“Molt sovint”, escriu Jordi Graupera (Barcelona, 1981), “preferíem demanar menjar a domicili a un coreà-francès que es deia Bistró Petit i que feia unes hamburgueses amb un tros de foie al damunt que costaven tretze dòlars amb cinquanta més impostos i propina, o un lloc de tapes japoneses que feien una panxeta que es desfeia a la boca i era impossible no fer metàfores sexuals quan en menjàvem”. A La perplexitat (Destino), el filòsof i actor polític fa un exercici memorialístic amb viaranys cap a l’assaig que, de passatge en passatge, i sense proposar-s’ho, fa venir gana. Aprofitem l’avinentesa per trobar-nos amb ell i fer uns beures al Bar Malasang.

Foto: Eva Parey

A La perplexitat fas més d’una confessió. També passes revista a alguns dels teus plaers culpables gastronòmics. Què dimonis són els Twizzlers i els Skittles?
Encara en compro, d’aquestes llaminadures. Hi ha una botiga al carrer Balmes, Taste of America, on en pots trobar. Els Twizzlers són una mena de regalèssies vermelles, i els Skittles són uns caramels de colors amb l’aparença d’M&M’s, però amb farcit de caramel en comptes de xocolata. Són molt addictives, totes dues marques. En vam començar a prendre als cinemes americans i es van convertir en la nostra llaminadura preferida. Encara ara, cada any, els reis d’orient ens en porten carregaments. 

N’has importat alguna altra, de dèria gastronòmica adquirida durant els anys de l’etapa americana? Al llibre parles d’un queviures argentí anomenat El Gauchito. 
Allà comprava entraña i vacío, que és una cosa que encara m’agrada cuinar. L’etapa americana també em va fer abraçar el picant, que abans de marxar era una cosa que no m’agradava i, per una altra banda, ha fet de mi un virtuós de l’hamburguesa; del pa amb què se serveix i de quantes varietats diferents en pots trobar. També vaig aprendre que, si omples la màquina de cafè amb aigua amb gas, en comptes de posar-hi aigua normal, el cafè adquireix aquell toc amarg del ristretto que és tan bo. 

Pel nostre casament, vaig portar deu ampolles de bourbon d’estraperlo, per servir-lo al convit en homenatge a les meves ingenuïtats, que són les mateixes que et porten a casar-te

I el bourbon? Al llibre dius que arribes a EUA dient-te a tu mateix que en sortiries sabent-ne de jazz i de bourbon. A la licoreria de Harlem hi trobes una marca que t’escau, però quan t’adones que t’agrada perquè és suau, et sents ingenu. Diries que te n’has desfet, d’aquesta mena d’ingenuïtats?     
Hi ha ingenuïtats que, un cop les has passat, ja no pots tornar a tenir-les. Després n'hi ha d'altres que t’acompanyen sempre. El Bulleit, que és el bourbon del qual parlo al llibre, és un destil·lat que no tindrà ni 15 anys, i que agrada molt als hipsters. Té un color perfecte, una suavitat perfecta. És afruitat, i sense el punt agressiu que té el bourbon. Pel nostre casament, vaig portar-ne deu ampolles d’estraperlo, per servir-lo al convit en homenatge a les meves ingenuïtats, que són les mateixes que et porten a casar-te.

Per l'església?
Sí. Ens va casar el rector de la meva parròquia: mossèn Claret. Feia teologia matrimonial a la facultat; era el seu tema. Tenia un to magnífic, una oratòria meravellosa. Era molt progressista. La meva religiositat sempre  ha estat del bàndol progressista del catolicisme català. Mossèn Claret era un capellà fantàstic, i jo crec que la meva necessitat de sermons ben travats neix d’escoltar-ne els seus.

Al llibre precisament dius que deixes d’anar a missa perquè no havies aconseguit trobar un capellà que no et fes sentir idiota. A Brooklyn ho tornes a provar, i vas a petar a una missa on es demana als feligresos que no es beguin els salaris.
La veritat és que hi vaig molt de tant en tant, a missa. No he trobat, aquí a Barcelona, cap comunitat on em senti còmode. Quan vaig tornar a aterrar al barri, vaig anar a una parròquia i el capellà em va dir: hi ve molt poca gent, molt poques famílies; t’avorriràs. Així que el lloc on acabo tornant quan vull sentir missa és allà on anava abans de marxar a Nova York: Mare de Déu de la Pau. Allà em retrobo amb el capellà de la meva adolescència, Toni Llompart, que aleshores era vicari i que ara és el rector de la parròquia. Sempre m’ha agradat molt, perquè fa uns sermons molt sentits.

Foto: Eva Parey

Vas viure una transformació religiosa als Estats Units, oi?
Una de gran. El que faig allà és deixar de preocupar-me pel sermó i mirar de gaudir de la litúrgia. Trobar, en l'acte ritual, una veritat que connecti amb totes les vegades que jo he executat aquesta litúrgia, que faci eco dins meu. Ara fa cosa d’un any, vaig passar per un moment de crisi personal, i un amic meu que és molt religiós em va dur a una església oberta 24 hores que hi ha a Plaça Artós. Em va portar a resar un rosari. Jo això no ho havia fet mai. No era una cosa que formés part del meu imaginari. Com et deia, vinc d’un món religiós molt progre, de base, d’acció social, molt poc ritual, sense tot allò de la pregària sacrificada.

I et porten a resar un rosari. 
Me’n regala un, aquest amic meu. I el resem junts. El rosari és el contrari de la meva religiositat: és una pregària repetitiva, fins que les paraules arriben a perdre el sentit. Això, per a mi representava la part més infantil de la religió. La part més hipòcrita, farisea i buida de significat. A mi m'interessen les coses que tenen sentit. Aquell dia, però, vaig experimentar una mena de levitació. Vaig entrar en una mena de trànsit espiritual, descobrint el sentit més pur de la paraula «meditació». La meditació és un pensament sense narrativa, l’estat contemplatiu de les teves veritats més fondes. La transformació religiosa que visc als Estats Units es va concretar allà: en reconèixer que en el ritual hi ha una part de veritat que, en el passat, havia menystingut per arrogància.

Aquesta resignificació del ritual té continuïtat, en el moment d’entaular-te a sopar en família? Ras i curt: beneïu la taula, a casa?
No, però sovint penso que m’agradaria fer-ho. El que sí que fem és, després de llegir el conte d’abans d’anar a dormir, resar un parenostre amb les meves filles. Després de resar-lo, jo faig una pregària en veu alta, cada dia diferent, però que sempre acaba amb les mateixes paraules. Això és súper íntim, no n’havia explicat mai a ningú. Les paraules amb les quals acabem la pregària són: "Fes-nos llum al món, instrument del teu amor; que Déu us guardi els somnis". A elles els encanta. Si un dia em passa per alt, m'ho recorden. És una cosa que em preocupa molt, la transmissió de la religió als meus fills. Nosaltres vam triar portar-los a l’escola pública, vam triar una que ens agrada molt, i vam decidir que la religió la faríem a casa.

I com t’ho fas?
És difícil. A la Llibreria Claret vaig trobar una Bíblia per a nens que estava molt bé, i va passar una cosa al·lucinant. Nosaltres a casa llegim molts contes i clar: els contes que els nens llegeixen avui dia estan molt mediats per la pedagogia, són molt plans. La Bíblia, en canvi, és súper salvatge. Hi ha inundacions, massacres, guerres. És duríssima, però a uns nivells increïbles, i ens la vam polir en un mes i escaig. Les nenes es van quedar totalment enganxades. El matí del Diumenge de Rams, vam llegir l’evangeli que tocava en versió infantil, i després vam anar a la parròquia. Allà em van demanar que llegís l’Evangeli segons Sant Mateu, que té molts pocs adjectius, molta acció; és molt dur. Allà s’hi diu com fan burla de Jesús, com l’escupen a la cara. Tot allò ho vaig haver de llegir jo, i malgrat haver-ho fet al matí amb elles, que seien a primera fila, es van posar a plorar com magdalenes. Així i tot, tenim una relació molt intel·lectual amb la religió.  

Els contes que els nens llegeixen avui dia estan molt mediats per la pedagogia, mentre que la Bíblia és súper salvatge

Aquesta relació intel·lectual té a veure amb la teva formació filosòfica? M’agrada molt quan parles de Nietzsche al llibre, dient que les primeres lectures de la seva obra et feien sentir com si algú t’hagués ficat “una cullerada de wasabi a la boca”. 
Per a la gent que ens dediquem a la filosofia, la religió és un tema difícil, perquè escrivim cavalcant sobre el dubte de les coses i amb l'escepticisme com a mètode. Això fa que costi abandonar-s’hi, a la creença. Pel que fa a Nietzsche, és un autor que escriu amb molta força, però amb una honestedat tan gran que, en les seves posicions, sempre t’hi fa lloc perquè tu puguis explorar-hi les teves. Llegir-lo, ara, no s’assembla gens a una cullerada de wasabi: em dona molta pau, de fet. Entenc que pugui agradar tant als postadolescents, perquè posa paraules a coses que, quan tens 18 anys, encara no saps dir-les. Nietzsche et dona marge per afirmar la ignorància pueril de la postadolescència amb la força que té la veritat. I això dona molta alegria de viure.  

El teu jo postadolescent potser no era nietzscheà, però ja signava columnes. Al llibre, recordes aquella etapa entre pizzes Casa Tarradelles i farres al bar Mediterráneo. Parles dels paranys on vas caure com a columnista jove. Creus que els columnistes joves estan caient en les mateixes trampes on vas caure tu?
La gent jove que publica a mitjans corren els mateixos perills que corríem nosaltres, però en un món encara més desencantat que el nostre. Ara tot és més cínic, però el vici és el mateix. És a dir: els mitjans et contracten perquè pots dir coses intel·ligents, però fan que incorporis els seus límits fins que se’t faci impossible dir res d’intel·ligent. Volen columnistes intel·ligents que no diguin mai coses intel·ligents. Això és un procés de corrupció interna i moral, que acaba convertint la gent en fotocopiadores dels argumentaris dels partits. A banda, la precarietat fa que les temàtiques estiguin limitades i sempre siguin les mateixes per a tothom. Et trobes en un joc de posicions, en un cercle tancat de reflexions que no porten enlloc. Sempre que parlo amb articulistes joves, els hi dic que facin allò que jo no vaig fer fins que no arribo a Nova York: sortir al carrer. Sortir de la roda. Marxar a l’estranger si es pot i, si no es pot, envoltar-se de lectures i marxar al passat.

Foto: Eva Parey

A La perplexitat, aquest retorn al passat hi és molt present. Al llibre parles de la Pizzeria Da Milà, el restaurant familiar que els teus pares obren a Olesa de Montserrat. Allà hi rentaves plats, reparties pizzes a domicili, feies de cambrer…  
Fer de cambrer a la pizzeria em va fer adonar que no soc tan simpàtic com em penso, i que el cambrer bo és el cambrer que no es nota que existeix. Hi ha un tipus de cambrer que vol fer-se el simpàtic, intervenir en la conversa, que el recordis… i és un error. La gent vol que siguis invisible, i la part bona de ser-ho és que podies escoltar moltes converses alienes; allò era divertidíssim. Repartint pizzes a peu amb 12 anys hi passava una cosa semblant, que és veies fragments molt petits de les cases de la gent: el marc de la porta, el rebedor, el seu divendres poc edificant. Com més cops hi anava, a casa seva, més generoses eren les propines. Però jo volia ser cuiner.  

Et van deixar mai, posar-te rere els fogons?
No exactament. Però, quan em van posar darrere la barra a servir begudes, em vaig empescar una cosa que li vam dir «sangria per a nens». Me la vaig inventar perquè la feina que m’havia tocat fer era desagraïda i m’avorria. Al restaurant teníem les clàssiques sangries de cava i de vi. “Puc fer una sangria de nens?”, li vaig demanar al meu pare. “Què hi posaràs?”. Tots els refrescs. Tots els que tinguem, ben barrejats, amb gel, rodanxes de llimona i de taronja. “Posem-ho a la carta, a veure què passa”. I, bueno, allò va ser un hit. Duia cola, taronjada, llimonada, gasosa… i, a més, hi afegíem dos sobres de sucre. Era dolcíssima, i als nens els hi flipava.

S’ha manifestat d’alguna altra manera, la teva pretensió de ser cuiner?   
Jo ni cuino gaire bé, ni es podria dir que sigui un bon cuiner en cap sentit homologable, però alimento la meva família cada dia d’una manera bona i equilibrada. Els meus pares van morir abans de transmetre’m tot el que sabien de cuina, així que m’he hagut d’inventar la meva pròpia tradició: he fet cursos d'esquarterar pollastres, cursos de cuina tradicional catalana… Quan tinc gent a dinar a casa, però, el que faig és apostar per la una bona matèria primera que no faci que la meva habilitat determini la qualitat del plat. M’estimo més servir-los una bona mitjana de vedella, si puc. Fer un arròs és jugar-te-la perquè, si et surt malament, ho passes malament tota la tarda.

Quan fas la compra al mercat, tota l'amabilitat i l'amistat al voltant de la transacció s'aguanta sobre el fet que, en última instància, la transacció és la que és

Però ha d’haver-hi algun plat estrella per a quan tens gent a dinar. Quin és?
Justament avui he enviat una nota de veu de cinc minuts amb la meva recepta del fricandó, perquè la setmana passada en vaig fer per a uns amics i dos d’ells me l’han demanada. El gran secret de les iaies catalanes és amagar-nos que el fricandó en realitat és un plat molt fàcil de fer. Quan els vaig dir als meus amics això, que el fricandó era el plat més fàcil de fer de tota la cuina catalana, els va picar la curiositat. Cuinar-lo, cuinar en general, m’agrada molt. El ritual de la cuina: tallar la ceba, el pebrot, el tomàquet, fer-ho ben petit… Tallar verdures és el zen del Mediterrani.

Quan cuines a casa, ho fas sol o en companyia?
Quan hi ha les meves filles a casa, volen cuinar amb mi. És molt divertit, perquè a mesura que han anat creixent, han anat incorporant habilitats. Em diuen: “Confies en mi per tallar la patata?” I jo els hi dic: “Confio en tu”. No saps la il·lusió que els hi fa. Ratllar el tomàquet, pelar les pastanagues i les patates amb pelador. Ho fan amb dificultat, però aprenen i són semisegures. Per a mi és un gran moment compartit. És una altra de les meves obsessions, que les meves filles cuinin bé.

La fe, la cuina… Què més mires de transmetre-li, a la canalla?
El meu millor català el parlo davant d'elles. A casa, la televisió mai es veu en castellà. Tot ho veuen en anglès. Elles van néixer als Estats Units, i els hi vam dir que la televisió era d’allà i que només podria sintonitzar-se en anglès. La gran, un dia que menjava sopa, va ficar-se una cullerada i va dir: “It’s delicious!”. Ho havia sentit a la Peppa Pig. Elles parlen castellà, la seva àvia és castellanoparlant i alguns companys de classe també; però quan juguen entre elles, juguen en anglès. I l’únic contacte que tenen amb aquesta llengua és del dels dibuixos. Posar-los-hi en anglès no és només per estalviar-me una acadèmia en el futur: vull que, quan tinguin catorze anys i entrin a YouTube, no hagin de passar pels youtubers espanyols.

Foto: Eva Parey

L’endemà de la victòria de Trump, a la cafeteria de la universitat on donaves classes, la cambrera que sovint et regalava una peça de fruita quan hi compraves un entrepà et va dir: “Big shit, eh?”. Creus que una victòria de la dreta a Espanya, un govern del PP i de VOX, generaria la reacció que EUA va viure amb Trump?
Jo crec que no, perquè Espanya és un país que està sustentat sobre la crueltat de fons que representa la dreta espanyola, i el PSOE no deixa de ser un partit falangista. Aleshores, a Espanya estan molt avesats a conviure amb l'estructura estatal sorgida de l'autoritarisme més barato. I sí: és clar que faran tots els escarafalls que hagin de fer, perquè aquí i allà tothom performa el paper que li toca. Però, en realitat, els espanyols estan una mica de tornada de la Història. Espanya és una nació morta. Una nació derrotada per ella mateixa.

I què passarà, amb Trump, ara que ha estat formalment acusat?
A Trump li estan fent un Al Capone: en comptes de pillar-lo per les coses que la gent sap que fa, se'l pilla per una cosa lateral. Jo crec que això és molt perillós, i no puc predir què passarà; però sí que crec que el mecanisme de tot plegat em recorda molt al funcionament d’un mercat. Mira: jo vaig al Mercat del Ninot, i allà hi ha tres o quatre parades que són les meves parades; on em coneixen, on saben el que vull. Els mercats són els llocs on s’esdevenen les transaccions comercials més agradables de la vida. És gent donant-te menjar bo i que han seleccionat específicament; una joia immensa. Alhora, però, la transacció és perfectament cruel.

Els espanyols estan una mica de tornada de la Història: Espanya és una nació derrotada

En quin sentit?
En el que mai hi ha res fora de la transacció comercial, i el càlcul de benefici sempre hi és present. És un joc que acceptem tots, i és perquè ho acceptem tots, que ens hi entenem tan bé. “Jordi, avui tenim nosequè que sé que t'agradarà”. Sempre m'acaben colant algo. I ho accepto, perquè tota l'amabilitat i l'amistat al voltant de la transacció s'aguanta sobre el fet que, en última instància, la transacció és la que és. Amb Trump passa el mateix: si el votant conservador ha de votar-lo perquè, d’aquesta manera, el Tribunal Suprem sigui encara més dur contra l’avortament, haurà d’acceptar el fet que aquest senyor hagi tingut affaires sòrdids amb prostitutes. La transacció és aquesta. Al mercat i a la política, ningú fa cap favor a ningú.

Podria tornar a guanyar, si aconsegueix presentar-s’hi per segona vegada?
És molt difícil de predir. Durant molt de temps, vaig pensar que el victimisme era una manera de guanyar simpaties polítiques. Amb els anys, però, crec que la veritat de fons acaba pesant més que el victimisme. Els cartells aquests de l’alzheimer de Pasqual Maragall, per exemple: hi ha gent que diu que és un atac de falsa bandera fet per ERC, en un intent d’aglutinar simpaties. Si fos així, seria un error de càlcul, perquè pesa més la paraula «alzheimer» que l’atac injust.

Hi votaràs, a les municipals?
Encara m’ho he de rumiar, però votaré Primàries o m’abstindré. L’abstenció és una opció que em sembla bé. Els partits catalans viuen de fer-nos creure que estem entre Espanya i la paret; que, un incompetent de Junts, d’ERC o de la CUP sempre serà millor que un incompetent unionista. Això fa que la lleialtat de vot a Catalunya sigui molt difícil de trencar, i que l’única alternativa, l’únic cost que els hi pots fer pagar, és que s’hagin de guanyar el teu vot. Han de sentir la por a la mort, l'alè de la mort tocant-los-hi el clatell; enviar-los al sector privat i que aprenguin a guanyar-se la vida. Hi ha moments per votar estratègicament, però ara mateix estem on estem. No hi tenim res a perdre. Que Colau i Collboni són un retrocés nacional? Maragall i Trias també són un retrocés nacional.