Martí Sales (Barcelona, 1979) és escriptor, traductor i cantant. Molts el coneixen com a frontman dels Surfing Sirles, un grup de garatge que ja no existeix, però que quan fa pampallugues encara enlluerna —el passat desembre es van exhaurir les entrades per veure’ls fer soroll a la Sala Apolo. Els dos llibres més recents de Sales són Aliment (Club Editor) i Alcohols: Aproximació als graus (Vibop Edicions), aquest darrer escrit a quatre mans amb la Núria Martínez-Vernis. Del primer llibre en van sortir dues cançons: una oda luxoriosa als calçots furtant els riffs de Wicked game i una versió haquejada del Con las manos en la masa. El segon són els textos d'un espectacle on el públic s’asseia en rotllana, com si fos una reunió d’alcohòlics anònims, i un cubell de quintos i un obridor com la corda d’un penjat feien la resta.
M.F.K. Fisher, una de les heroïnes que desfilen per les pàgines d'Aliment, deia que la millor manera de créixer és menjar i parlar tranquil·lament amb bona gent. I si és un bar tan ben parit com el Bar La Cañada, hi afegim, encara millor. Som-hi.
Poso la gravadora en marxa, Martí.
Sí, fes. El que et deia: la literatura, la música; són coses que fem perquè sí. Perquè no podem no fer-les. Vivim en un món on tot ho fas per aconseguir no-sé-què. Jo no escric per aconseguir res. Jo escric perquè no puc no-escriure. Però, per guanyar-me la vida? Què vol dir, «guanyar-se la vida»? Ves a la merda: la vida ja ens ha estat donada, tio. Ens l'hem trobada, la vida; no te l'has de guanyar. Llavors, quan sento coses així, penso… En fi. Què tal, Víctor, com estàs, tu? Estàs content? Estàs enamorat?
Jo sí que n’estic, d’enamorat. Molt. A Aliment, confesses que, després d’una llarga temporada de supervivència culinària, vas començar a cuinar per amor. Tu encara estàs enamorat?
Oh, i tant. Sembla mentida, però portem 9 anys. I, hòstia, la penya normalment diu que l'amor és una passió que crema ràpid; però jo em segueixo despertant, o me'l miro en certs moments del dia, i penso: em tornes boig. D'això, la gent en diu estar enamorat com un teenager, com si releguéssim l'enamorament i la passió només als anys d'adolescència. Com si no poguessis flipar durant tota la teva puta vida. Perquè això és una altra de les coses que ens inculquen, oi? Tu pots fer el boig fins als 20 anys, però si et menges un tripi als 50, ets un penjat... De què! I enamorar-se, igual. I jugar, igual. I aprendre, igual. Són les tres coses que ens arrabassen quan creixem. I per mi són les constitutives de la vida: enamorar-te, aprendre i jugar. Imagina't viure sense això.
L’amor ha perdurat, doncs. I la cuina?
També. Jo vaig començar a cuinar relativament tard, i encara tinc moltes coses per aprendre. Però com que aprendre és una cosa que vull fer la resta de la meva vida, no em fa cap vergonya preguntar com es fan les coses. Si vull fer un escabetx, només n'he fet un cop a la vida, i no me'n recordo de la recepta, truco a la meva mare o al meu germà, i els pregunto com es fa l'escabetx. Saber cuinar, aprendre’n, és molt important. Si tu no saps cuinar, si tu no ets capaç de nodrir-te i d'alimentar-te, hauràs de dependre d'algú altre que t’ho faci, i tu no pots delegar en un tercer una de les coses més bàsiques de la vida. Si ho fas, estàs lligat de mans i peus. És un dret, com ho és l’habitatge. No es pot especular amb una cosa que necessita tothom, com és tenir un sostre damunt del cap. Tenim dret a una alimentació sana i sostenible, per això no la podem deixar en mans de multinacionals i de penya que vulgui fer calés amb ella.
Què vol dir, «guanyar-se la vida»? Ves a la merda: la vida ja ens ha estat donada, tio. Ens l'hem trobada, la vida; no te l'has de guanyar.
A Aliment parles precisament de com el costum de menjar canelons per Sant Esteve va iniciar-se amb una campanya d’El Pavo per imposar el seu producte l’any 1911 per damunt del que sempre havíem menjat: arròs a la cassola.
Arròs d’aprofitament, és clar. Perquè no ens donin gat per llebre, hem de saber en quina temporada creixen els aliments, com cuinar-los, quant costen. La bombolla gastronòmica on vivim s’aprofita de la ignorància d’una societat que cada cop cuina menys. Com que la gent no sap com es fa un capipota i quant costa, paguen 15 euros per un capipota. Cobra'm 15 euros per un arròs, si vols. O per un plat de peix fresc. Però per un capipota, no. I per un entrepà, menys. I per tres tacos, menys.
Aquesta xacra de què parles està molt estesa a Barcelona, però aquest local no la pateix pas. Som al Bar La Cañada. Per què has volgut que ens trobem aquí?
Perquè hi ha el Juanpe (González), que és un amor i que, com dius, es nega a sustentar la bombolla gastronòmica internacional. Ell vol viure d'això, li agrada tenir un bar, i a mi m’agrada anar a un bar on a la gent que hi treballa l’hi agrada. Jo no vull anar a un local dissenyat des d’un despatx per una gent que parla del bar com «el producte», i que mai el trepitjarà, aquell establiment. Aquest lloc és el contrari: hi ha germanor i hi ha entusiasme. És com el que dèiem abans de la literatura: tu pots escriure perquè et mola molt fer-ho, encaixi o no amb els cànons de moda, o pots escriure per guanyar el Premi Ramon Llull. Jo escric per la primera raó.
Guanyar el Premi Ramon Llull no és la teva ambició, d’acord. Però, com a escriptor, n’has de tenir alguna. Quina és?
Escriure bé.
I ho has aconseguit, a parer teu?
No. Vull dir: vaig aconseguint coses; és un camí infinit, escriure bé. Rellegeixo molt poc els meus llibres, perquè és com: «Argh! Merda!». Vull escriure millor, però aquest «millor» té un sostre molt alt. Després hi ha els objectius propis que tenen a veure amb el que tu tens ganes d'explorar o d'enfrontar-t'hi. Una altra de les meves ambicions és fer llibres que només pugui fer jo. Aquesta seria la meva aportació a la biodiversitat del món. Si el llibre el pot fer algú altre, que el faci algú altre. I no parlo de la meva veu narrativa, sinó de les meves lectures. A mi el que em vertebra és ser un lector empedreït. Llavors, escric coses que em sembla que poden estar bé i que poden aportar.
Te’n cito una de les que escrius a Aliment: «Del Cola Cao se n’ha de saber dues coses: que és 75% sucre i que és inflamable». Contra què llançaries un còctel molotov de Cola Cao, Martí?
Hòstia, acabaríem abans dient contra què no. No sé ni per on començar: contra tots els negocis amb fiscalitat escàpula, contra totes les multinacionals, contra tots els agents del mal que s'escampen pel món, contra tots els que es dediquen a exportar pobresa. Contra els que produeixen roba feta per pobres a l'altra punta del món per vendre-se-la a pobres d’aquí. Contra un Starbucks o contra un McDonalds. Tot això hauria de cremar ràpidament.
Ja que hem entrat en aquesta longitud d’ona, et canto una altra cita d’Aliment: “El mercat és un reflex de la societat. El mercat no l’ha matat ni la Setmana Tràgica ni la Guerra Civil ni Franco. L’ha matat l’individualisme capitalista”. Quin és el teu mercat?
El meu mercat de referència és l'Abaceria, al barri de Gràcia. Allà tinc la peixateria de la Nuri i de l'Eduard, que venen peix de costa, d'aquí; que cada dia venen el peix que toca, el que hi ha. A la seva peixateria no hi trobaràs salmó, per exemple, perquè de salmó no n'hi ha, al Mediterrani. Sí que hi trobaràs mares de lluç. La Nuri i l’Eduard m'han ensenyat què és una aranya i què és una rata, que són peixos collonuts.
A banda de bolcar-hi experiències personals, Aliment també és ple de cites d’altres autores. M’ha agradat molt descobrir-hi M.F.K. Fisher, que era contrària al lloc comú que, quan tens gent a dinar, s’han de sentir com a casa.
És clar, perquè no són a casa! I perquè no ser a casa et fa perdre la comoditat. Hem fet de la comoditat el nostre déu. És el que ens fa moure, o no moure, i el que vertebra les nostres vides en negatiu. I el que ens diu la Fisher, que ens sobta tant, perquè estem tan aferrats a la comoditat, és una cosa meravellosa: que hi ha algú que, convidant-te a casa seva, et pot fer descobrir tot de coses que abans d’anar-hi no sabies. L’últim cop que jo m’he sentit així va ser a La Borda, la cooperativa d'habitatge en cessió d'ús que hi ha a La Bordeta, Sants, on viuen l'Helena i la Núria. Em van convidar a dinar a la cuina comunitària que tenen, i l'Helena va fer una crema de coliflor boníssima. A mi la coliflor no m’acaba, i em fa molta ràbia quan un aliment no m’agrada. Però és que aquella crema era extraordinàriament bona! I li vaig preguntar: «Com ho has fet perquè m'agradi tant això?» Em va explicar que l’havia après del Pablo Albuerne, un gipsy chef que fa vídeos de cuina molt senzilla, de carrer. Aquell dia, jo no estava a casa meva, però em vaig acabar sentint molt acollit, i vaig tastar una cosa molt bona que jo mai hauria cuinat.
Jo no vull anar a un local dissenyat des d’un despatx per una gent que parla del bar com «el producte», i que mai el trepitjarà, aquell bar.
Parlem de mam. Abans de passar a Alcohols, et volia demanar per un pet depressiu que exposes a Aliment, on ets de canyes pel Carmel amb un grup d’amics “parlant de farres passades i eludint calvaris actuals”. Les farres eren millor abans?
Jo, des de molt petit, he patit de nostàlgia. Però fins a punts patològics. Quan em vaig adonar que això era així, vaig haver d’armar-me contra aquest sentiment tan paralitzador i tan carca. No és que les farres abans fossin millors, és que quan ens les fotíem per primer cop, estàvem descobrint-hi el món. Que eren guais, aquelles farres? No sé si eren tan guais. Jo, si tingués una màquina del temps, no tornaria a la meva adolescència; ara mateix estic molt millor que aleshores. Des de molt jove, he lluitat perquè tot allò que em flipava no em deixes de flipar passats els anys. Evitar els «no me da la vida», els «ui, quina ressaca», els «ja veuràs el que et vindrà». Pavo: que esteu morts, ja? Doncs moriu-vos. Doneu el ticket de la vida a algú altre que l'aprofiti una mica més que vosaltres. Jo ara mateix estic a la meitat de la meva vida, i el que intento és renovar la meva relació amb el món de la millor manera possible, sense acumular manies ni deixar que aquestes manies em defineixin. I sé que és possible, perquè conec gent que passa dels 70 i que són alternativa.
En qui estàs pensant?
En l'Enric Casasses. Té 73 anys, i és un paio que escolta, que canvia d'opinió, que aprèn, que està als llocs sense pressa, que no malparla de la gent. L’altre dia érem en una taula amb altres poetes on tothom estava rajant, i ell estava allà com callat; quan en vam parlar, em va dir que allò no li molava gens. I vaig pensar: tens tota la raó. Em toca molt els collons que un grup de gent s’hagi de vincular a través de la merda. Què cony és això, de dedicar temps de la nostra vida a criticar els altres? Quan et deia abans que jo estic molt millor que quan era adolescent, no parlo en un sentit material, sinó en el d’haver après algunes coses valuoses. És necessari aprendre a viure amb menys angoixes, amb més germanor, amb més despreniment i amb més consciència. Ens estan inculcant que hi ha una única manera de viure i de fer-te gran. L’altre dia em vaig posar una estona els Rich Kids on LSD, que feien hardcore punk, i pensava: "Hòstia, que bons... Me la bufa que als 43 anys en teoria això no toqui!" (riu)
A Alcohols dius que la literatura és perillosa per als escriptors: “Tu comença a escriure i el més probable és que acabis emborratxant-te cada vespre al bar de baix”. Què va venir primer: la set de mam o la necessitat d’explicar històries?
Molt abans la necessitat d’explicar històries. Jo vaig començar a escriure abans de començar a beure. La cosa, amb el beure, és que mai saps la set amb la què beuen els altres. La frase, que originalment és una dita popular castellana, ens la va dir, a mi i a la Núria, el Víctor Nubla, i la vam incloure a Alcohols. “Qui sap la set amb què beuen els altres?” És a dir: quines necessitats tenen i com les sacien. No saps qui tens al davant, ni què li està passant; no jutgis, acompanya. “Qui sap la set amb què beuen els altres?” És una frase increïble.
Amb quina set bevia, Francisco Casavella? Tinc entès que éreu companys de barra de bar molt abans que te n'assabentessis, que era un autor publicat, i un de molt bo.
Fa molts anys, jo feia de cambrer davant de L’Oucomballa, a un restaurant que es deia El Pebre Blau. Era cap al 2000 i el Born ja estava absolutament hipsteritzat. Després de currar, a la una de la matinada, l’únic lloc on podies anar sense que et preguntessin si eres dissenyador era el Barcota. En aquell bar vaig conèixer tota una sèrie de penya increïble, tots molt avesats a la conversa. I a la cocaïna, també. I un d'ells era el Francis, que per a mi només era el Francis. Un dia, xerrant amb una amiga, jo li deia: "He conegut a un tio molt simpàtic, que es diu Francis”. I ella va fer: “El Casavella? Aquest tio escriu molt bé! Has de llegir El triunfo, que és boníssim”. I el vaig llegir i vaig al·lucinar. El següent cop que vam coincidir al Barcota va ser com: "Hostia, Francis, hijo de puta, ¡habérmelo dicho!"
No és que les farres abans fossin millors, és que quan ens les fotíem per primer cop, estàvem descobrint-hi el món.
Estem parlant de fa més de dues dècades. La teva relació amb l’alcohol ha canviat?
Absolutament. És molt important que la manera de relacionar-s’hi sigui conscient, perquè l’alcohol és una puta droga duríssima. Ens intoxica. No dic que ser-ne conscient t’estalviï els problemes; però diguem-ne que, si tu desplegues una sèrie de mecanismes per relacionar-t'hi, és diferent que si beus i beus i beus, i no t'has parat mai a pensar que això és una cosa una mica complicada. Jo tinc regles, com no beure durant el dia. També havia fet allò d'un dia a la setmana, una setmana al mes, un mes a l'any. O un dia sí un dia no: si avui és que sí, i demà és el meu aniversari, doncs faré anys i no beuré. Aquesta arbitrarietat t’acaba entrenant, i amb els Surfing Sirles vaig haver-m’hi d’entrenar molt. Jo treballava entre setmana, i hi havia molts moments que no podia seguir-los-hi el ritme.
Hi ha una imatge a Alcohols que m’ha cridat l’atenció: ets bevent al carrer i comparteixes els teus auriculars amb un venedor de llaunes ambulant. Em va fer pensar en com la borratxera ens activa un altruisme que hauríem de tenir més sovint.
Això és un desastre, és clar. Cal sortir d’aquesta roda capitalista —on l’única droga permesa és precisament l’alcohol— d’ara ves i curra en feines de merda, ara ves i deixa’t anar el cap de setmana, ara ves i tingues ressaca, ara ves i tingues culpabilitat tot el dilluns. Crec que anem molt malament, si l’alcohol és l’única manera que tenim de relacionar-nos des de la generositat. L'alcohol no hauria de ser la condició sine qua non per la qual jo puc xerrar amb el del costat. Hem rebut moltes merdes per vena, com que acostar-te a algú amb naturalitat és envair el seu espai personal, o posar-te a tu en perill. Començo a rumiar-hi quan veig com es mou pel món una persona com el Roger Pelàez. Si la gent tendeix a apartar-se dels bojos, dels ionquis, dels homeless, el Roger fa a l’inrevés: se’ls hi acosta, xerra amb ells, fa que no se sentin rebutjats.
Als teus llibres utilitzes moltes imatges gastronòmiques extretes de pel·lícules: la intoxicació alcohòlica de Superman III, aquell pelar de patates agònic d’El cavall de Torí de Bela Tarr… Per què t’agrada tant fer anar aquest recurs?
Jo agraeixo molt quan, enmig d’un llibre, l’autor em cola un diàleg on algú parla d’un disco o d’una pel·li. Jo, des que vaig escriure Dies feliços a la presó, intento fer-ho sempre que puc. Em sembla que està molt bé utilitzar tots els mitjans possibles per transmetre informació, ja que en tenim tanta, i de tan mal garbellada, i de tan insulsa, i de tan nociva, que si m’estàs llegint i puc compartir coneixement guapo amb tu, doncs perfecte; com de Bela Tarr no te’n parlaran al Telenotícies, doncs ja te'n parlo jo. D’adolescent estava flipat pel John Frusciante, el guitarrista dels Red Hot Chili Peppers, vaig llegir-ne una entrevista on parlava de les seves influències: l'Eddie Hazel de Funkadelic, el saxofonista Eric Dolphy… Els vaig buscar i va ser com: “Buah, tio, Frusciante, moltes gràcies”. Crec que qualsevol espai pot ser bo per recomanar coses que et semblin importants.
Recomana’ns algunes, per acabar.
El xuixo de l’Ideal. Horace and Pete. El Lluritu 2. The Dawn of Everything. Els entrepans de llom amb formatge del Morryssom. La mala dicció de Jordi Oriol. El segon volum de contes de Víctor Català. El Coral romput de l’Estellés interpretat per l’Ovidi Montllor. Biografies il·lustres de personatges breus de Víctor Nubla.