Si viatges a un país on gairebé no s’esmorza o bé l’esmorzar és un àpat magre i poc interessant, potser una torrada de salmó amb alvocat a preu d’or és una opció. Si viatges als Països Catalans, amb una llarga i suculenta tradició d’esmorzars de forquilla, optar per una amanida de kiwi amb chia o uns ous benedict en comptes d’una botifarra amb seques, una escalivada amb anxoves o un bon fricandó és una autèntica barrabassada.
Ens trobem per esmorzar i xerrar amb la Mònica Escudero al Bar Sant Josep, en una cantonada recòndita del barri del Farró de Barcelona. Ens partim uns peus de porc i una galta, que és una gran manera de començar el dia. Escudero és una barcelonina de soca-rel, del Camp de l’Arpa, que ve de l’escena de clubs de finals dels noranta, es va estrenar com a periodista a la mítica revista A Barna i ha treballat de freelance per altres publicacions sense mai deixar de fer una de les seves altres activitats preferides que és punxar discos. Després va dirigir la revista Barcelonès i des del 2015 que és coordinadora de El Comidista.
Escudero és una activista del cuinar: és la seva passió i l’encomana amb els seus articles i receptes clars i entenedors. Xerrant del que ha passat en els últims anys, comenta que el confinament va ser un moment molt bonic de recuperació del cuinar, encara que és cert que tota la gent que es va posar en massa a cuinar van deixar-ho així que van poder. En canvi, amb la pandèmia el repartiment a domicili arriba, mai més ben dit, a totes les cases i la gent, com les funestes reunions online, s’hi acostuma i incorporen aquesta opció a les seves vides:
Resposta (R): Hi ha hagut una gran despersonalització de la gastronomia del dia a dia amb el delivery, amb Glovo, amb empreses disfressades d’economia col·laborativa que al final són una estafa pel treballador, gent amb feines precaritzades que precaritza altra gent demanant menjar barat i dolent a casa. No dic que no puguis demanar coses bones per Glovo, segur que pots, però ho han monopolitzat de tal manera que per a molta gent no hi ha cap altra opció, i ells mateixos són els que promouen generar dark kitchens d’on surten igual una amanida de mozzarella o un ramen.
Pregunta (P): D’aquests últims, anys, de coses maques, què destacaries?
R: Em quedo amb tota la feina que s’està fent al Parc Agrari del Baix Llobregat i aquesta reivindicació dels aliments de proximitat, de conèixer una mica el que mengem i d’on ve, l’orgull de què ve de prop, d’entendre el que costa, de ser capaç de dir "prefereixo menjar la meitat de vegades carxofes, però que siguin unes bones carxofes, de qualitat i quan me les mengi digui uau", que sàpiga que la persona que les ven cobra un preu just, i un altre dia ja menjaré carabassa, que també és del Prat, però val una tercera part. També crec que amb el tema de les verdures i els llegums la gent s’està posant les piles i comença a entendre que han de ser la base de la nostra alimentació i que són una meravella si les tractem amb gràcia i carinyo.
P: Alguna declaració per la posteritat?
R: Per a mi, menjar i cuinar és el més polític que podem fer, tot el que consumim és polític, de fet, existir és polític, però comprar, decidir on posem els nostres diners, ho és molt. Realment pots influir molt decidint el que menges, i com, i per què: agafar consciència.
P: I una recomanació, per acabar?
R: El llibre i la sèrie de Netflix Salt Fat Acid Heat, de la Samin Nosrat, una cuinera que va ensenyar a cuinar de ni més ni menys que Michael Pollan. I el restaurant peruà Warike del Poblenou!