Poques coses generen tant consens al món de la gastronomia com aquesta sensació universal d'encara tinc lloc per a les postres. És igual quants plats hagis menjat o com hagi estat de contundent el menú, arriba el moment del dolç i màgicament apareix un espai reservat, com si l'estómac tingués un compartiment secret només per a pastissos, gelats o xocolata. Aquesta idea, tan comú i aparentment irracional, no només és una anècdota compartida a moltes taules, sinó que té una explicació científica molt concreta, recolzada per la neurociència i que segur que et sorprèn.
Tenir buit per a les postres té una raó científica
Durant anys, aquest fenomen es va considerar una simple debilitat del paladar o un acte de gola, però un estudi publicat a la revista Science demostra que el cervell humà està biològicament preparat per deixar lloc a les postres, fins i tot quan ja estem sadollats. Investigadors de l'Institut Max Planck per a la Investigació del Metabolisme i de l'University College de Londres han descobert que les neurones que ens diuen que ja hem menjat prou (les POMC, ubicades a l'hipotàlem) també s'activen davant estímuls relacionats amb el sucre. I aquí és on passa el sorprenent: no només provoquen sacietat, sinó que també alliberen beta-endorfina, una substància que genera una intensa sensació de recompensa i plaer.
És a dir, just quan el cos diu ja no hi ha espai per a més menjar, el cervell diu, però si hi ha sucre, millor que millor. El sucre, al contrari que altres nutrients, activa aquest sistema de recompensa de forma molt potent, desencadenant un impuls difícil de resistir. Per això, encara que el cos no necessiti més energia, el cervell continua buscant aquesta petita dosi emocional que proporciona un tros de pastís o un bombó.
Durant anys aquest fenomen es va considerar una simple debilitat del paladar
Aquest mecanisme, segons els experts, té sentit des d'un punt de vista evolutiu. El sucre era un recurs escàs en la naturalesa, però molt valuós per la seva capacitat d'oferir energia ràpida. Per això, el nostre cervell va desenvolupar estratègies per aprofitar-ho sempre que fos possible. Avui dia, l'accés constant a aliments ensucrats ha convertit aquest avantatge evolutiu en una arma de doble fil. Encara que ja no necessitem córrer rere una fruita madura o esperar que les abelles ens deixin una mica de mel, continuem atrapats per aquesta programació cerebral que fa gairebé impossible dir que no a les postres.
Aquesta troballa obre noves vies per comprendre i tractar problemes com l'obesitat, ja que explica per què el control de la gana general no és suficient quan el sucre entra en joc. La pròxima vegada que algú et digui que tens debilitat pel dolç, ja tens una bona excusa: és el teu cervell, no tu, el que té buit per a les postres.