Tornant a casa, asseguts als seients del darrera, hi havia una parella hindú que resignadament menjaven amb forquilla i ganivet, el típic arròs amb pollastre que serveixen als avions. Dic resignadament perquè a mig sopar, després d’un llarg silenci, el xicot, amb veu “de què hi farem”, va deixar anar ; “de fet, ja tenia raó el primer ministre que menjar biryani amb forquilla i ganivet és com fer l’amor amb intèrpret”. Sorpresa per la comparació, ho vaig escriure al tovalló i me’l vaig endur, em va semblar una afirmació èpica. Aterrats, vaig descobrir que l’amo de la sentència era realment l’ex-primer ministre de l’Índia, el senyor Jawaharlal Nehru, segons publicava el mitjà India Today.
Més enllà d’un fet cultural, d’una tradició, o de bones maneres, segons les lleis de l’Ayurveda, menjar amb les mans és un acte conscient de millora del benestar; activa i estimula els òrgans sensorials, ens connecta sensualment amb l’aliment, en millora la digestió, i ens equilibra l’energia vital.
Un altre benefici reconegut de l’acte primitiu, és que és saludable; la ciència ens confirma que controlem més les porcions, i la velocitat en què mengem. La connexió sense intermediaris amb l’aliment, ens fa més conscients de què mengem; Porcions, velocitat, i consciència; tres conseqüències que repercuteixen en millors digestions, i de rebot, ajuda a la prevenció de l’obesitat, tot plegat, un acte de mindfulness per se.
Si et rentes bé les mans, abans de menjar, ¿pots assegurar que els coberts estan més nets que les teves mans? Podríem afegir a la llista de beneficis, que menjar amb les mans, és un fet higiènic. L’únic bacteri que podríem acabar ingerint és la flora que habita naturalment a la nostra pell, que en aquest cas, incrementaria les defenses naturals del sistema digestiu davant els bacteris malignes que provenen de l’exterior.
A qui no li han dit a casa o a l’escola que l’únic menjar que es toca amb les mans és el pa, o que no potinegis el menjar del plat? A l’Índia, en canvi, pots arribar a ofendre l’amfitrió si no menges amb les mans el que t’ha preparat per sopar. Les noves generacions però, comencen a introduir hàbits occidentals, i la costum està perdent adeptes, sobretot a l’índia. A Etiòpia, Oaxaca, i a l’Orient Mitjà, la majoria de menges també estan pensades per menjar amb les mans.
Si et rentes bé les mans, abans de menjar, ¿pots assegurar que els coberts estan més nets que les teves mans?
El baby-led weaning
Quina mare de més de cinquanta anys, no ha vist menjar un nadó amb les mans, a la trona, sense plat, sense forquilla, i no s’ha esgarrifat de l’escena? Empastifats de dalt a baix, i una escampada de menjar considerable, ens fa dubtar de si realment aquella criatura ha ingerit alguna cosa. El primer cop que vaig presenciar l’escena vaig pensar que era una moda d’alt risc, i que les pròximes generacions d’infants o estarien tots malnodrits, o moririen ennuegats. Res més lluny de la realitat, els pediatres, com sempre, saben el que fan.
La nova tendència s’anomena Baby-led weaning i es consolida com a mètode després de la publicació del manual de l’autora Gill Rapley, l’any 2008, segons la NIH (National Library of Medecine).
Es basa en la transició des de l’alletament a la dieta dels sòlids, dirigida pel mateix nen, sense passar per la fase de menjar triturat que els nostres fills varen passar. Allò sí que ens feia estar tranquil.les a les mares, que amb satisfacció de la bona dèiem; s’ha menjat dos talls de lluç, i ni se n’ha adonat! (ben al contrari del què el baby-led weaning proposa); la consciència del què mengem, des de l’experiència del tacte. El mètode proposa començar més tard a introduir els aliments sòlids, fet que promou l’alletament durant més temps. Als sis mesos d’edat es comença amb la dieta sòlida, sense triturats fets a casa ni potets processats.
Seguint el fil dels avantatges de menjar amb les mans, els nens petits també se’n beneficien amb la nova tendència. Estimula el sentit propioceptiu, és a dir, la relació del cos amb l’espai. Sobretot ajuda a aprendre el moviment de portar-se el menjar a la boca, també el moviment de pinça entre el dit gros i l’índex, accelerant així l’aprenentatge de fer servir una cullera.
Esclafar, tocar, i manipular el menjar amb les mans, farà que el nen tingui més predisposició a voler tastar tots els aliments i a no ser un llepafils. Per tant, netejar-los cara i les mans cada 5 minuts els priva d’aquest aprenentatge.
L’experiència sensorial de sentir fred, calor, i textures diferents, als dits i a la cara, estimula el sentit del tacte i sensorial.
El nadó guanya autonomia, percep l’àpat com una experiència positiva, i no una lluita estressant entre el nen, la cullera, i la mare, que normalment acabava amb una caixa de botons al davant, o encenent la pantalla “roba-atencions”, per distreure’ls i acabar abans.
Un cop més, tornem als orígens, als vells costums, en aquest cas el “del pit a la taula”.