Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) és escriptor. El seu darrer llibre, Los enemigos, és un assaig sobre com capgirar l’enemistat per convertir-la en fuel creatiu, però el gruix de la seva obra es vertebra a través de novel·les, entre les quals destaquen Rompepistas, Antes del huracán i Revancha. Totes tres comparteixen trets distintius i escenari: el Baix Llobregat, i molt especialment Sant Boi de Llobregat. Si baixem encara més la mira del satèl·lit, hi guiparíem el carrer Victòria: allà és on viuen molts dels personatges de l’escriptor, i la seva cartografia, de manera més o menys explícita, va donar forma al bar Provi de Rompepistas. Aquell era un local imaginari, però el Bar Tropezón és ben real. Situat al número 64 del carrer Victòria, el Tropezón és un d’aquells bars de tota la vida que conviden a acomodar-se a la barra per fer dringar quintos. A cada nova ronda, una tapa —cacauets, seitons, olives— cortesia de la casa.
Què em deies, de la màquina de dards electrònica?
Es veu que està connectada a una competició internacional, i els dies que hi ha campionat s’hi aplega molta gent aquí. Hi ha penya que s’ho pren molt en serio, això dels dards. Jo no hi jugo, però algun cop he assistit a alguna d’aquestes competicions com a diletant, i està realment petat. Els propietaris actuals, la Marina i el Jose, el van pillar el 2015, però pensa que el Trope fa 50 anys que està obert. No és un dels bars de la meva adolescència, però.
I per què has volgut quedar-hi, a El Tropezón?
Perquè sí que és dins d’un eix màgic de la meva adolescència a Sant Boi. És un eix crowleyià: si jo fos satanista, aquí hi trobaria certes forces iniciàtiques. Per començar, el bar és al carrer Victòria, que és on vivien molts dels meus amics, i on viu el protagonista de Revancha. És a mig camí entre els Salesians, que era on vaig estudiar, i la Sotelo, que és la plaça on anàvem a beure xibeques i a menjar pipes amb els heavies. Tenim al costat el cementiri i el manicomi, també. I coses que ja han desaparegut, com la Discoteca Victoria, que era plena de quinquis, o el local de màquines recreatives, on molt sovint m’atracaven.
Jo no porto cap altre tatuatge de marques, però en porto un d’Estrella Damm
Tu vivies aquí a prop?
No, casa dels meus pares estava al costat del mercat municipal antic, que ja no existeix. Però ràpidament em vaig decantar cap a aquest barri, cap a Marianao, perquè era el lloc on la meva difunta mare deia que hi havia mala gent; això va ser raó suficient per venir-hi de cap. La meva era una família catalana de classe obrera, i pertanyien a un entorn i a una comunitat diferent, on també hi havia bars, però jo no vaig heretar la seva cultura. Els catalans autòctons anaven a bars, però no feien vida de bar, com sí que es feia a Marianao. Els pares dels meus col·legues paraven per bars com aquest, amb els xandallacos i el paquet de tabac als mitjons, i per a mi allò era el flipe màxim. Perquè era la meva cultura, una cultura de classe obrera, però amb un component exòtic absent a casa meva. Tots els meus amics són fills d'immigrants que es dedicaven a feines manuals no-especialitzades.
I tu mateix vas acabar fent feines manuals no-especialitzades, oi? Parlo de quan treballaves a la cadena de muntatge de la SEAT. És cert que hi havien ampolles de conyac amagades a les taquilles?
A petar, sí. Jo vaig treballar al torn de nit, i allà la penya anava completament borratxa i drogada. Això s’ha d’explicar en tercera persona, fer-ho impersonal (riu). Però sí: tothom s’hi tajava, allà. Per a mi, els torns de nit de divendres eren una nit de parranda. Com a desgreuge hem de dir que allò era fordisme. Vull dir: que no feia falta que hi posessis totes les putes neurones. Era una feina que podies fer pràcticament inconscient. Eren dues merdes, les que havíem de fer. No s’hi manipulaven grues, no hi havia possibilitat de matar ningú. Com a màxim, et podia caure el seient del SEAT Ibiza a terra.
Van ser aquestes feines precàries postadolescents, les culpables, per contrast, que tinguis una relació tan intensa, un enamorament palpable a les teves novel·les i als teus articles, amb la teva adolescència primerenca?
No ho tinc clar; però sí que et puc dir que aquest enamorament no és exempt de fàstic, horror i mals records. Però no sé: són el meu fàstic, el meu horror, els meus mals records. Els meus mals records no tenen res a veure amb famílies mal avingudes o pares que es cridaven. Tenen a veure amb les meves decisions, i les meves decisions implicaven coses nefastes, idees horripilants, moments violents. La meva no és exactament una joventut immaculada, i tornar-hi no és una cosa senzilla, ni lliure de trauma, de culpa, de pena; de mil merdes. Per a mi no és cap parida, caminar per Sant Boi. Tinc mapes mentals de patetisme, com si certes energies haguessin quedat condensades a llocs on vaig fer el ridícul, i quan hi passo sento aquella basarda estremidora: “Hòstia, aquí hi vaig fer molt el pena”. Mai torno a Sant Boi agafant-hi flors. Però, alhora, per a mi és un caldo de cultiu de pura energia.
Hem demanat un parell de quintos d’Estrella.
Jo soc d’Estrella Damm. És la beguda de la meva adolescència. Per a mi és com un credo o un axioma de fe: no em plantejo per què la bec. Els de Lleida no es plantegen per què beuen San Miguel. És la meva birra i prou, i ho dic sent plenament conscient que és una puta birra industrial; però és la que sempre he begut. Jo no porto cap altre tatuatge de marques, però porto un tatuatge d’Estrella. Em va semblar supernatural tatuar-me’l, perquè suposa una part estimulant de la meva adolescència. Però la seva ingesta, i la d’alcohol en general, per a mi no és cap dogma. Me l’he haguda de repensar molts cops, aquesta relació. Fins i tot he iniciat petits períodes d’abstèmia.
Escriure no és una cosa que es pugui fer taja, diguin el que diguin els històrics tajes literaris
Per què els inicies, aquests períodes d’abstèmia?
Perquè, en realitat, en la meva estructura de prioritats, escriure novel·les està al damunt de tot. I òbviament és una cosa que requereix concentració, hores d’ofici, regularitat; tot de coses que no van gens bé amb una vida alcohòlica. Amb els anys, jo m’he anat tornant molt menys bevedor del que era. Ara mateix ha d’haver-hi quatre dies a la setmana on jo no bec en absolut. A més, per a mi la beguda està relacionada amb el diàleg, amb una cosa col·lectiva i social. Els dies de cada dia, el que em xuta bé és no beure: escric millor, llegeixo millor, dormo millor. Saps que és el beer lag? Si fa dos dies que et fots birra rere birra, hi haurà un dia que tindràs insomni tota la nit. No és una cosa que et puguis permetre, si vols escriure en serio. Els escriptors ens inventem un món de zero; no parlem precisament de picar notes de premsa. Escriure novel·les no és una cosa que es pugui fer taja, diguin el que diguin els històrics tajes literaris. Jo sospito que tots mentien.
Bukowski mentia.
O mentia, o exagerava, o no mentia i això explicaria la redundància de la seva producció. Jo soc bukowskiano. Soc fan del pavo. Ara, de 20 i tantes coses que té, n’hi ha 5 de supermèrit, 10 que es podia haver estalviat i 4 llibres de poemes que te la bufen. Molta d’aquella producció potser sí que la pots fer bevent vi barat de Califòrnia. Però tornant al tema: per a mi escriure passa per davant de tot, gairebé per davant de les relacions afectives. Des de la meva segona novel·la, Cosas que hacen BUM, vaig tenir ben clar que escriure és el que volia fer la resta de la meva vida. Que no estava aquí de pas, ni volia formar part del club de tios que feien fanzins i, de sobte, publicaven una novel·leta. Per a mi, el més important és el meu ofici i els meus fills.
Parla’m d’això. M’interessa molt, la relació entre beure i criar.
Saps què passa? Que la paternitat té moments molt alienants. Jo crec que, dintre d’uns certs marges, com a pare t’has d’obligar a una certa joia. Amb els fills vius moments molt excitants, però també altres de molt avorrits. Doncs, jo què sé, els moments avorrits els has de capejar com puguis, tio. Què t’estimes més: ¿un pare sobri i rondinaire, o un que es fot dues birres i pot estar-se jugant a l’UNO tota la tarda? L’UNO no és la meta de la meva vida, ja t’ho dic. Però pots donar carinyo i ser atent amb les teves criatures sense necessitat d’autoimposar-te una llei seca. Per què no? Ara són preadolescents, però quan eren petits, jo sempre em fotia un quinto abans de banyar els meus fills. I era un moment joiós.
Quan et vaig demanar aquesta entrevista, a la secció gastronòmica del diari, em vas dir que et sobtava, perquè a les teves novel·les ningú menja.
No és cap cosa premeditada, però sí que té molt a veure amb com vaig créixer. Als meus llibres, o ningú hi menja, o s’hi menja merda. A Antes del huracán, la mare del protagonista li cuinava coses immenjables. També hi trobes sovint el menú Baix Llobregat: pipes, quicos, cortezas… No t’ho dic amb supèrbia, però la cultura gastronòmica és una raresa absoluta per a mi. No hi penso. M’agrada menjar, però puc menjar qualsevol merda. L’excel·lència la sé distingir, però la gastronomia està molt al final de la meva llista de prioritats. Molt, molt al final. La meva adolescència es va desenvolupar en un món no-gastronòmic, on la gent no menjava. Nosaltres no menjàvem mai. Sortíem de festa sense menjar. En part, perquè quan tens poca guita, i la vols invertir en estimulants, no hi ha lloc per a cap bocata. És que no hi ha lloc. Si t’havies de quedar sense alguna cosa, et quedaves sense menjar.
I ara?
Doncs si quedo amb els meus amics santboians, exactament igual. N’hi ha un parell que estan vivint una història una mica Ken Loach, molt romàntica: la fàbrica de reixes on treballaven, al polígon entre Sant Boi i Viladecans, estava a punt de tancar, i van decidir quedar-se-la i fer-hi una cooperativa. I el negoci els hi va de puta mare. El cas és que l’altre dia vaig quedar amb ells i uns quants més, una quedada que fem anualment, on ens trobem a les 9 del matí, esmorzem per adquirir una certa base, però després… Ningú va menjar durant les següents 14 hores. No estic defensant aquesta pràctica, però hi estic molt avesat. Quan vaig anar a viure a Anglaterra, en aquest sentit em vaig sentir molt a casa. Allà no hi menja ningú. No pararien res per anar a menjar. Aquí hi ha una connexió súper rara, entre Sant Boi i Londres. Quan vaig arribar-hi, al 95, em podia passar set hores en un pub i pel meu gaznate només hi havien passat dos cacauets salats. Ningú deia mai: “Anem a dinar”.
Rompepistas, el teu tercer llibre, sí que té una imatge gastronòmica que m’agrada força: aquell moment on els personatges estan gestionant, alhora, gelats i litrones, en el trànsit de la infància a la vida adulta.
Si descobreixes l’alcohol molt més tard, és diferent, suposo —el cas dels meus fills, per exemple—; però jo la primera taja la pillo amb 14 anys. Si vius en un món on els ritus estan mediats per l’alcohol, aquesta imatge que dius arriba molt aviat. Quan jo feia BUP no prenia ni cafè: la dieta eren magdalenes, amb Cacaolat, i Xibeca. És un moment molt breu, molt pur, i molt raro. Ets realment un nen fent coses de gran. És una imatge molt guapa, però també molt efímera. Vull dir: els meus pares reien el primer cop que em van haver d’acompanyar a casa perquè m’havia passat de frenada al concert d’El Último de la Fila. A la segona borratxera, ja no reia ningú: directament, em van fotre una dutxa freda. Un clàssic.
Abans deies que no volies ser un fanzinero que juga a ser novel·lista, però l’altre dia vaig subratllar això que vas publicar al fanzín La Escuela Moderna: “Los bebedores somos más guapos, más chulos, más divertidos, más rápidos. Molamos más”.
La frase, formulada així i vista ara, em sembla una parida monumental i completament bullshit de bocamoll. També et diré que el Benja Villegas, el meu company al podcast Pop&Muerte, és l'únic abstemi genuïnament divertit que he conegut a la vida. L’única cosa que crec que sí que es perden, els abstemis, és la possibilitat de l’atzar absolut. Quan arribes als 50, i tens la feina que tinc jo, que implica estar en pijama tancat en una puta habitació, les possibilitats de trencar amb allò previst són molt reduïdes. Beure pot trencar aquesta tendència. Beure fa que un dia que tu pensaves que faries una cosa, n’acabis fent una altra. “Me he liao” no ho pot dir, un abstemi. El “me he liao”, la possibilitat que aparegui quelcom que no t’esperaves, és una cosa que val molt la pena. Aquesta vida regular necessita moments breus de trencament, que són excitants i que a mi em funcionen. Però em funcionen perquè el meu dia a dia no és així. Jo soc flaubertià: una vida burgesa és el que jo vull per a la meva feina. “Si vols escriure com un anarquista, has de viure com un burgés”. Doncs sí. Si vull escriure 5 hores cada puto dia, no puc viure com un punk rocker. He de viure com un tio que va en pijama i es fa infusions.
Sempre em fotia un quinto abans de banyar els meus fills, i era un moment joiós
Paradoxalment, la retòrica paposa de bar té molt de pes a la teva obra. Penso en Antes del huracán, on els separadors dels capítols eren literalment una tabarra de bar.
L’entorn del bar crea una desinhibició, una dialèctica, un tipus d’humor i una manera de parlar que tenen molt a veure amb el que jo faig. L’enginy i la forma d’expressar-me potser les duia de fàbrica, però el bar em va entrenar. Hi ha una part de la cita que em llegies abans amb què sí que estic a favor encara avui: al bar has de parlar molt més ràpid, has de ser molt més graciós que els teus contertulians. Això no es crea en un equip de futbol sala o en un col·lectiu d’amants del te. Es crea en un bar, on la gent no té res més a fer al món, i a la puta vida, que xerrar entre ells. La meva cultura és d’oralitat absoluta. L’oralitat té molta més influència en mi que els llibres que hagi pogut llegir.