Marina Porras: “Si et vols dedicar a escriure, part de la teva feina és dir les coses com les penses”

Amb un exili que tot just acaba de començar, Mercè Rodoreda està a punt de començar-ne un altre: al castell de Roissy-en-brie on s’arrecera amb tot d'intel·lectuals catalans que fugen del feixisme espanyol, i en assabentar-se del seu flirteig amb Armand Obiols, ningú vol compartir la taula comunitària del menjador amb ella. Per respondre-hi, l’escriptora optarà per l’histrionisme: caça una mosca, la fica dins una copa de vi i se l’empassa tot rient escandalosament. Aquesta imatge, i moltes d’altres, són recollides a Al mig de la vida, jo, un retrat de Mercè Rodoreda signat per la llibretera i crítica literària Marina Porras (Rubí, 1991). Quedem amb ella al Tandem Cocktail Bar (Carrer d'Aribau 86) per fer-hi la segona entrega d’Entre copes, una sèrie de converses a la perifèria de la gastronomia.

Quan esclata l’èxit de La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda rep els periodistes al seu pis i pren whisky amb ells. Tu i jo hem quedat al Tandem. Per què aquí?
Quan em vas demanar pel meu bar de referència, la resposta va ser molt fàcil i molt ràpida. Sovint en faig broma, però aquest bar és com la meva oficina: si tinc una trobada pendent amb algú, sempre la fem aquí. Jo, per feina, tinc uns horaris una mica estranys, molt bojos, on l’oci i la feina es barregen, i em va molt bé quedar aquí a la nit. El Tandem, per a mi, és la millor cocteleria de Barcelona, i ho és perquè s’allunya molt del concepte que molta gent té quan pensa en una cocteleria: un lloc sorollós, amb la música molt alta, molt de xivarri. Aquest realment és un lloc molt tranquil, on es pot parlar tranquil·lament. S’hi està molt bé, i m’agrada molt com fan les copes. 

Què t’has demanat per beure? 
Per la gent que sàpiga de còctels, fa de molt mal dir: ens n’hem demanat un sense alcohol. Hem quedat al migdia, i els dos hem de treballar després, així que hem demanat un Fantasia (cordial de llima, tònica, angostura, fulles de menta, pell i suc de llimona), que és un còctel que m'agrada molt perquè és molt cítric. 

I si haguéssim quedat al vespre?
El meu aperitiu preferit per abans de sopar; el meu aperitiu preferit, de fet, és un dirty martini. És el clàssic dry martini, però amb suc d'oliva. M'encanta: és sec, curt i al peu. És ideal per a quan estàs molt estressada i acabes de treballar. Dius: a la merda tot, me’n vaig a fer un dry. D'aperitiu, també m'agrada força el negroni, que és un clàssic. I una versió soft del negroni, que és l’americano. I després, ben entrada la nit, últimament faig gin sours.

El dry martini és ideal per a quan estàs molt estressada i acabes de treballar. Dius: a la merda tot, me’n vaig a fer un dry.

Com es relaciona la teva afició als còctels amb la teva escriptura i la teva lectura? T’ho demano perquè, quan jo era abstemi, era un tanc de productivitat.
A no ser que tingui una nit que se'm complica, que no em passa sovint, puc sortir tranquil·lament, fer dues copes, tornar a casa, i l'endemà aixecar-me com si res. Quan surto, per mi és un moment de desconnectar; però jo mai bec a casa, per exemple. No em faig còctels a casa. Bueno, durant la pandèmia sí que ho vaig fer.

Durant la pandèmia vas piular: “Es fan proves de concerts multitudinaris i jo només vull sopar i fer copes i tornar sense fixar-me en els cotxes de policia, per caritat”.
Sí, clar. O sigui: jo, quan penso a descansar de veritat, penso en llocs com aquest. Per a mi realment un pla ideal és estar tot el dia treballant i després poder fer una copa tranquil·lament. Per mi això és lo màxim. 

Quan La plaça del Diamant perd el Premi Sant Jordi, Armand Obiols consola Rodoreda portant-la als millors restaurants de Viena. Quin restaurant et consola a tu?
El meu pla preferit, potser del món, és anar al sake bar del Dos Palillos. És un lloc que realment et pot curar de moltes coses. Al Dos Palillos pots reservar per fer el menú llarg, però no la barra; la cosa és anar-hi d’hora, per agafar un bon lloc. Aquest sake bar te’l trobes just quan entres, i té espai per uns 8 o 10 comensals.  A mi el menú de taula del Dos Palillos m’agrada moltíssim, però és que la carta del sake bar m’agrada encara més.

Al llibre es fa palés la preocupació que tenia Rodoreda pel que fa a la bilingüització de Barcelona. Creus que aquesta castellanització afecta especialment a la restauració? 
Sense ser cap experta, si parlem de restaurants com el Dos Palillos o com el Disfrutar, restaurants bons de veritat, això ho cuiden molt. Sempre hi ha algú que t’atén en català. Però en general, jo amb això no tinc gaires problemes, perquè jo sempre parlo en català i no canvio. Jo ho faig així.

És el mateix que feia, i que deia que calia fer, Mercè Rodoreda.
Això és cap al final del llibre; ho diu en una carta que li envia a Joan Sales, el seu editor i un dels seus interlocutors més constant. Als 70, moltes de les seves converses giraven al voltant del canvi social i cultural de Barcelona, i sobre el tema de la llengua. A mi em va sorprendre, que tots dos estiguessin tan preocupats per això. Tenen aquest neguit que el món que ells coneixien, ja no existeix. Es diu ràpid, però és perdre un món, ¿saps? Perdre el teu món. Nosaltres ho vivim molt diferent, el tema de la llengua, perquè hem nascut i crescut en una altra època. Però Rodoreda i Sales van viure el naixement de tot això.

Al mig de la vida, jo és un text molt dur, però alhora les imatges de l’Elisa Munso que l’acompanyen són molt cuquis. És tot un xoc. És un encàrrec, aquest llibre?
El llibre me l’encomana Random House, suposo perquè a L’enveja hi sortia força Rodoreda. Em van dir que volien una mena de biografia, però jo sempre ho he rebaixat a retrat —la meva aposta és que a la portada hi posés retrat, en comptes de biografia, però no me n’he sortit. Des del principi em van dir que seria un llibre il·lustrat, però jo no sabia qui seria la il·lustradora, ni com s'hi acostaria. Jo em vaig posar a fer recerca de lo meu, i per tant la unió entre les il·lustracions i el text va venir molt cap al final. El contrast entre la cosa crua i la cosa cuqui, d’aquesta manera, és fortuït. 

El meu pla preferit és anar al Dos Palillos. És un lloc que realment et pot curar de moltes coses.

I com l’abordes, l’elaboració d’aquest retrat?
Rodoreda és un monstre que ocupa molt espai en la literatura catalana. Jo d'alguna manera volia fer una cosa que es desmarqués de la cosa acadèmica, de totes les biografies que estava llegint per fer-ne recerca, i llavors em vaig trobar en una posició que no sabia ben bé què fer. Estava aclaparada de tanta informació com tenia. Vaig dir: per resoldre aquest llibre, m’he de basar en correspondència i entrevistes. Aleshores, el que he intentat és fer un retrat de Rodoreda des de la meva visió, però cedint-li molt la paraula a ella.

M’ha sobtat molt la relació de Rodoreda amb el seu fill: el va deixar a Barcelona de ben petit per anar-se’n a l’exili i se’n va desentendre, fins i tot, quan l’ingressen ja d’adult en un centre de salut mental.
Amb això del fill hi ha molt debat. La professora de literatura catalana Maria Campillo sempre diu que d’això no n’estaríem parlant si qui ho hagués fet, qui hagués desatès una criatura, fos un home. En part té raó, però també em sembla absurd no explicar-ho. Crec que amb les biografies sempre hi ha una reflexió sobre si el que s’està fent és premsa groga o no ho és. Perquè clar: estàs furgant en la vida privada de la gent. Però, ostres, si hi ha prou informació per explicar alguna cosa, aquesta cosa ha de ser dita. Sobretot si, com en aquest cas, explicant-ho, expliques coses sobre Rodoreda; no ja com a persona, sinó com a artista. És molt il·lustratiu de la relació que té amb la seva feina.

Jo entenc perfectament perquè ho fa, això del fill. Ho entenc massa, de fet.
És que hi ha com un individualisme molt extrem en Rodoreda, que és el motor de la seva creació. Hi ha una mala llet de fondo als seus textos que, quan revises la seva vida, també la trobes. Ella té una comprensió molt crua de la naturalesa humana. I jo crec que, com tots els escriptors, té una cosa de vampira, d'agafar coses dels altres. També té una visió molt crua de la seva pròpia vida: es queda només amb allò que li fa servei, i allò que no li’n fa, de seguida s’ho treu del mig. És molt despietat.

La visió que té dels homes també ho és. Així com localitza un dolor de llengua que ara tenim molt present, també apama molt bé certes febleses masculines.
La primera persona que em va parlar d’això va ser l’Enric Vila: “L’obra de Rodoreda està plena d’homes eunucs”. Homes molt dèbils, sense cap; que no feien la seva funció al món, per entendre’ns. Quan m’ho va dir l’Enric, clarament em vaig adonar que hi havia un patró. No s’ho va inventar pas ella, però: a Vida privada de Josep Maria de Segarra ja trobem aquests tòpics de senyor desmenjat que no lluita per res, esmaperdut d’entrada. Segarra ja ho veia. Josep Pla ja ho veia. La diferència, però, és que Rodoreda ho entoma des d’una perspectiva femenina, i el que en treu és molt bo. La seva visió sobre els homes és molt interessant, i encara més quan veus com lliga vida i obra.

Si no hi trobes metàfores, al llibre, és perquè no es pot empatar amb Rodoreda.

Ara que parles de l’Enric, la cruesa del llibre —com expliques coses molt greus sense recrear-t’hi ni dramatitzar-les— m’ha fet pensar en un capítol del vostre pòdcast, on explicaves que et van escopir durant una Diada, deixant-ho allà.
Això va ser quan vaig militar, durant un breu temps, a les joventuts de Convergència. Era abans que Artur Mas fos president; al segon tripartit, suposo. Érem a Rubí i vam anar a fer l’ofrena floral, passant per aquella mena de passadís on trobes gent a banda i banda. Hi havia algú, suposo que d’Iniciativa, que ens va escopir quan passàvem pel passadís. Ell tenia prop de 30 anys, i jo uns 17. Recordo aquella escopinada com una revelació. Aquell moment em va fer adonar que no pots ser sectari, perquè si no acabes escopint a la gent (riu). Pel que fa a la sobrietat a l’hora d’explicar les coses, també al llibre, com Rodoreda és tan ocurrent i escriu tan bé, vaig decidir fer-ho tot molt net, molt polit. Si no hi trobes metàfores, al llibre, és perquè no es pot empatar amb Rodoreda.

Hi ha un punt molt interessant on Mercè Rodoreda decideix que no participarà de les patums literàries, i que Barcelona no és el seu lloc. 
Una de les coses més interessant que jo he descobert d'ella, i que no sabia, és la diferència que hi ha entre el periodisme que feia als anys 20 i 30, i el que fa després com a escriptora. Als anys 20, ella s’hi posa com una vedet del sistema. Fa periodisme més preocupada per la imatge que projecta que per la feina que està fent. Si les coses haguessin anat d’una altra manera, Rodoreda podria haver acabat com una periodista random més. Si mires la seva obra prèvia a la guerra, la tia l’únic que volia era fer-se un lloc allà al mig, portar-se bé amb tothom, fer ji-ji-ja-ja. El procés de com gira tot això és llarg, i el desinterès per la societat literària del moment és un camí que no fa sola. És Armand Obiols, qui li diu: para de pensar en el curtterminisme. Para de pensar en guanyar aquest puto premi. Para de fer això. Escriu com si escrivissis perquè et llegissin d’aquí a 100 anys. 

Trobo similituds entre l’aposta que fa Rodoreda i la que fas tu. Penso en el paper que ocupes dins d’un sistema literari molt sovint ple de sobreentesos i de silencis. Ho dic perquè no tens cap problema de publicar una crítica molt dura, fins i tot sabent que pocs dies després compartiràs taula de debat amb l’autor. 
És que és la diferència entre prendre’t les coses en sèrio o no prendre’t les coses en sèrio. La diferència entre fer-ho i no fer-ho és tan gran, que per mi no hi ha explicació possible per decidir que és més important no fer les coses en sèrio per petites coses del sistema literari. Al món del llibre tot està muntat al revés. Tothom assumeix, i sap, que hi ha una conversa pública i una conversa privada. Hi ha la conversa oficial, que marca a qui toca riure les gràcies, i llavors hi ha el que diu la gent en privat. I jo penso: això no serveix per a res, ¿saps? No és que em vulgui fer la valenta, ni posar-me de nosequè. Però en la mesura que puguis, has d'entendre que, si et vols dedicar a escriure, part de la teva feina és dir les coses com les penses. Jo, de seguida que veig algú més preocupat pel que diran que per la seva feina, sé segur que el que fa aquella persona, el que produeix, no m’agradarà. Si tu no et prens en sèrio a tu mateix, ¿com t’has de prendre en sèrio la teva feina?  

Hi ha la conversa oficial, que marca a qui toca riure les gràcies, i llavors hi ha el que diu la gent en privat. I jo penso: això no serveix per a res.

Per arribar a conclusions com aquestes, Rodoreda fa un procés. Tu també l’has fet?
Com qualsevol persona, he evolucionat, és clar. Jo vaig començar a escriure articles sobre llibres amb 17 anys, i òbviament eren articles dolentíssims. La meva feina a la llibreria també em va ajudar molt, a l’hora de conèixer com funciona el sistema cultural català. Jo he canviat molt al llarg del temps, i hi he anat treballant progressivament, per arribar al punt on soc ara. Evolucionar està bé. El que no està bé és rendir-te d'entrada. Em sembla ridícul.