Òscar Nin: “Catalunya necessita figures com la meva: un fill de puta amb formació i sense escrúpols”

“Tu potser em diràs que me l’agafo amb paper de fumar, però de la mateixa manera que no tinc problema en compartir rul·lo amb un politoxicòman, si vaig a un restaurant i els coberts estan bruts, em pica tot. Però és que em pica tot. Que tota la carta és de la casa, senyora? Si aquest entrepà porta VIH. T’ho diu un paio que va estar a l’aniversari de Freddy Mercury a Eivissa, va caure a terra i van haver-li de posar l’antitetànica”.

Òscar Nin és moltes coses —director del digital Beatburger, firma del diari basc Naiz, col·laborador habitual de RAC1 i RAC105—, però excel·leix molt especialment en una: defensar, a cop de piulada, una de les proses més divertides i vibrants en llengua castellana que podem llegir a les xarxes. Ens trobem amb ell a la sortida la ràdio, vagarejant upper Diagonal, fins a anar a petar al Bar El Bocinet. 

Em deies, foramicro, que havies tingut quinze comptes de Twitter. 
Quinze comptes i dos judicis. Jo he pagat 3.000 euros més les costes d’un judici. No m’agrada gaire parlar d’aquestes coses, perquè se’m volia culpar d’amenaces de mort per uns tuits que feia setmanalment on simplement posava: “Paz Padilla hija de puta y adelante con el viernes”. Vaig sortir per la tele fins i tot. Però millor matem-ho aquí. No m’interessa parlar de gent que et cura el càncer amb lleixiu, saps què vull dir? 

3.000 euros i el compte tancat, suposo. Això sí que és cultura de la cancel·lació.
Cultura de la cancel·lació la que tinc aquí penjada. La gent que parla de cultura de la cancel·lació ho fa des d’un estatus privilegiat que, generalment, és inversament proporcional al seu coeficient intel·lectual. Amb la seva formació no m’hi fico: tu pots ser Juan Manuel de Prada, no hi ha ningú que hagi passat tantes hores estudiant la literatura francesa del segle XIX, i ser un perfecte subnormal. Mira: jo ni soc aliade, ni polles; però entre aquests infames i les feministes, sempre em trobaràs amb les feministes. És intolerable el que s’està fent en aquest país amb les dones, tant és l’àmbit: periodístic, artístic, esportiu…   

Aturem-nos en “esportiu”. En una piulada, deies que als presidents territorials de la federació de futbol “les llaman por su nombre en varios establecimientos de la carretera de Valencia y algún domingo organizan un sorteo de una lata de aceite y una paletilla antes de algún partido, y se creen indispensables”.
El problema d’aquesta carn de canó intel·lectual i física és que no només la trobes a la Federación Española. Això dels establiments de la carretera de València ho dic mig en broma, però també mig en sèrio: a tota aquesta gent, quan passen amb el Mercedes per aquella zona plena de cases de putes, se’ls hi connecta el wifi. A mi que se’ls hi connecti el wifi en una casa de putes em seria indiferent, si no estiguéssim parlant d’una gent que toca calés públics. Rubiales és un quinqui de recreatius. Tu no pots representar a un país internacionalment si tens unes maneres que tu i jo, Víctor, només hem vist a la porta del Pont Aeri. ¿Però com pots agafar-te el rabo a la llotja que comparteixes amb la reina d’Espanya? Jo soc Felipe VI i et toques la polla i els ous davant de la meva dona i de la meva filla menor d’edat, i al dia següent apareixes com Lasa i Zabala. La representació que té Espanya a l'exterior, encarnada en Rubiales, és basura y escombros.

Don Ricard Salvat, mite del teatre català, em va dir: “Senyor Nin, hi haurà un dia on haurem de defensar la cultura a trets i punta de navalla; ja s’hi pot anar mentalitzant”

Fas anar molt l’espanyol, sobretot a les teves xarxes, però tens un discurs que difícilment pot aixecar simpaties Catalunya enfora. 
Saps el que passa? Jo no era independentista: és el regne d’Espanya, qui m’ho ha fet ser. No només pel que fa amb les minories nacionals, sinó pel tarannà que gasta. Només has de donar una ullada als seus mitjans. És fastigós que es mori un referent com María Jiménez i els diaris només parlin de Se acabó i de la de “un príncipe y un dentista”. Nanos dels mitjans: foteu pena. I no és ni culpa vostra: és culpa dels vostres jefes, que un dia t’envien a cobrir un partit de tercera divisió i l’altre dia a picar un text de cultura. No teniu ni puta idea, ni del partit de tercera divisió, ni molt menys de cultura. Quan una societat no té educació, ve la barbàrie. Aquest segle serà un segle de barbàrie. El primer dia de facultat, Don Ricard Salvat, mite del teatre català, em va dir: “Senyor Nin, hi haurà un dia on haurem de defensar la cultura a trets i punta de navalla; ja s’hi pot anar mentalitzant”. Aquest dia ha arribat. 

És per això, que duus sempre una navalla de pam? 
A casa em van dir un dia: “Pa’ que llore tu madre, mejor que llore la suya”. Potser és una mica quincorro? Però és que jo soc quincorro. Hem arribat a un punt on el diàleg, enraonar per resoldre conflictes, és inviable. Només serveix la ultraviolència. La gent ha de tenir clar que als mitjans, al carrer o a la presó, sempre trobaràs algú més xulo que tu. Per això Catalunya necessita figures com la meva: un fill de puta amb formació i sense escrúpols. Necessitem gent formada, que no tingui por a la vida, capaç de dir: “Eh, basurilla, payaso, cómeme los huevos por detrás; no te tengo miedo”. Se’n van corrents, tio. Jo ho he vist. A la porta de l’Ocho. A la porta del Psicodromo.

Dues discoteques mítiques de la Barcelona dels 90.
Quan hi havia hòsties allà, venien col·legues trans a posar la cara per mi. Jo m’he criat entre putes, maricons, drogoaddictes i travestis. A mi no se m’ha d’explicar què és la inclusió, ni el moviment lgtbilomásplus, ni res d’això: m’he criat amb aquesta gent. Si algun cop dic “travelo” és perquè soc un vell xaruc, però el meu respecte per aquesta gent és infinit. Hi ha gent en aquest país que ha posat el cos, i que l’han pelada, perquè els heteros de merda poguéssim ballar en una discoteca. No me n’oblidaré mai a la vida, del Jose, amb les seves tetes i la seva polla, fent córrer als caps rapats nazis a la porta del Psicodromo. Que aquestes amigues, d’un nivell intel·lectual enorme, encara avui hagin de defensar la seva existència davant d’escòria, és tristíssim. 

En aquella època, vas piular també durant l’emissió d’un capítol de Joc de cartes, consumies micropunts a cala Morisca. “En pocos sitios he visto más gente de tripi. Me alegro de que ahora hagan eso del pulpo y croquetas y fritos”.
És que ens estaven venent com un referent gastronòmic del Garraf un puesto on jo he consumit LSD al lacrimal. Cala Morisca era una concentració de politoxicòmans tan greu… “No, que ahora le hacemos unas croquetas”. Escolti, doncs me n’alegro, endavant; però allà on vostè fa croquetes, jo hi vaig perdre trenta-cinc neurones. Joc de cartes és un programa sòrdid. Tant és que vagis al Pallars Jussà, a Lleida o a Barcelona, que la carta sempre és la mateixa. Mai falta aquella pota de pop congelada de La Sirena amb un parmentier que podria haver fet un oligofrènic. Un altre moment lamentable, ara que parlem de televisió i cuina, va ser aquell programa de merda amb Alberto Chicote a Les Rambles, on van amenaçar de mort a l'Òscar Broc per dir que la paella era de Paellador; li van fer el gest de tallar-li el col.

Hi ha gent en aquest país que ha posat el cos, i que l’han pelada, perquè els heteros de merda poguéssim ballar en una discoteca

Sou amics amb l’Òscar Broc, oi?

Molt amics. De seguida que vaig veure allò, li vaig trucar: “Vols que anem demà a cremar Les Rambles? No només el local: tot el barri”. A mi un quinqui em fa el gest de tallar-me el coll, i quan encara no ha arribat a la gola, ja el tinc a terra. Però què és això? Catalans: autoestima. Amb la cultura, amb el menjar, amb el beure. És vergonyós que a la Barcelona de 2023 no puguis fotre’t un vi a copes, que només t’ofereixin birra i Bitter Kas. O que t’atenguin, ja no en català, que en hostaleria el dono per perdut, sinó ni tan sols en espanyol. Tu i jo que coneixem Madrid: ves-te’n a Legazpi, a veure si trobes un bar on només entrar et diguin “good afternoon, what do you want?”. Mare de Déu Senyor: que en dos segons tens la meitat dels Ultrasur calant-hi foc al bar!

Deies que dones per perdut que t’atenguin en català.
L’altre dia era amb la meva parella a la terrassa del Palau de la Música Catalana, i vaig demanar si us plau dos cafès. Amb el meu català salat del Baix Llobregat. Vull dir: que no ha anat allà Quim Nadal a dir “àdhuc” i merdes així. I em contesten: “No, perdona, no hablo catalán”. Vaig tornar a demanar els cafès, aquest cop en alemany; silenci. Després vaig dir en anglès: “Que venga el encargao o alguien que tenga el graduado escolar”. De sobte, apareix l’encarregat parlant-me en alemany, i jo, en perfecte espanyol, vaig demanar els cafès. “Ah, pero si sabe hablar español”. I jo: “Sí, pero también catalán, y como no lo entendéis, pues prefiero hablar en alemán; haber estudiao”. Ei, nano: Palau de la Música Catalana. No un garito del carrer Sant Ramon on vaig a comprar heroïna. Si al Palau de la Música no ens atenen en català, apaga y vámonos. Com hem permès aquesta puta merda? Hem de demanar perdó per ser catalans o què? O comencem a estimar-nos a nosaltres mateixos, o ens donaran molt pel cul. 

Aquí sí que ens han atès en català. Per què hem quedat a El Bocinet?
Estem a prop de Francesc Macià i d’Avinguda Buenos Aires, molt a prop de la ràdio, i hi vinc sovint a fer cerveses i uns bebestibles. Heu de tastar-hi l’arròs fregit i els noodles, que són una puta meravella. Els bars regentats per xinesos són el que eren els bars de menú d’antes. Abans ens fotíem peus de porc, i ara ens fotem un chicken-no-sé-què. Valoro molt la teca, però també el tracte i, com deies tu, que t’atenguin en català. Que un xarnegasso com jo s’hagi de trencar la camisa per parlar català pels puestos, és perquè us ho feu mirar. Que parlo més espanyol que el Gabriel Rufián a xarxes, nano.      

Dius que ets xarnego.
Soc matxembrat, sí. Els meus pares són catalans, però tinc un avi de Múrcia i un d’aquí. El d’aquí, Salvador Nin Mercader, era un senyor que va protagonitzar episodis dantescos durant la Guerra Civil. Formava part de la Brigada del Campesino, una branca de l’exèrcit republicà que va anar al front de Madrid a matar gent a ganivet. Ell i els seus companys anaven poble a poble, passaven a tothom a ganivet, i només deixaven viu a un nen, perquè pogués anar al poble del costat a advertir-los “que vienen los rojos”. Perquè així, amics, és com es va alliberar Berlín. Quan tu lluites contra el nacionalsocialisme, has d'embrutar-te i has de tallar colls. No fer vies catalanes i vies catequistes, amb les guitarretes d’Els Amics de les Arts a cantar per l’amnistia. Això de l’amnistia i aquesta merda ho vull veure amb els meus ullets. L’amnistia no és només per a una senyora que viu a Suïssa amb sis mil euros al mes: l’amnistia també ha de ser per un bordegàs de l’Hospitalet encausat per llançar quatre pedres a Urquinaona.

L’amnistia també ha de ser per un bordegàs de L'H encausat per llançar pedres a Urquinaona

Com vas viure Urquinaona?
Jo veia allò i pensava: “Dadle, dadle, dadle; no paréis”. Nens i nenes manegant còctels molotov amb dessuadores de Wu-Tang Clan, disposats a morir per una causa. Jo ara no estic per fotre’m a primera línia, però jo a aquesta canalla els hi hauria fet cures amb Betadine a casa meva. Des de 1714 que anem perdent, Víctor; però jo amb Urquinaona i amb l’1 d’octubre vaig flipar. Quan em truquen l’Andrés Duque Campos i tots els calorros de Sant Feliu dient-me: “Yo con la estelada me limpio el rabo, Òscar, pero, ¿qué es esto de que vengan los lechuguinos a tocarle la cara a tu madre por votar en un referèndum de costellada?”. 

S’hi van implicar, malgrat no tenir una adscripció política?
Que si s’hi van implicar? Quan va entrar la Guàrdia Civil per Sant Feliu i van veure tot de heavies i quinquis espanyols esperant-los, van fer mitja volta; perquè el Junqueres i aquests potser no, però els fills de puta del meu poble sí que eren ben capaços de pelar-los. Tot allò ho hem perdut. A mi ja et dic que no em tornaran a veure mai més. Jo era a l’aeroport quan un senyor ens va dir per Telegram que havíem de tornar a casa; ara quan vulguin que algú posi el cos, que el posin ells. I de l’exili ja en parlarem un altre dia. A l’exili van estar militants de l’esquerra abertzale.

Tens família a Basauri, oi? Com veus el nou rumb de l’esquerra basca?
Per bé i per malament, s’han menjat el PNV amb patates. Tinc amics d’Herri Batasuna, malgrat que ara li vulguin dir Bildu o Espai Sant Llorenç, als que sempre dic el mateix: nanos, alguna cosa no rutlla quan l’Arnaldo Otegui sembla l’Arzalluz. Com a poble, però, no són tan perdedors com som nosaltres. Això es veu també als restaurants: ara no pots seure en una terrassa a Gràcia si no t’hi quedes a sopar. Tu entres en una sidreria de Basauri a les sis de la tarda i el paio de la barra et demana que si et quedes a sopar, i aquella persona a quarts de sis ja està enterrada. Aquí ens les fan de tots colors. Si fins i tot ens han colat a la llista dels comuns una pija de Callao, filla de Jorge Verscrynge. No Vestrynge: Vescrynge. ¿Tu creus que una senyora que no sap ni on s’agafa el metro a Barcelona ha de representar-me a mi al Congreso? Ei: ves-te’n a la merda, tu i ton pare. ¿Tu t’imagines una tia de Prats de Lluçanès representant a la gent de Moratalaz al Congreso? L'haurien matat, Víctor. L'haurien buidat per dins.

Dono per fet que no vas votar a Sumar a les darreres eleccions.
Aviam, que el meu avi i Joana Raspall, la poeta, van fer una de les primeres escoles catalanes i mixtes de Sant Feliu, jugant-s'hi el coll. Que el van fotre en un camp de concentració que avui és Parador Nacional, a Lleó. ¿Tu saps el que és tenir a cinc tios apuntant-te al cap amb fusells màuser? ¿Tu saps el que és estar davant d’un escamot d’execució i veure com els teus companys, a esquerra i dreta, van caient? ¿Quedar viu i que s’acomiadin de tu amb un “ya se puede ir a su casa, perro catalán, que le perdonamos la vida”? La Pasionaria i Santiago Carrillo van fotre el camp a París, hotel  a pensió completa, i van deixar tirat mon avi al front de Madrid. ¿Tu creus que algú amb aquesta història familiar pot ballar-li l’aigua mínimament a Yolanda Díaz? A aquests equidistants de merda, que només saben defensar les seves misèries intel·lectuals amb l’estanquera al darrere, els hi hem de dir el que són: col·laboracionistes, la pitjor calanya del món.

El meu avi i Joana Raspall, la poeta, van fer una de les primeres escoles catalanes i mixtes de la República, jugant-s'hi el coll

T’has demanat un vodka amb Red Bull. Com és?

Perquè no tinc personalitat. Al DC10 d'Eivissa em vaig fer amic dels Martínez Brothers, que n’eren els discjòqueis residents. Molt sovint els veies bevent vodka amb suc de nabius i un d’ells, de tant fotre-li a allò, un dia es va cagar a sobre. Imagina’t: mitjans d’agost, quinze mil persones a la pista, i el paio a cabina de merda fins a les celles. Quan vaig parlar amb ell més tard, em va dir: “Ahora me he pasado al Red Bull con vodka, porque es como el arroz hervido: astringente”. I res, jo ara també ho demano perquè em doni una mica el subidón; com que ja no prenc drogues. La cocaïna d'ara, pel que em diuen els amics, és pura deixalla. Jo dels 18 als 25 l’alcohol ni el vaig tastar, perquè les drogues que em fotia eren boníssimes. Anàvem com Las Grecas, quan sortíem, i als bàrman els hi demanàvem llet per beure. “Me he comido dos tripis, tres chuflas y medio gramo; póngame un vasito de leche, jefe”.

Això del got de llet és de La taronja mecànica de Kubrick.
Jo tinc una llicenciatura en Història de l'Art i un màster en Filosofia Contemporània de l'Art No Objectual. És a dir: una pajillada de tres parells de collons. Em sap una mica de greu, perquè sovint el personatge es menja qui realment soc. La gent només vol que digui allò de quedar a Plaça Letamendi per fotre’ns una palla amb els peus. Jo et puc parlar de Jean-François Lyotard. “Coño, es que no sé quién es”. Doncs res, fill, parlem de palles. Jo entro als mitjans gràcies a les palles, també t’ho dic. Si hagués de viure del sector cultural, faria anys que estaria venent droga. El nivell cultural d’aquest país és baixíssim; però la gent no en té la culpa. Només has de mirar com tenen el MACBA.

El Museu d’Art Contemporani?
Museu d’Art Contemporani? Si allò és un pàrquing on hi pengen quadres. O el CCCB convidant a la Isabel Coixet. A la Isabel Coixet l’haurien de convidar al Carrefour. Cagum la puta: si fos per la gent que manega la vida cultural de Catalunya encara viuríem als arbres. ¿Com pot ser que siguem l’única comunitat autònoma que tingui prohibits els afterhours? Estan criminalitzant un esdeveniment cultural i, ho dic amb la boca petita, hostaler. ¿Per què criminalitzem un gilipolles que vol anar a ballar a Viladecans un dissabte al matí? Els afters són la meva hostaleria, la que defenso, no pas la del subnormal de Consell de Cent encolomant-me bunyols congelats i dient-me que, si no em quedo a sopar, no puc seure.

“Han bajado las temperaturas”, vas piular, “y parece que va a llover: habrá que dar ayudas a la hostelería. No puede ser que hoy se queden sin cargar un 3000% sobre el precio de compra de los vinos o el suplemento por servicio en terraza”.
L'hostaleria en aquest país és com tenir un fill subnormal: una despesa perpetua. Amb tot el respecte per la gent que té familiars amb dificultats al seu càrrec. Però el que deia: l’hostaleria és la metàstasi d’aquest país. Fa trenta anys que som el sector-serveis d’Europa, un país de cambrers. La gent de l’hostaleria a qui van donar tant de bombo durant la pandèmia eren una colla d’esclavistes illetrats. Hem passat de tenir una restauració potent i diversa, aquí a Barcelona, a tenir xusma de franquícies que pràcticament em demanen l’himen de la meva filla a canvi d’entaular-me. “¿Que si voy a cenar? ¿Quieres cenar tú? ¿Quieres cenar bien cenado o no?”. Jo ja només em refio de En Ocasiones Veo Bares: gràcies a ell he descobert petits reductes, bars i restaurants que són resistència, on et pots fotre un menú amb paella per 12,50 euros. Si trobes un negoci així a Barcelona, el que has de fer és anar cap allà a rebentar-ho, fins que els hi surti la pasta per les orelles.

Em sap una mica de greu, perquè sovint el personatge es menja el que realment soc

A banda d’aquests locals, tinc entès que t’interessa tot el món del vi natural.
Exacte, m’agrada molt el vi que no porta química. El bressol de tot això és França, a Itàlia déu-n’hi-do, però a Barcelona també hi pots trobar puestos tremendos: el Monocrom, el Pepa Bar, el Garage Bar, el Monvínic… Llocs on pots comprar un producte de qualitat, sensacional, i de gent que mima la terra. ¿Què passa, amb això? 

Que t’has de gratar la butxaca.
Exactament. I els que som pobres, del Baix Llobregat i d’ascensió humil, doncs allò que abans ens gastàvem en cocaïna, ara ens ho gastem en dos sopars en un d’aquests puestos. Per cert, una altra falca que vull fotre: dues de les millors sommeliers de l’estat, Belén Baldasarre del Pepa Bar i Janina Rútia del Monocrom, són a Barcelona. Les dues senyores que més entenen de vins naturals d’aquest puto país. Les has vist entrevistades enlloc? Estic fart de veure entrevistes amb el senyor que fa esferificacions i té una gelateria a Girona parlant cada any del mateix. Entrevisteu a senyores que tenen coses a dir, no a senyor com jo, que les pilotes ens pengen com les campanes de la Catedral de Burgos. Jo ja estic de tornada; només estic en aquest món per mirar alguna pel·lícula (al rellotge, estic en contra dels cinemes), per escoltar discos d’electrònica ben parida, i per estimar la meva dona.