Juliana Canet: "Em va bé sentir rancor; em protegeix de la gent que m’ha fet mal”

La Juliana Canet (Cardedeu, 1999) és una de les defensores més fermes de la idea de llibre de bolso: aquelles publicacions petites, del tamany d’un palmell, que pots carregar tot el dia dins el sarró sense patir mal d’esquena. Quan quedo amb ella en un bar-restaurant proper a Catalunya Ràdio, li demano que m’ensenyi quin llibre carrega avui. “Porto això”, diu, fent aparèixer un exemplar d’El nedador de John Cheever. Ens llegeix la nota que li ha deixat l’editorial Cal Carré: "Juliana, hi ha lectures que són com un complement de moda". També, podríem afegir, hi ha veus literàries que són com un brunzit: un rum-rum incessant que cal concretar en forma de llibre. Canet, que s’ha estrenat com a editora amb la curatoria de Fusta i resina (Columna) d’Ofèlia Carbonell, ho sap perfectament. En parlem, d’aquest debut i de molt més, entre el dringar dels glaçons dels gintònics de la Farga.

Per què has volgut que quedem a la Farga?
Et diré, en primer lloc, que aquesta és una Farga que jo no conec. O sigui: jo és el primer cop que em prendré una cosa amb alcohol aquí. Jo a la Farga només bec cafès, compulsivament, tot el rato, i menjo uns dònuts gegants que per a mi són els millors dònuts de Barcelona, tan grans que per força els has de compartir. El cafè potser costa un ull de la cara, però te’l fan molt bé. I els dolços són boníssims. Era bastant el que necessitàvem.

Què vols dir, amb «era bastant el que necessitàvem»? 
Som molt poc aventurers, jo i els meus companys del programa, i al principi vam explorar molt poc la zona; el que més ens importava d’un bar era la seva proximitat amb els estudis de Catalunya Ràdio. De seguida ens vam llençar al bar més proper, i el bar més proper era horrible. Vam estar segrestats allà tres anys. No hi havia manera de marxar, era una relació tòxica. No ens agradava gens: típica carta molt petita, poques coses i molt cares i molt dolentes, sempre hi feia fred. Mai hi trobàvem l’equilibri, però hi seguíem anant. Fins que ens vam atrevir a creuar el carrer Beethoven i vam descobrir nous llocs que ens funcionàven molt més. Avui hi he tornat, a aquest bar de merda, i saps quan quedes amb un exnòvio amb qui has tingut una relació molt intensa? Que de cop el veus i dius: «Oh, mira que bé, ja m’he desenganxat cent per cent d’aquesta persona». Doncs tornar a aquest bar ha estat una mica així. Ja ni hi conec a les cambreres.  

Amb els ex hi hem de quedar a bars o hi hem de quedar a cafeteries?
Jo ara estic en una etapa de no quedar amb els ex. Mira, de fet et diré una cosa: jo la majoria de quedades postruptura amb els meus ex les he tingut en aquest bar horrible que et comentava. O sigui, imagina’t quantes coses hi han passat allà. Si pots estalviar-te quedar amb un ex, estalvia-t’ho. Però si hi has de quedar, queda-hi al matí mai al vespre. Queda-hi abans de dinar, així tens l'excusa perfecta per marxar de seguida. 

És curiós que diguis això, perquè trobo que els millenials i la generació Z estem massa avesats a perllongar la relació amb les exparelles. 
Sí, les cures i tot això. Mira, jo tinc molta gent a la vida, i prou feina em costa mantenir-la com per a sobre intentar cuidar relacions amb d’altres amb qui no m’he sentit estimada. El que no puc fer és esforçar-me per relacions que ja estan perdudes, i arribar a aquest punt és una cosa que m’ha alliberat moltíssim. Perquè jo sí que el notava, aquest pes generacional i aquest discurs que ens han intentat colar, de portar-se bé amb tothom i de no tenir conflictes amb ningú. A mi em va bé tenir conflictes amb la gent i em va bé sentir rancor, perquè el rancor em protegeix de la gent que m’ha fet mal. Si un ex t’ha fet mal, fora. Si hi has tingut una ruptura agradable, de puta mare. Jo treballo amb un ex, ens veiem cada dia, i no hi ha cap problema. Però dilatar en el temps una relació malsana és una absurditat. 

Potser no cal, fer tants cafès. Penso el mateix.
Aquells cafès no tenen mai cap sentit. Només serveixen per fer una revisió del que has fet durant tot aquell temps. Quedar per compromís amb una persona que fa anys que no veus per explicar-li que si ara la feina tal, que si ara l’altre amic tal… Una enumeració de successos que no fa cap sentit haver de comunicar-l'hi a aquella persona. A mi les relacions que m’agraden són les de la quotidianitat… (El cambrer ens informa que no hi ha Seagrams i la Juliana li diu que aleshores qualsevol ginebra estarà bé) Ho has vist, que semblava que fos jo qui no tingués la ginebra? Aquell sospiro…

Si has de quedar amb un ex, fes-ho abans de dinar, així tens l'excusa per marxar de seguida

Són molt servicials. Jo no la feia tan formal, la Farga. Només hi he entrat a fer cerveses. Per què t’has demanat un gintònic, per cert?
És de les meves begudes amb alcohol preferides. Jo, però, gairebé mai bec. Avui perquè fem aquesta entrevista, però jo mai em demanaria un gintònic com qui es demana un Cacaolat. Després d’aquest gintònic, aniré del revés. Perquè tinc el cos molt poc acostumat a aquestes batalles. A mi, des de ben petita, mai m’han agradat les begudes amb gustos forts, saps què vull dir? La Fanta, la Trina, la Coca-Cola; no m’agraden gens. I com l’alcohol tampoc és una cosa que m’agradi en termes gastronòmics, doncs m’ha de venir molt de gust. De la mateixa manera, t’he de dir que anar un dimarts a fer una copa al Tandem Cocktail Bar, de tant en tant, també cau.

L’entrevista a la Marina Porras la vam fer al Tandem.
Jo hi vaig molt amb ella, a prendre copes. Cada cop costa més trobar el moment, perquè som dues dones molt ocupades, però de tant en tant ho aconseguim. Hi anem a la nit, però és un lloc on pots arribar a primera hora de la tarda i trobar-t’hi gent prenent whiskies i llegint. Els llocs com el Tandem tenen una energia molt pròpia, un ecosistema molt propi amb una mena de gent molt concreta. M’agrada anar-hi, trobar-hi la Marina, conèixer el cambrer. És com una sensació d’estar protegida que m’agrada molt.  

Què fas a l’hora de dinar un dia normal?
Sempre hi ha excepcions, perquè els meus horaris són súpercanviants, i el que jo considero un dia estàndard no sempre acaba sent-ho, però normalment dino a casa, una verdureta; em moc bastant en aquest univers. Després vinc a la ràdio, faig el programa, i normalment sopo fora. Sovint anem a un lloc que es diu Bar Kamel, que triguem quatre minuts a arribar-hi. Per aquí hi ha molt italià i molt restaurant de sushi, però al Kamel et fan una truita a la francesa, pinxos de truita de patates, croquetes, carxofes; tenen força oferta. I a més està bé de preu, tenint en compte que som upper diagonal; aquí et descuides i et claven 25 euros per una pizza. Després, els dies que dino fora, vaig al Velódromo. Hi vaig una mitjana de dos cops per setmana. S’hi menja bé i els cambrers em cauen superbé. Em coneixen molt i saben el que vull. Quan hi vas tants cops a un lloc, t’hi sents en família. Una mica com el Gelida: m’hi he fotut bones juergues, allà. De fet, el meu nòvio, el Guillem, el vaig conèixer a la terrassa del Gelida. És ell, qui m’ha ensenyat a gaudir de la gastronomia de Barcelona. El poc que sé, o sé gràcies a ell.

On t’ha dut, el Guillem? 
On no m’ha dut, el Guillem. M’ha dut als Dos Pebrots, al Dos Palillos, al Coure, al Nairod, al Gresca, al Deliri. Per a molta gent potser són els clàssics, però depèn de com costa arribar-hi. Jo, abans de començar a sortir amb ell, feia tres anys que vivia a Barcelona i mai havia anat a cap d’aquests restaurants. Va ser gràcies a ell, que vaig descobrir tot aquest univers. Ell és molt intel·ligent, escolta la gent indicada i té molta intuïció. 

Quan quedo amb les autores que edito, acabem parlant de les nostres vides abans que del llibre

El coneixement situat també és important: tu, que ets d’allà, quin restaurant de Cardedeu em recomanaries?
Suposo que és de justícia que et recomani el Pla de la Calma. És més un bar que un restaurant, però tenen un menú de puta mare: per dotze pavos tens una amanida fantàstica i un segon estupendo. Tenen moltes opcions vegetarianes també, que això a mi durant uns anys em va anar molt i molt bé. També pots anar-hi a fer copes fins al tard. Jo quan vivia a Cardedeu hi anava molt, al Pla de la Calma, fins a la sacietat. 

I on vas quedar, amb l’Ofèlia Carbonell, quan li vas demanar que escrivís Fusta i resina per a la col·lecció Brunzits?
A la Granja Petitbo del Passeig Sant Joan, que és on queden les noies de comarques que no saben ben bé on quedar (riu). També hem vingut molt aquí, a la Farga, a treballar el llibre. Però està passant una cosa curiosa: cada vegada que quedo amb gent que escriu per a Brunzits, parlem més de coses de la vida que no pas del llibre. L’edició pura la fem per mail, però quan quedo amb les autores, acabem parlant de les nostres vides personals. Amb l’Ofèlia hem parlat molt dels nervis que teníem les dues, perquè ella s’estrenava com a autora i jo ho feia com a editora, així que els nervis i les inseguretats eren compartides. La Glòria Gasch, de Columna, també ha fet aquesta feina d’escolta amb mi, i he pogut parlar molt amb ella de les coses que em feien angúnia i de les que em feien il·lusió. 

En algun punt et vaig sentir dir que volies deixar de fer ràdio. Era per poder explorar altres camps, com ara fas amb l’aventura editorial que suposa Brunzits?
En algun punt, no: en tots els punts (riu). A mi el que em va passar és que de molt petita em van aparèixer moltes oportunitats. Això és una sort, un privilegi, i una passada; però et fa entrar en una dinàmica de no poder dir que no a res. Jo podia haver deixat passar alguns trens, i no hauria passat res; però com tenim interioritzat aquest discurs d’aprofitar com més oportunitats millor, perquè no saps quan tornaràs a tenir-ne… S’ha de tenir huevos per dir que no, perquè et fan sentir que l’any vinent no tindràs feina. És per aquesta raó que, en certs moments, m’he sentit atropellada i he trobat a faltar tenir espais per plantejar-me si em volia dedicar a la comunicació, si dins de la comunicació volia fer ràdio, si dins de la ràdio volia fer això o allò altre… Entre els meus amics és una broma molt recurrent, això que cada any vull deixar la ràdio, i que cada any acaba sent mentida. És difícil marxar d’un lloc on et fan propostes que t’agraden molt i on treballes amb un equip que és la teva puta família. Però, sincerament, no era la meva gran ambició fer ràdio. Aquest no era el meu somni.

Quin era, el teu somni?
Dedicar-me a llegir, treballar de llegir. Tot i que no sé si dir-li «somni». Estic una mica en contra de la idea de vocació, i d’haver de tenir-ne una. O la idea d’intenció. Hi havia una pregunta que em feien molt al principi de tot: «Quina era la teva intenció quan vas començar a fer vídeos en català?» Una pregunta absurda, sense cap mena de sentit. Ho faig tot en català perquè penso en català, perquè tota la meva vida ha estat íntegrament en català, i perquè no hi ha cap ambient on parli castellà. Jo a casa meva sempre he escoltat Catalunya Ràdio, he vist sèries de TV3 i els dibuixos del Super3; és normal que aquests siguin els meus referents. És el que he mamat a casa meva. Els referents espanyols els que incorporat de gran. Bé, excepte La Oreja de Van Gogh. 

Fer un programa de ràdio no era el meu somni: ho era dedicar-me a llegir, treballar de llegir

Explica’m això de La Oreja de Van Gogh.
Si ho tinc ben entès, el meu pare li va regalar a la meva mare el disc Lo que te conté mientras te hacías la dormida. A casa meva el vam escoltar en bucle. Jo et puc cantar de la primera al bonus track, totes les cançons, en ordre. És una malaltia, el que tinc amb aquest disco. Quan vaig connectar-me a Internet per segon cop —el primer va ser per buscar fotos de La màgica Do-Re-Mi—, em vaig passar tota la tarda buscant més cançons de LODVG.

Fins i tot les de l’etapa posterior a la sortida d’Amaia Montero? T’interessa, allò?
No només m’interessa: és que em sé tots els discos. I encara en soc fan ara, avui, una fan de veritat. Sé que soc d’una espècia rara, però a mi és que m’agrada des del primer disc de l’Amaia fins a l’últim de la Leire. He tingut la sort d’entrevistar-los a la ràdio. Va ser molt emocionant per mi. Són l’hòstia: podrien realment tenir-s’ho cregut i anar de sobrats, però va ser com si estigués parlant amb els meus tiets el dia de Nadal. A més amb aquella cosa basca; en fi, molt heavy. Meravellós.

Unes taules més enllà d’on som nosaltres hi ha el Xavier Trias. Què n’opines, del que va passar a la constitució de l’Ajuntament de Barcelona?
Jo no voto a Barcelona. Què n’opino, però? Que estic contenta, perquè tinc la raó.

Votes a Cardedeu?
No voto. No vaig votar a les municipals. Però sí: estic empadronada a Cardedeu.

És curiós que, a moltes entrevistes d’aquesta secció que he anat fent, hi ha força gent que aposta per l’abstenció com a gest polític. I a Twitter està agafant embranzida.
Sí. Però no ho pots dir molt alt. El que passa és que jo ho entenc, el discurs de la por. És que és normal. És que jo també tinc por. Totes les decisions impliquen un risc. Totes. Puc comprendre que la gent estigui atabalada, però és necessari poder debatre totes les opcions amb normalitat, també l’abstenció. Però potser Twitter no és aquest espai.