El pecat d’esnifar cendra dos cops al dia

Existeixen diverses maneres d'introduir una substància al cos. Depenent de les característiques físiques de cada droga i de la necessitat d'experimentar els seus efectes en un termini més o menys curt de temps, caldrà inclinar-se per un tipus d'entrada o un altre. La via oral o digestiva, per exemple, que és la que comporta la ingestió de la substància, és la més lenta de totes. Quan, per exemple, bevem alcohol etílic en lloc d'injectar-nos-el (per cert, una praxi estesa entre aquells que tenen experiència amb altres drogues injectades com l'heroïna), introduïm uns elements de resistència (la boca, l'esòfag, l'estómac, l'intestí prim o fins i tot el menjar que hàgim ingerit juntament amb l'alcohol) que afecten la velocitat en què els seus efectes es manifesten. A la manera d'un divertimento, hi ha joves, especialment en països anglosaxons, que opten per ingerir alcohol pels ulls mitjançant un gota a gota, o fins i tot d'introduir-se tampons banyats en alcohol per la vagina o l'anus, en ambdós casos, amb conseqüències imprevisibles amb relació a irritacions, infeccions i, per descomptat, intoxicacions etíliques. Com deia, el fet que ens declinem per una via o una altra d'administració té a veure amb la velocitat en què una determinada droga actua. Però no ens oblidem que som éssers socioculturals, i que una determinada via d'administració només té sentit en  un determinat context d'un marc històric. Així per exemple, si ens traslladéssim un segle enrere, en una nit qualsevol pels tuguris de Barcelona, el tabac ens l'esnifaríem (l'anomenat 'rapè') i els alcaloides de la fulla de coca fluirien de la mateixa manera que avui —Barcelona és la capital europea on més cocaïna es consumeix—, però diluïts en vi. O no us sona un tal Vin Mariani, a base de vi de Bordeus i fulles de coca de Bolívia, del qual el Papa Lleó XIII n'era un ferm addicte?

“Però, per què redimonis continuem consumint-la sota l'aparença d'un cafè, si podríem ingerir-la mitjançant una pastilla de cafeïna pura?”

Del cafè a la cafeïna

Es diu que una droga és una substància que en introduir-se en l'organisme humà pot modificar temporalment la percepció, el coneixement o l'estat d'ànim, i generar addicció. L'heroïna o l'alcohol, per exemple, funcionen com a arquetips d'aquesta definició. Però el cert és que hi ha un ventall quasi infinit de substàncies que s'hi adeqüen, entre les quals la cafeïna, la teïna o la guaranina, que són en realitat la mateixa molècula, tenen un paper més que protagonista. Des de temps immemorials, la cafeïna consumida a partir de la infusió dels fruits del cafè, té, guaranà o nou de cola, per citar només alguns exemples, ha acompanyat els éssers humans (i algun animal com la civeta de palmera comuna, del tub digestiu de la qual surten uns grans de cafè que assoleixen fins a tres mil euros el quilo) a dur a terme les seves activitats diàries amb una certa estimulació. O millor dit, provocant un increment de l'estat d'alerta, que es tradueix en un flux de pensament més ràpid i precís, i un augment de l'atenció i de la capacitat de coordinació corporal. Per tant, per amarg que sigui el seu sabor, és com si la cafeïna estigués aquí per esmorteir les nostres amargors. Però, per què redimonis continuem consumint-la sota l'aparença d'un cafè, si podríem ingerir-la mitjançant una pastilla de cafeïna pura? En primer lloc, ningú dubta que un bon cafè provoca, més enllà d'una estimulació, un plaer sensorial. I que fer el cafè, amb totes les seves connotacions esdevé un dels rituals més arrelats a la nostra societat. Tanmateix, en la majoria dels cafès que es consumeixen, diria que més que assaborir, el que es pretén és absorbir la cafeïna. En part, perquè el seu sabor és repugnant, o vomitiu directament. Qui hagi paladejat un bon cafè d'origen torrat amb precisió, acabat de moldre i amb l'extracció adequada, és plenament conscient que la majoria dels cafès que corren, des del que et prepares cada matí amb una cafetera italiana al cafè exprés del bar de la cantonada, passant per aquell contingut en qualsevol càpsula de cafè, valen tant com una ratlla de cendra. O millor dit, com una ratlla de cendra adulterada amb cafeïna artificial.

Cafeïna sintètica

Reconec que no tinc gaire experiència amb el consum de cafeïna artificial. Bàsicament, perquè una part del sou me la gasto en cafè d'especialitat, que és justament aquell que m'estimula alhora que em provoca un terrabastall de bones sensacions al cos. I perquè a part de cafè, també bec herba mate, que és aquesta fullaraca amarga, rica en cafeïna, que els argentins i argentines traginen d'aquí cap allà dins d'una carabassa. Però bé, si creus que la cafeïna sintètica podria tenir un sentit a la teva vida, considera: d'entrada, treu-t'ho del cap si ets menor d'edat, estàs embarassada o creus que pots estar-ho, tens problemes de cor, hipertensió, intestí irritable, incontinència, osteoporosis, Parkinson, glaucoma, o qualsevol problema psicològic del tipus ansietat, estrès, insomni, paranoies o coses per l’estil; no et passis dels 400 mg al dia si no vols acabar taquicàrdic o suant la gota gorda com els sardanistes del Sónar, ni se t'acudeixi combinar-la amb altres estimulants, alcohol o drogues; comença amb una dosi més aviat baixa, i ves apujant-la progressivament fins que notis els seus efectes, però no les seves complicacions (les esmentades més amunt); i sigues molt conscient que pot generar-te addicció. Amb aquests quatre consells, juntament amb els que et donarà el teu metge o metgessa a qui et recomano acudir per plantejar-li la idea, diria que ja estàs llest o llesta per embarcar-te en aquesta peripècia. Ara bé, també pots continuar fotent-te cendra dos cops al dia, o fer com jo i passar-te a la carabassa directament.