fe judaica que es cruspeixen xoriços a tavernes espanyoles i s’afarten d’ostres abans d’interrogar testimonis. Soldats americans que desembarquen a Algèria carregats amb pa de motlle, xocolata i una estranya beguda anomenada Coca-Cola. Palmeres glaçades que semblen gelats exquisits de les millors gelateries d’Itàlia. Les imatges són d’El diable es va aturar a Orà, la darrera novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). L’escriptor amb més anomenada de Catalunya Nord és autor de més d’una dotzena de novel·les, a banda de títols de no-ficció com la Guia sentimental de Perpinyà. Aprofitant que Renfe Internacional estrena un tren que connecta Barcelona amb Narbona en menys de dues hores, ens trobem amb Bezsonoff a Les Grands Buffets. 

És el primer cop que dina a Les Grands Buffets?
No, i ara. Hi vinc sobretot a la tardor, quan no hi ha tanta gent. És més plaent, no hi ha tantes cues i hi pots aparcar. El darrer cop que vaig passar pels Buffets vaig coincidir amb uns gitanos catalans de Narbona. Em va fer content sentir català lluny de casa; quan m’hi vaig adreçar, però, no els hi va agradar gens ni mica. Ho van sentir com una violació de la seva intimitat. Se sentien espiats. El català era un idioma secret i jo no tenia dret de parlar-lo. M’ha passat el mateix amb alumnes. Jo soc professor de català al Lycée Pablo Picasso de Perpinyà, i allà hi ha alumnes que no només tenen el català com a optativa, sinó que alguns el tenen com a llengua d’ensenyament. Fan mig ensenyament en francès i l’altre mig en català. Entre ells, malauradament, només parlen francès. Jo els hi vaig demanar: “Quan el parleu, el català?”. La resposta va ser: “Quan no volem que ens entenguin”.

A la Guia sentimental de Perpinyà diu que perquè disminuís el sentiment de pertinença a França per part dels catalans del nord, caldria que l’escola catalana substituís la francesa. 
És l'única solució, i alhora és irrealitzable. Els catalans enterrem molt i bategem poc. A Catalunya Nord moren catalans i neixen petits francòfons. Per molt que La Bressola i Arrels facin una feina admirable de mainatge, aquí els nens viuen en un ambient francès. Sorprenentment, la majoria dels meus alumnes són d’ascendència marroquina. Hi ha tot de noies d’ascendència marroquina nascudes al principat que, per motius econòmics i d’oportunitats, emigren a Catalunya Nord. Totes parlen espanyol, però també català, i els seus fills l’estudien en arribar aquí. És una paradoxa, però sí: podríem dir que a efectes pràctics ens estan recatalanitzant els marroquins.

Els catalans enterrem molt i bategem poc. Al nord moren catalans i neixen petits francòfons

A vostè podríem dir que el va catalanitzar el vi. A la guia recupera el següent record infantil: “Si mai sorgia algun mot desconegut, sovint relacionat amb el conreu de la vinya, en demanava el sentit i me’n recordava per sempre”. 
La semal, les mastegueres, el somater: amb la tecnificació de la vinya, tot aquest vocabulari s’ha anat perdent. A les rengleres de vinyes li dèiem la “llaca”, i “seguir la llaca” volia dir “anar per feina”. La “mossènyer” era la dona que manava els vinyaters. Quan un jove no premsava bé la collita, l’amo n’agafava el raïm sobrer i li refregava per la cara; això s’anomenava “mostissa”. Els catalans del sud dieu “ves a cagar a la via”, i aquí diem “ves a cagar a la vinya”. Als pobles, com que tenir una vida privada era complicat, quan una parella jove volia fer l’amor secretament, deien que “anaven a la vinya”. Tot això és ben trist que s'hagi perdut, certament.  

També relacionat amb el vi, a la guia hi escriu que el fet que els pagesos cremessin camions espanyols a la frontera el 1976 va fer que la qualitat dels vins millorés.
No en soc cap entès, però diria que sí, absolutament. Abans els vins eren més secs, i recordo que el meu avi li afegia menta, taronjo, granadina i anís. Va ser per ell i per la meva àvia que vaig aprendre català. Jo sempre dic que jo era francès i ells van fer que comencés a curar-me. Alhora, al meu avi li feia por que el català em perjudiqués en els estudis. El català era la seva llengua, la seva família venia de l’Empordà, però ell creia que la nostra era una llengua sense futur. Quan ell era petit, el nen que parlava català a l’escola era castigat i agredit pel mestre davant de tothom. A França, el català estava connotat com una cosa de maleducats. Hi havia una frase molt coneguda que era “soyez propres, parlez français”, que significa “sigueu nets i parleu francès”. Els francesos saben molt bé el que han de fer per eliminar una llengua. Els espanyols no en saben tant.

Crec que ve molt a tomb recuperar la cita d’Edouard Herriott que vostè deixa anar a la guia: “La política és com l’andouillette. Cal que faci olor de merda, però no gaire”.  
Ve molt a tomb sobretot perquè som a Les Grands Buffets i l’andouillette és un embotit francès. Però si el que vols és parlar de política, et diré que jo a França soc conservador i a Espanya soc d’esquerres. La raó és que la dreta francesa és civilitzada i l’espanyola és absolutament impresentable. Això, però, no fa millor els polítics catalans: els actuals són molt dolents, molt fluixos. No saben gestionar l’abans i el després del que ha significat el procés. Molta gent que abans s’hi sentia, ja no se sent espanyola, ni s’hi tornarà a sentir. No és sa que se’ls faci continuar sota l’estat espanyol. És una situació que cal que s’acabi, d’una manera o d’altra. Jo ja estic fart d’anar pel món explicant el rotllo de Ramon Muntaner, de Jaume I, dels Segadors. T’acaba cansant, això d’anar per la vida fent l’apòstol. O que t’insultin. L’altre dia la vaig tenir per Twitter amb un espanyol.

Quin va ser el motiu de la discussió?
Es va emprenyar perquè jo deia que l’existència de Catalunya Nord és la prova que Catalunya és una nació. Si no fos per nosaltres, Catalunya seria un conjunt de províncies espanyoles. Per petits que siguem, nosaltres som la prova que es pot ser català sense ser espanyol. Saps aquesta gent que us diu: “¿Qué pone en tu DNI?”. Pues en mi DNI no pone español. Per això és tan important que es conservi el català a Catalunya Nord. Molta gent ens va donar les gràcies per haver custodiat les urnes de l’1 d’octubre, i jo pensava: si no ho fem nosaltres, que som catalans, qui ho farà? Els japonesos? Era el nostre deure. Dir-nos bones persones, per haver fet allò, és bàsicament dir-nos francesos.

“Caldria que tots els nostres germans del sud ja no ens consideressin com francesets”, posa a la Guia sentimental de Perpinyà, “sinó com catalans adults”.
El que més em molesta és quan em parleu en francès, quan jo mai m’adreçaria a vosaltres en espanyol. Això m’ha passat mantes vegades. Em diuen “enchanté” i els contesto “mucho gusto”. Durant un acte que vaig fer al principat, una actriu catalana em va saludar tot dient: “Hola, franceset”. Vaig contestar-li: “Hola, espanyoleta”. Es va enfadar molt. Ara mateix estic escrivint una crònica sobre com he esdevingut un autor català a Catalunya Nord, que titularé: Jo no soc espanyol, però vosaltres sí que ho sou (riu). Miro d’explicar com una persona com jo ha pogut esdevenir un escriptor que convideu a dinar a Narbona. A casa soc un don nadie, però per a vosaltres soc Don Daniel.  

Nosaltres l’hem convidat a Narbona, però si fos vostè qui ens convidés a Perpinyà, a quin restaurant ens portaria a dinar?
Al Mas Rumbau.

En parla la guia, oi? És aquell restaurant on posen cançons de Maria del Mar Bonet.
Exactament. I s’hi menja molt bé. L’amo ha mort, malauradament. A la porta tenen un cartell que posa “Ouverts toute la vide”, oberts tota la vida. No tanquen cap dia de l’any. Fan cuina catalana, cuina tradicional, que és la que m’agrada a mi. No m’agrada la nouvelle cuisine, tot això són punyetes; a mi m’agrada que hi hagi teca. Una bona paella, un bon arròs, i menjar-lo amb els amics, en un ambient on puguis explicar collonades; això és un paradís. El Mas Rumbau ho és. Hi van molts vells. Per saber si en un restaurant s’hi menja bé, cal fixar-se en si hi van vells. Si hi van els vells, pots estar segur que s’hi menjarà bé. Perquè el menjar és l’únic plaer que ens queda als vells. Un altre senyal inequívoc, que un restaurant és de fiar, és que hi hagi comensals habituals; gent que tuteja el cambrer, que parlen amb l’amo. O, simplement, que des de fora, per les finestres, pots veure els comensals rient. 

Si no fos per la Catalunya Nord, Catalunya seria un conjunt de províncies espanyoles. Per petits que siguem, nosaltres som la prova que es pot ser català sense ser espanyol

Vol que demanem un altre gintònic?
M’encantaria fer-ne un altre, però no seria pas raonable, perquè he de tornar en cotxe a Perpinyà. M’encanten els gintònics, em fan aclucar els ulls de plaer. Em recorden el Vicenç Pagès Jordà, en pau descansi. Hi ha una foto molt bonica on sortim ell i jo amb en Màrius Serra, tots tres fent un gintònic a Besalú. M’ha costat molt, empassar la mort d’en Pagès. Sovint el somio. Aquesta setmana justament l’he somiat. Somio que és mort, però ell no ho sap, i jo no sé com dir-li. Faig venir un capellà: “Mossèn, mossèn, el meu amic no entén que és mort; deu ser obra del dimoni, cal fer-hi alguna cosa”. És un somni estrany i recurrent.

Us entaulàveu molt sovint, amb el Vicenç?
Ell no era molt de teca. Aquí hauria menjat una ceba, un cafè i prou. Les nostres trobades eren d’una hora, o una hora i mitja. Ell no s’entregava, ell es prestava. Només en veies la meitat, d’en Pagès. Em passava a mi i li passava a tothom; es protegia així. Jo li tenia molt d'afecte i, en canvi, em feia la sensació que ell a mi m'admirava sense estimar-me. I malgrat que em feia patir, aquella distància, aquell recel, el trobo molt a faltar. És injust que algú mori tan jove, encara més quan fa, com feia ell, una vida tan sana. El Vicenç feia esport, feia aikido, sempre que podia pujava per les escales. Em va inspirar un acudit de mal gust: des que ha mort en Vicenç Pagès Jordà, sempre agafo l’ascensor (riu).  

Ja no puja escales. Què més ha deixat de fer?
Viure en parella. Jo vaig deixar la meva dona per salvar la meva obra. Per escriure, jo necessito solitud total, que ningú em molesti, desconnectar el telèfon. El procés d’escriptura implica hores i hores de silenci i d’espera. Per això és tan difícil que un escriptor faci vida de família: “aut liberi aut libri”, o els nens, o els llibres. La grafomania, escriure, és un vici. I no sé pas si n’és un de bo. La literatura no et treu la tristesa, fins i tot trobo que l'augmenta. Ja ho vaig dir un cop, dispensa l’autocita: jo deixaré d'escriure quan sigui feliç. I sembla que tinc molts anys d’escriptura per endavant.