Fa quatre anys, un nen d’escassos onze anys va saltar a la fama explicant les propietats saludables d’un antihistamínic natural: les taronges. “Ses taronges”, deia ell. Aquell desconegut que oferia informació pràctica i ancestral sobre com prevenir els constipats era en Miquel Montoro (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 2006). Quatre anys després ja no és el nen que sabia més coses sobre horticultura que sobre equacions de primer grau, sinó un adolescent de quinze anys amb més de mig milió de seguidors a Instagram, presència a un programa d’IB3, protagonista d’anuncis a la televisió i també autor d’un llibre divulgatiu que porta per títol la seva carismàtica salutació, Uep! Les meves aventures al camp. He anat a casa seva, on l’he entrevistat al costat de la seva mare Sandra, la companyia permanent d’alguns dels seus animals i tot el temps del món per complir la promesa que li he fet: provar de fer una entrevista diferent.


El jove Miquel Monotoro, mostrant orgullós els productes del seu hort, . (Aida Molano | Carlos Baglietto)

Què has esmorzat avui?
Pa amb oli i panxeta.

Ja em suposava que no em diries Kellogg’s o Donettes. No conec cap pagès que esmorzi dolç.
Entre una llesca amb sobrassada i una amb crema de cacau, evidentment trii la de sobrassada. No és que no m’agradi la xocolata, eh, però la prefereix de postres. Per cert, els mallorquins no esmorzem: berenem.

És cert, vosaltres dieu berenar al que a Catalunya en diem esmorzar. Parlant de llengua, per què vas començar a fer vídeos en castellà?
Pel motiu menys polític que puguis imaginar: perquè seguidors d’Argentina, de Xile o d’Uruguai em demanaven algun vídeo en castellà. Al final, jo consider que faig divulgació i pedagogia sobre coses com la importància del producte de proximitat, per tant, com més gent el pugui entendre, millor.

A Catalunya existeix una por real que el català deixi d’existir per culpa d’aquest mateix argument: si en castellà ens entenem tots, per què cal parlar català? Perceps aquesta por?
Aquí a Mallorca crec que això no passa. O si més no, jo no tenc la sensació que la gent del meu entorn deixi de parlar en la seva llengua. Fixa't, però si l’altre dia me vaig creuar amb un xinès que xerrava català millor que jo!

Mallorca no és Catalunya.
Potser Palma és com Barcelona, on xerrant castellà ho pots fer tot, però a la resta de Mallorca parlar català és una cosa bàsica.

A Catalunya la meitat de la població viu a Barcelona i la seva àrea metropolitana, on el català, per desgràcia, no és necessari.
Ma mare i jo hem anat a Catalunya i hem hagut de xerrar en castellà.

L’autèntica por és que els joves catalans deixin de parlar català. Actualment ni els youtubers, ni els videojocs, ni Netflix són en català.
I quan apareix un youtuber en català, ho fa dient paraules mallorquines que molts catalans no compreneu.

Em passa fins i tot a mi, que soc filòleg i un apassionat de la dialectologia.
La llengua és també com allò que plantem, i cal cuidar-la: com més de proximitat, millor. A mi m’agrada dir xot a un xot i que algú de Girona o Alacant entengui que parl d’un xai; o dir casera a una casera d’abelles i saber que entendràs que parl d’un rusc. A Menorca ratllen, naltros xerram i valtros parleu: crec que tenim diverses llengües dins un mateix idioma.

Mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll estarien orgullosos de tu.
Ara no sé si parles de broma o de debò.

De debò.
Gràcies per l’elogi.

Diuen que Miquel dels Sants Oliver, quan l’any 1916 va esdevenir director de La Vanguardia, parlava en català als redactors del diari i aquests descobrien cada dia paraules noves per definir coses que ells deien d’una altra manera. T’agradaria ser un descobridor del lèxic nostrat per a joves catalans de la teva edat?
Mai m’havien fet aquesta pregunta. Aquesta no l’he vista venir! De fet, m’agradaria fer servir paraules autèntiques i autòctones mallorquines en desús, perquè en part jo també tenc por que es perdin i que morin. Per això m’agrada tant en Tomeu Penya: perquè ell fa ús d’aquest lèxic a les seves cançons.

Per això t’he preguntat pel salt al castellà, perquè des de Catalunya no es va entendre.
Estic avesat a les crítiques, ja que soc conscient que a la vida mai pots complaure tothom. Al final, si me volen mirar, que mirin; i si no me volen mirar, que no me mirin.


Quan una samarreta és tota una declaració d'intencions: "París-New York-Tokio-Biniali". (Aida Molano | Carlos Baglietto)

Tutorials sobre com cuidar un hort n’hi ha hagut sempre, en format vídeo o per escrit. El que passa és que mai no els havia fet un nano tan jove. Et sents un outsider en el món dels youtubers?
Jo pens que la gent, a Youtube, si busca tutorials d’agricultura o horticultura espera trobar-hi senyors majors, no pas un al·lot de dotze anys. Els al·lots que fan tutorials els fan sobre videojocs o informàtica, no pas sobre com plantar tomatigueres.

Tota aquesta saviesa popular i ancestral, d’on surt?
De parar l’orella. D’estar atent a les converses de la gent major, quan estan al bar, o quan són al mercat, o a la consulta del metge. On sigui. Sempre m’ha agradat escoltar els altres.

Creus que existeix una romantització del camp?
Naltros, a Mallorca, dels que romantitzen l’hort i creuen que les hortalisses o els animals se cuiden sols en diem els domingueros: gent que té una casa fora vila amb un hortet i un bon jardí, però sobretot un jardiner que ho cuida tot.

Els domingueros mai no suen.
Són com el típic cosí que per les matances del porc arriba a les nou del matí, just a l’hora de berenar. Quan li preguntes per què no ha vengut a les sis del matí, et diu que no, que això no va amb ell. Però després bé que penja la foto a Instagram mostrant botifarrons i llonganisses.

Val més postureig com aquest que manca de respecte pels aliments de quilòmetre zero i elaborats artesanalment, però, no?
La gent, quan veu una sobrassada al supermercat, molts cops hi veu només allò: un producte. No hi veu la feina dels ramaders, o dels pagesos, o dels pescadors. No hi veu les hores de treball al sol, ni el patiment, ni tampoc el dolor que suposa, com parlàvem abans, matar un animal per elaborar allò que després altres compraran. Creus que és agradable haver d’anar a les tres del capvespre, en ple agost, a omplir sacs de gra? O haver d’anar a vacunar ovelles quan els teus amics estan de marxa o en una festa la platja?

Passa el mateix en el món del vi: hi ha cellers que fan caves que costen 3€ al supermercat, i n’hi ha d’altres que fan caves que costen 45€. Els primers, pel raïm veremat, paguen 0’35€/kg als pagesos, mentre que els segons paguen a 0’85€/kg.
I segur que els primers fan 500.000 ampolles i les venen a l'altre punta del món, i els segons en canvi no en deuen fer més de 2.000 i només les trobes a botiguetes o restaurants concrets, no? En el camp jo crec que no hi ha trucs ni màgia: o el producte es valora bé, o aquell producte en realitat és un mal producte.

Però tu de vi no en deus beure pas, no? Jo a la teva edat encara no havia ni titubejat amb la cervesa.
No bec vi, però m’agrada el món del vi. Millor dit, m’agrada el món de la vinya. El vi se fa allà, a la vinya, com tractes els ceps, com els cultives, com fas la poda, quan comences la verema, etc. Després, tot el que ve després, és fruit de la ciència i l’artesania.

Per no beure vi, parles de vins com si fossis el cap de màrqueting d’un gran celler.
És que no cal beure vi per entendre que algú que compra el raïm a 35 cèntims el quilo és algú que no valora gens la feina que el pagès ha fet a la vinya, i per tant és algú que no tendrà la sensibilitat necessària per fer un bon vi.

En el món del vi, però en general també dels olis o els arbres fruiters, hi ha una certa tendència a tornar als orígens. A tornar a treballar com fa seixanta anys, a confiar en els animals i no les màquines, a minimitzar l’ús de fertilitzants artificials, etc.
Jo tenc el Menut, l’ase. Encara li faig fer feines de tota la vida, com llaurar, però qui digui que amb un tractor no ho faria més ràpid, menteix. Igual que qui digui que es pot conrear sense esquitxar una mica.


La Mel, en primer terme, i el Menut, al fons. Dos dels molts animals de la finca. (Aida Molano | Carlos Baglietto)

Esquitxar?
Fer servir productes químics contra les plagues o contra certs insectes, ja m’entens. Es pot esquitxar menys? Sí. Però deixar d’esquitxar és pràcticament impossible. La meva opinió és que cal apostar per fertilitzants i insecticides tan naturals com siguin possibles, però els consumidors han d’estar disposats a pagar-ho. El camp és com la gent: hi ha remeis naturals per viure sa, per alguna cosa me vaig fer famós explicant les propietats saludables de les taronges en les persones.

El camp pateix cada vegada més, però.
El canvi climàtic, a més, està obligant a canviar el tipus de conreu en zones que tradicionalment havien plantat una cosa i ara en planten una altra.

A Catalunya es comença a conrear vinya al Pirineu, i al Penedès la verema comença quasi un mes abans de quan la començava fa mig segle el meu tiet.
Cal tenir consciència que si el camp pateix, patim tots.

Creus que els teus seguidors a Youtube comprenen aquesta consciència?
Jo intent mostrar a la gent que el producte local i de proximitat cal defensar-lo a mort. El dia que s’acabin les tomàtigues perquè als pagesos cada cop els costi més conrear-les i es cansin de cobrar tan poc pel seu producte, què farem? Menjarem plàstic?

“No farmer, no food”, que diu la frase.
I més coses. Sense pagesos tampoc tendríem els paisatges que tenim: una guarda d’ovelles ajuda a tenir el paisatge net, per exemple. Però si després no li compram el formatge d’ovella a aquell pagès, sinó que el compram al súper perquè és més barat, tot se’n va en orris perquè la roda s’atura: si el pagès es mor de gana, acabarà anant a fer de cambrer a un hotel, i llavors ja no tindrem ni llet d’ovella ni paisatges cuidats, i tots hi perdrem.

Tens por que es vulguin apropiar de Miquel Montoro per fer-te altaveu d’alguna causa?
No tenc cap interès en ser un Greta Thunberg a la mallorquina, no. Primer de tot, perquè tenc molt clar que soc encara un nin i vull seguir fent vida de nin, sense que ningú pugui apoderar-se del meu discurs.

Quan vas gravar el vídeo de les taronges, t’esperaves que allò et canviés la vida?
Aquell vídeo és un clar exemple que, a la vida, quan menys cerques les coses, més prest les trobes. Jo no cercava pas fama, simplement volia compartir amb la gent els meus coneixements sobre les taronges.

Amb el vídeo de les pilotes tampoc esperaves la repercussió viral?
Doncs tampoc, i la veritat és que el vídeo es va fer famós mesos després de ser publicat.

Estàs còmode en aquest paper de famós?
No és cap molèstia, sobretot tenint en compte que no me moc massa pel món. Potser si agafés el metro a Barcelona o a Madrid em pararien més pel carrer i me demanarien selfies, cosa que tampoc me molestaria, però la veritat és que a Artà o a Sant Llorenç des Cardassar me segueixen veient com el nin a qui han vist des de sempre.

He explicat a un amic de Manacor que venia a entrevistar-te i m’ha dit “pilotes, pilotes!”
Sí, a Manacor, a Palma o a altres pobles de Mallorca sí que hi ha gent que me diu coses pel carrer, però és normal. És part del preu de la fama, no?

Com gestiona aquesta fama un noi de quinze anys?
La fama va arribar d’un dia per l’altre, però he intentat que no afecti les coses substancials del meu dia a dia. La meva germana és qui m’ajuda amb els vídeos, la meva mare és qui s’encarrega de controlar que jo segueixi tenint el cap allà on l’ha de tenir un nin de la meva edat, i per a tota la resta tenc un representant.


Juntament amb el taller de forja, l'hort és l'altre gran espai de llibertat d'en Miquel Montoro. (Aida Molano | Carlos Baglietto)

Tenir el cap on toca tenint el nombre de seguidors que tens no deu ser senzill. En vas suspendre alguna, el curs passat?
No, no. Per molta fama que hagi acumulat en poc temps, a casa sempre hem sabut que els estudis són una prioritat. Són la prioritat, vaja, perquè la fama és com l’escuma i un dia ets aquí, però l’endemà potser ja no hi ets.

Tens por de ser efervescent?
Ni en tenc ni en deix de tenir. Això meu és com els tazos, aquell joc que va estar de moda una època. D’un dia per l’altre, va passar de ser la tendència a tots els patis d’escola a ser una cosa tronada. Jo ara he caigut en gràcia i tenc molta gent que sent interès per allò que faig, però ningú m’assegura que això sigui eternament així, per això sé que he de seguir-me cultivant un futur que no només sigui Youtube.

M’agradaria preguntar-te com t’imagines que serà l’estat de salut de la llengua catalana d’aquí a deu anys, o com t’imagines el futur de l’agricultura ecològica, però et faré una pregunta més senzilla: i el teu futur, com te l’imagines d’aquí a deu anys?
Mare de Déu, però si encara no sé ni si vull estudiar batxillerat o no!

Presentador de TV? Escriptor de llibres? Monologuista explicant coses davant una paret de maons?
Res, res d’això. Si de cas, ràdio, que és el mitjà que més m’interessa. Però si t’he de ser sincer, em veig fent de ferrer.

De ferrer? A una serralleria?
És un ofici que s’està perdent i que m’agrada molt. El meu pare treballa de ferrer, també, i fa temps que faig objectes i figures soldant.

T’interessa l’escultura?
Això són paraules majors! Jo tenc el meu petit taller aquí a casa, treball amb el ferro, faig forja o faig el que em vingui de gust, i la veritat és que les hores me passen volant aquí.

El refugi de Miquel Montoro és un taller de forja. Ja tinc titular, Miquel.
No sé si un refugi, però sí que el consider el meu espai privat, on més bé estic sol. Perquè al camp no estic mai sol, sinó amb els animals.

El preu de la fama és haver perdut temps i llibertat individual, suposo.
Potser no queda bé que ho digui, però fer vídeos no em porta gaire temps. Els faig de forma gairebé espontània.

Sense guió? Sense cap mena d’escaleta mental?
Tal com raja. Ni a la tele treball amb guió, ara que estic fent coses per IB3. L’única cosa que necessit és tenir bons productes a la mà, i ja està. Tu dona’m unes bones tomàtigues, o albergínies, o plantes medicinals, o el que sigui, i el vídeo es fa sol.

O unes bones pilotes cuinades per la teva mare.
Que en són, de bones. Les millors pilotes del món.

Se’m fa més difícil tancar aquesta entrevista que atrevir-me a demanar-li a te mare un tupper.
Doncs no tanquis l’entrevista, i amb ella ja t’arreglaràs.

Podríem conèixer al Menut? Mai no ha acabat una entrevista parlant amb un ase.
Doncs sempre hi ha una primera vegada.