“Si l'amor ha de ser una equació de classe, cultura i familiaritat traçada amb regle i cartabó, jo hi renuncio". La cita és de Dietari sentimental (Editorial Medusa), el debut dietarista de Júlia Bacardit (Barcelona, 1991). Impulsora juntament amb Anna Pazos del pòdcast Les Golfes, la periodista irromp al panorama literari amb un llibre breu, directe i apassionat. Aprofitem l’avinentesa per citar-nos amb Bacardit al santsenc Buenavista Bar (Carrer Sant Crist 23) i encetar una sèrie de converses sobre beure, menjar i escriure: Entre copes.
Estem bevent un Costalara del 2020, un vi ecològic de Pagos d’Anguix. És negre, perquè crec que és el que beveu tu i l’Anna Pazos quan graveu Les Golfes, oi? Què et suggereix, per cert, aquest Costalara?
Em suggereix que és millor que la majoria de vins que bec (riu). Què deu costar, entre 10 i 15 euros? Una mica més? Més de 20? Uau, és bo de veritat. Doncs sí, l’has encertat: al pòdcast bevem vi negre, sempre. Tinc amics abstemis (no gaires), amics que són més de cervesa, i amics que són més de vi. L’amistat amb l’Anna Pazos és més de vi. Les converses amb ella prèvies a l’existència del programa, les que ens van fer pensar que enregistrar-nos parlant tenia sentit, anaven acompanyades d’una copa de vi negre. Però, com et deia, això del beure depèn molt d’amb qui i a on estàs. Al Raval, per exemple, no m’arriscaria a demanar vi en un bar.
Encara hi vius, al Raval?
De moment sí. Realment no sé què passarà amb la meva vida els pròxims mesos, però m’hi quedaria. Hi porto un any i m’agrada, la veritat; almenys per a la mena de vida que faig ara, és clar. Visc en un estudi mono, no tinc criatures; dormo amb taps, això sí. L’única cosa molesta és el soroll, que n’hi ha sempre, malgrat que sigui un tercer pis.
Les converses prèvies a l'existència del programa Les Golfes sempre anaven acompanyades d’una copa de vi negre
Hi vius sola o el comparteixes, l’estudi?
Hi visc sola.
T’ho demano perquè a Dietari sentimental hi dediques algunes pàgines, als teus companys de pis, i també als seus hàbits culinaris: “El crepitar de l’all a la paella, la pasta i l’oli d’oliva, la massa de pizza de farina integral que s’infla dins el forn”.
Aquest és en Dennis, i la seva cuina italiana. Com passa amb molts altres italians, alguns dels trets característics del Dennis són l’amor al menjar, a menjar bé i a fer-s’ho tot ell. El vaig incloure dins el dietari perquè em frustrava com de dicotòmica era la nostra relació: el Dennis era amable i ens cuinava, però tot i així jo tenia molt poques ganes de conviure amb ell. Cuinava molt bé, però em feia molta mandra compartir-hi pis.
Un altre capítol on el menjar és important és quan et deixes les claus dins del pis, i la teva veïna puja a casa per portar-te el berenar: un iogurt, un brioix, una taronja, fuet… S’assembla molt a la idea de poliamor que defensa Brigitte Vasallo, i m’ha agradat trobar-me-la en un dietari on la teva vida sentimental és troncal.
Doncs en això sí que hi estic d’acord, amb la Vassallo. Aquesta veïna és l’àvia xarnega que no he tingut mai, i vaig incloure-la al llibre per agrair-li el gest. I perquè allò va ser important per a mi. Quan vaig pensar de posar Dietari sentimental al llibre, no ho feia només pels amants que hi surten: també era perquè totes les coses que hi ha escrites tenen un valor sentimental, m’afecten en el pla sentimental d’alguna manera. Aquesta veïna n’és un exemple. Quan parlo de llengua, el mateix: en parlo des d’un pla sentimental, en el sentit que parlo d’això perquè, d’alguna manera, em preocupa.
Al llibre escrius: “La llengua i aquest desig de preservar-la i aquesta por de perdre-la i por de voler-la massa, la por de tenir tanta por d’extingir-me, tot això em preocupa”. Dietari sentimental tindrà traducció al castellà?
He prohibit la traducció al castellà del llibre. Per contracte. No vull contribuir a la bilingüització de la literatura catalana. Com el component és sentimental, això em fa tenir-ho encara més clar. Quan vaig publicar El preu de ser mare, que era un llibre més periodístic, no em va fer res que me’l traduïssin, i n’he venut més en castellà que en català. Espanya ja ho té, això: pots no vendre gaire en castellà, però en comparació amb el català sempre semblarà que n’has venut una mica més. Però amb Dietari sentimental vaig tenir molt clar que no volia traducció al castellà. També pel moment en què estem, en un retrocés claríssim del català.
Creus que hi ha capítols del llibre que no tindrien sentit, en castellà?
Bé, quan parlo del dolor de llengua, jo crec que sí que pot ressonar en bascos, gallecs i altres persones bilingües de l’estat espanyol. Però de moment la decisió que he pres és bastant ferma. Això no és vendre-li un reportatge en castellà a un mitjà espanyol: parlem de contribuir de la desaparició del català aquí, a casa. Aquesta decisió, aquesta negativa, és una coseta petita que els escriptors podem fer per la nostra llengua. L’única aportació que puc fer-hi, l’única petita victòria, és que les meves amigues castellanoparlants em llegeixin en català, en comptes de llegir-me traduïda. I no és pas per superioritat moral: si ho faig, és perquè per a mi això és molt important, és personal i em fa mal de veritat. I ja no parlem de quan la traducció surt alhora que el llibre original.
Ho trobes redundant?
Ho trobo innecessari. Fa innecessari escriure en català. És una feinada absurda, sobretot si parlem de literatura. Jo he treballat al sector editorial català i me n’he conscienciat molt: hi ha una quantitat enorme de gent catalanoparlant que llegeix en castellà perquè creuen que aquesta és la llengua culturalment vàlida. O perquè van créixer amb el fucking franquisme. És que, un moment: venim d’on venim. Podem parlar de globalització i de coses que cauen pel seu propi pes, però collons, que la meva àvia no sabia escriure en la seva llengua, tio. Bueno, en fi. És una cosa personal: vull que la gent que parla en castellà i té curiositat, em llegeixi en català, saps què vull dir? Ho poden fer; si els interessa, que ho facin. I si no els interessa, no passa res.
Sobre qui et llegeix i qui no: m’ha sobtat com alguns dels teus amants apareixen a Dietari sentimental amb noms i cognoms, i alguns altres no. Em fa l’efecte que hi ha part dels teus amants a qui consideres potencials lectors, i d’altres a qui no.
Tens raó. Del noi del principi, R, podria haver posat el seu nom, perquè no em llegirà mai de la vida. Però què passa: que quan jo vaig escriure aquest fragment, ho vaig publicar en un web i pensava que, si ho compartia a xarxes, ell se’n podia assabentar. Després hi ha el cas de l'escriptor amb qui tinc un afer platònic, de qui no poso el nom perquè ell m’ho va exigir. També és un text que vaig publicar abans. El tio es veu que tenia una alerta de Google amb el seu nom, i en veure-ho es va ratllar moltíssim. «No, no, no; treu, treu». En aquest cas ho vaig canviar per petició explícita del retratat. Al Baye Saliou sí que l’he exposat, i ell no ho sap. Ara mateix hi ha gent a la ciutat on viu que saben el seu nom i la seva història. És injust això, no? Una mica sí que ho és.
He prohibit la traducció al castellà de 'Dietari sentimental', perquè no vull contribuir a la bilingüització de la literatura catalana
Sobre el Baye Saliou, hi ha un moment en què parles del seu pas per Llívia, i de com se’l miraven les dones àrabs confinades a casa. El joc de miralls és molt potent, però també hi ha qui podria dir que estàs paternalitzant la seva mirada.
Em va impactar molt, quan el Baye em va explicar aquesta història. Ara: que si està malament que jo, des del meu privilegi, escrigui això o allò altre? M’és igual. Tot això del privilegi està molt bé per fer articles avorrits; per escriure, oblida-te’n. L’única recança que vaig tenir és quan parlava de la immigració com a fenomen, perquè és un terreny delicat. Però pel que fa a la resta del contingut del llibre, no m’he tallat en cap moment. Per què ho hauria d’haver fet? Perquè per exemple, per a mi ser cisgènere no és un gran privilegi, saps? És una putada no ser-ho, hi estem d’acord; però això no vol dir que sigui un privilegi ser una dona cis.
En aquest sentit, diries que Les Golfes t’ha servit com a camp de provatura pel que fa a buscar on són els límits de la conversa pública? D’allò que es pot dir, d’allò que es pot escriure, i d’allò que no?
Totalment. Amb Les Golfes es veu molt això, de fins a on pots estirar. Però també passa el contrari: hi ha pressió en posar-te a escriure després d’haver parlat tant. Molts cops hi penso: ho sabré fer? O: sabré fer un altre llibre? Perquè al final, Dietari sentimental l’escric entre 2018 i 2021. La veu del llibre està molt condicionada pel meu moment vital: una mica estressada, una mica confosa; insatisfeta. La pandèmia m’agafa pel mig, però no estava insatisfeta per la pandèmia. Ho estava per no haver sabut posar límits amb tot de coses. Ja no només són les meves enteses i desenteses amb els tios: també hi havia el caos constant de compartir pis, d’un company que entra i un altre que surt; d’estar estudiant i treballant alhora, perquè no t’agrada la feina que fas i, alhora, els projectes personals que se t’amunteguen… Era una època infeliç per tot això.
Si el caos de la vida líquida porta a la infelicitat, la resposta és fer-se tradwife? La salvació és en el conservadorisme?
Jo soc una tradwife, però sense marit que pagui (riu). Clar que no, això és un rotllo. No voldria que des de fora se’m veiés com una persona conservadora, no perquè em faci por que algú pugui pensar que soc de dretes, sinó perquè, en el fons, tot plegat deixaria de ser interessant. Em faria deixar de pensar. El que sí que he superat és això de sentir-me permanentment en una tribu urbana; el “jo vaig prometre’m no canviar mai”. Ja m’ha passat, aquesta edat. Vull dir: tinc 31 anys. Si em volgués fer de dretes, ja me n’hauria fet. El problema és que ser-ho és combregar amb tot de coses opressives. I que segueixo sent l’anarco que era, en algunes coses. En d’altres, doncs ja no.
Aquesta part anarco, o més punkarra, hi treu el ap de tant en tant, al vostre pòdcast. En un capítol fins i tot t’arrenques a cantar Solo contra todos d’Último Asalto.
A mi d’aquesta cançó m’agrada la lletra, però sobretot m’agrada la força que té. Els components d’Último Asalto eren skins, cosa que jo no, perquè em faltaven els amics. Ser skin és una cosa molt tribal, amb una colla molt definida. Si estàs sol, no pots ser skin. Pots ser punki, perquè els punkis van al seu rotllo; però no skin. I jo no ho era, però sí que em fascinava molt tot aquell món. Fins i tot la imatge que tenien les ties, les skingirls, que em semblaven d’allò més elegants. Aquesta idea d’una dona femenina, forta, elegant; això m’agrada. I d’alguna manera connecta amb la meva sensibilitat com a escriptora. Elegància. Força. Feminitat.
La imatge de les skingirls connecta amb la meva sensibilitat: elegància, força, feminitat