Nascuda a la ciutat que no dorm, la novaiorquesa Lindsay C. Green és periodista i crítica gastronòmica resident a Detroit. Guanyadora, aquest passat 5 de juny, del premi James Beard 2023, guardó a les noves veus periodístiques, Green és capdavantera de la llista de nous crítics gastronòmics finalistes als premis Pulitzer 2023.
Comença la seva carrera editorial col·laborant en revistes del sector de la bellesa, viatges i esport; Ebony, Glamour, Teen Vogue, Elle, Allure i Marie Claire. Viatjant pel món, s’adona que l’extravagància de les boutiques, els spas, salons de bellesa, tot allò no l’atrau gens. En canvi, els foodtrucks, festivals gastronòmics, i àpats als restaurants d’estrella que les firmes li patrocinen, li desperten una passió pel món gastronòmic que ella mateixa desconeixia.
S'hi endinsa amb ganes, i enceta la seva carrera com a editora gastronòmica a la revista Hour Detroit. Ben aviat, obre els ulls a una realitat que l’indigna: la gentrificació que pateix la Motown, que arriba acompanyada d’una explosió gastronòmica que poc té en compte els paladars locals. Les seves publicacions es converteixen en peces activistes en contra del procés de gentrificació gastronòmica que pateix la ciutat, i que no té en compte els paladars locals afroamericans.
El renaixement de la ciutat de Detroit és un fet, hem de treure’ns del cap la idea d’una ciutat destruïda i morta. Pel que fa a l’escenari gastronòmic, la ciutat també està renaixent, i actualment surten restaurants nous com bolets. Segons he llegit en els teus articles, aquests nous establiments no tenen gaire en compte el flaire local. Com podem lluitar contra aquesta falta de diversitat en les noves propostes gastronòmiques?
Si obrim un restaurant en un veïnat on predominantment la població és negra, i l’únic que servim són entrepans de tonyina, no tenim en compte el seu paladar. Automàticament, els estem excloent. Abans de plantar bandera o inclús de comprar un edifici, hauríem d’esbrinar una mica el perfil de la població veïna i ser més inclusius. No únicament incloent plats al menú que siguin afins a la seva cultura gastronòmica sinó contractant personal local, en aquest cas de color. Els preus elevats de les noves propostes de restaurants també són topalls que exclouen la comunitat local.
Es contracta personal de color però sovint els veig a la cuina, no de cara al públic…
Cert, donar-los visibilitat també fa que el client afroamericà se senti còmode quan entri i trobi gent de color com ell. A vegades els propietaris de restaurants es vanten de tenir treballadors de color, però si parles amb ells, ni s’hi senten acollits, ni valorats ni els deixen ocupar llocs de treball visibles al públic.
Penses que els preus de les noves propostes gastronòmiques també són un factor que aïlla encara més aquest sector de la població?
Demogràficament, el salari anual mitjà d’aquests barris no arriba als 20.000 dòlars bruts, si venem menús als preus que s’estan oferint, en silenci, estem directament excloent la gran majoria de la població local.
Si obrim un restaurant en un veïnat de població negra, i l’únic que servim són entrepans de tonyina, els estem excloent
Per una banda, volem millorar l’oferta gastronòmica de la ciutat, però per l’altra estem excloent la gran majoria de la població local, com gestionaries aquest dilema?
Tu mateixa has dit la paraula clau: "millorar". Molts empresaris obren restaurants i diuen que venen a millorar els veïnats de Detroit. Definim millorar, millorar per a qui? L'alta cuina no aporta millores a cap veïnat que no se’l pot permetre. Atrau gent d’altres indrets, que venen a sopar i tornen a marxar, i l’únic benefici és econòmic i no aporta cap millora a la qualitat de vida dels habitants dels barris que els acullen. L’arribada d’aquests restaurants contribueix a la pujada de preu de l’habitatge, fet que atia el foc de la gentrificació. Sobretot, hem d’anar alerta amb la definició de "millora".
I doncs, quina solució hi veus?
La solució passa per trobar un equilibri. Per exemple, per cada restaurant fine-dining que s’obri, assegurar-nos en l’àmbit de govern municipal que es dona accés a la comunitat local a un comerç que s’adapti a les seves necessitats; per exemple, obrint un supermercat o restaurant amb preus molt més assequibles, o facilitant l’obertura de negocis regentats per afroamericans, etc.
Imagina’t que tens el poder de donar estrelles Michelin als restaurants de la ciutat, quin criteri faries servir?
El nostre diari publica cada any una llista dels millors restaurants de Detroit, basada en els criteris estàndar: d’ambient, producte, còctels… Però de cara a l’any que ve volem incloure criteris que vagin més enllà dels tradicionals i reconèixer l’esforç que fan pel que fa a sostenibilitat, diversitat, sous dignes. En general, criteris que vagin més enllà del fet culinari en si. Fet que fa de la ciutat un lloc millor per viure, fa millor persones als propietaris, i de rebot, contribueix que visquem en un món millor. En general, a part de l’escena culinària, el criteri de les estrelles Michelin hauria de buscar la humanitat del negoci.
Quin objectiu busques com a crítica gastronòmica?
El meu objectiu com a crític és donar a conèixer al món la riquesa gastronòmica de la nostra ciutat, des del positivisme i la diversitat. Només faig comentaris negatius a aquells restaurants que enganyen la gent, i és injust que gent que fa un esforç econòmic per sortir a sopar un dia molt de tant en tant, se l’enganyi descaradament; la gent es mereix saber-ho.
Qui seria el guanyador?
Sozai, Saffron De Twah i Freya. Tots ells pensen holísticament.
Penses que l’escena gastronòmica de Detroit camina cap al residu zero, o anem contra direcció?
Ara mateix una pila de restaurants estan fent esforços increïbles per avançar en aquesta direcció. Els que estan a l’ull de la premsa, i estan ocupant les portades mediàtiques, s’hi senten més obligats i estan començant a ser més proactius en aquest aspecte, però encara queda un gruix molt gran de restaurants clàssics de tota la vida que funcionen de forma tradicional. Costarà, costarà… Per altra banda, s’ha guanyat molt en fer servir proveïdors locals, tot i que el clima de l’estat de Michigan ens proveeix de poca varietat de producte, sobretot a l’hivern.